Els diaris s’han omplert de pàgines sobre l’escultor basc
Eduardo Chillida, aquesta setmana en la qual hagués fet cent anys del seu naixement.
Terrassa podria haver-se afegit a les celebracions, però no és de Chillida, sinó del seu gran rival Jorge Oteiza, del qual tenim una escultura situada en l’espai públic. Tanmateix, és possible que per a molts terrassencs fos la primera notícia.
I on es troba? Doncs al
parc del Nord, al turonet aferrat a la vorera del passeig del Vint-i-dos de Juliol. El primer factor a analitzar és la ubicació. Cal estirar de retrovisor per contextualitzar que se situa al parc del Nord com a part de les obres de soterrament de la Renfe i la construcció de les dues torres de pisos annexes. El propi Oteiza va visitar Terrassa per decidir en quin punt del parc la volia situar. I inicialment, s’instal·la en la banda est. La construcció de
la nova parada de FGC obliga a moure-la. “Estava molt millor a la posició inicial”, sosté l’escultor terrassenc
Ramon Suau. “Una escultura així no hauria de tenir res que la distragués al seu voltant, perquè ara no arriba a tenir la presència que es mereix”, afegeix.
[caption id="attachment_525399" align="aligncenter" width="700"]
Perspectiva de l'escultura / NEBRIDI ARÓZTEGUI[/caption]
Igualment, l’exdirector del Museu de Terrassa,
Domènech Ferran, també creu que “costa d’identificar-la, perquè no està singularitzada en l’entorn”.
En un debat amb opinions matisades, altres veus sostenen que l’espai és molt adequat. L’aquarel·lista
Robert Cabeza, per exemple, creu que l’escultura “s’integra molt bé amb el parc, que és un lloc idoni i que encaixa molt bé per ser una obra esvelta, amb tocs de llum”. Cabeza mateix va dibuixar l’escultura i la va incloure en el seu llibre “Terrassa, veus i mirades” (2003).
L’antic gerent d’Urbanisme de Terrassa,
Pere Montaña, rememora la visita d’Oteiza a Terrassa: “Ell ja buscava un paisatge obert, no tan definit pels edificis de l’entorn”, explica, com podria ser un parc. I l’escultor
Joan Carraminyana també veu el parc com una bona ubicació, ja que es pot circular pels voltants. A més, apunta als usos ciutadans que s’hi han generat. “Els joves se l’han feta seva. I seuen a dins, a llegir o a parlar”, diu.
[caption id="attachment_525415" align="aligncenter" width="700"]
Dibuix de Robert Cabeza[/caption]
De fet, aquesta reapropiació de l’escultura per part de la ciutadania (donant-li usos no previstos inicialment) és potser la virtut més gran que li troba l’arquitecte
Xavier Matilla, excap d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona. “Els nens hi escalen i hi juguen... Em sembla bonica aquesta apropiació infantil d’una escultura”, diu, en una crida més aviat provocadora que no pas vandàlica. “Hi ha una integració diferent de l’obra, des de la mirada del joc infantil”, diu. Carraminyana hi està d’acord: “La peça s’ha d’adaptar als hàbits de les ciutats”.
Pintura i il·luminació
Una altra cosa és el manteniment. “A la pintura se li veuen les clapes. Cal pintar-la de tant en tant”, indica Carraminyana.
De fet, la manca de manteniment és assenyalat per diverses veus. També Domènec Ferran: “I en el cas de l’escultura de la Dona Treballadora és molt evident: la base està molt deteriorada i estan caient les pedres verticals”, explica. “A més, abans estava il·luminada a la nit i ara no”, afegeix.
[caption id="attachment_525400" align="aligncenter" width="700"]
Jorge Oteiza / DT[/caption]
Posar-hi focus al voltant de l’Oteiza. Aquesta també és la recomanació de Carraminyana: “Si tingués il·luminació nocturna, quedaria més reservada, sense que semblés un bolet”.
I llança una idea a l’aire: “No és una escultura de ferro colat, on es busca la textura de l’oxidació; sinó que són unes planxes pintades. Així que es podria prendre la decisió de pintar-la d’un altre color, com ara fúcsia, que es vegi des de lluny”. I afegeix: “Si no convenç, sempre es pot tornar al negre inicial”. A parer seu, així se li donaria “una altra vida”, també en l’imaginari de la gent i el seu temps vital.
En tot cas, la majoria coincideix que és la gran desconeguda de les escultures a l’aire lliure. Matilla creu que hi ha un gran desconeixement, “perquè no s’ha fet difusió del que és l’art públic”.
En aquest sentit, l’actual regidor de Turisme,
Pep Forn, aposta per “repensar-la”.
Visibilitat turística
“Les rutes de turisme cultural han de potenciar la seva visibilitat, tot i que és cert que potser no hi ha el circuit creat ‘ex professo’”. També apunta, com a solucions de visibilitat, canviar la iconografia del mapa que es reparteixi a l’Oficina de Turisme de Terrassa, per destacar-la més.
[caption id="attachment_525401" align="aligncenter" width="700"]
Pintades a l'escultura / NEBRIDI ARÓZTEGUI[/caption]
Pel que fa a una hipotètica reubicació de l’escultura, Ramon Suau creu que hauria d’estar en un turó o cota elevada, per mantenir com ara- la visió des de sota. “Si no, l’ofegues. I tampoc hi ha tants de llocs a Terrassa amb aquestes característiques”, enraona, descartant així espais –molt més transitats– com el parc de Vallparadís.
En la setmana de Chillida, també podem debatre sobre com treure la capa d’invisibilitat al seu gran enemic: l’escultura de Jorge Oteiza.
