Depèn de la ciutat, li diu “mistu”, o “xerina”, “campero”, en anglès “mixed”, o la “cerilla”. I és que aquest grafit es pot trobar a Amsterdam, Itàlia, Barcelona, Atenes… Allà on va, sempre en pinta alguna.
Jo te l’havia vist als barris de la Barceloneta i al Raval... Perquè visc mig i mig, entre Terrassa i Barcelona. Això és la meva base. A Terrassa és divertit pintar, perquè no hi ha gaire competència. Ni esborren gaire. En canvi, a Barcelona és la guerra. Hi ha molta gent que pinta al carrer. I a més, es neteja molt. Però aquí, pintes una cosa i et dura cinc anys. Mola pintar a Terrassa.
Que simbolitza el misto? Com totes les obres d’art, cadascú li dona una interpretació. Ha de ser l’espectador el que l’ompli de sentit. Per alguna persona ha estat un pal, perquè l’he pintat a la façana de casa seva. Per d’altres, és un símbol de revolució: el foc que fa començar la rebel·lió! Cadascú es munta la seva pel·lícula. Per mi és una cosa viva, un objecte actiu. Però igualment molt senzill, molt del dia a dia. I té un doble significat: dura poc, un misto encès… però té el potencial d’encendre-ho tot. Jo el pinto en trenta segons. És una cosa divertida, fàcil. Sempre és igual, amb un punt d’unicitat, en la repetició.
[caption id="attachment_526392" align="aligncenter" width="700"]
Morcky, aquesta setmana, a una paret de Ca n’Aurell / ALBERTO TALLÇON[/caption]
Per què busques la repetició, amb tants mistos per les parets de Terrassa? En la meva feina artística no faig servir tant la repetició. Però al final és com la teva signatura. La publicitat ens ensenya que quan més cops veus alguna cosa, més familiar et resulta. És un principi bàsic… Com el “tag” del que fa un grafit: escriure el teu nom, tants cops com puguis i més llocs que puguis. Però jo la faig d’una manera gràfica, perquè m’he format en el món del grafit, des dels anys noranta… Tinc aquesta matriu.
Creus que els ajuntaments han de donar suport, o l’art urbà ha de ser autònom? Les dues són molt importants. Un suport per als artistes, que tenen una posició clau, perquè poden intervenir en el territori, canviar l’escenari i aportar molt a la societat. Els ajuntaments ho haurien de tenir en compte. Tanmateix, per altra banda, crec la feina al carrer també és fonamental. La llibertat és poder escollir tu quan pintes, on pintes, com pintes… Hi ha aire romàntic, en les obres no comissionades, les que no són “legals”. En fi: només estàs canviant el color a alguna cosa… És això il·legal? A mi em costa entendre aquest concepte.
Com ha evolucionat d’ençà que vas començar? El muralisme ha canviat moltíssim. Abans tothom venia de l’art de carrer. Però ara, la meitat de la gent té currículum acadèmic, I l’altra meitat són il·lustradors que fan publicitat… Quasi no queda gent de carrer, en la nova generació.
I l’Ajuntament de Terrassa, aposta? Sí, fa algunes coses, sobretot en col·laboració amb Anna Taratiel. També és cert que podríem fer més. Sempre es pot fer més. Però sobretot, el que cal és pagar el treball de la gent. No n’hi ha prou amb costejar la despesa del material. No: s’ha de pagar l’artista.
[caption id="attachment_526395" align="aligncenter" width="700"]
Una pinzellada a una paret de Ca n’Aurell / ALBERTO TALLÇON[/caption]
Potser que aquesta Terrassa postindustrial ofereixi, especialment, molts espais en transició on fer murals? Totalment! Terrassa té un munt de murs que estan destrossats, que no es cuiden… Té un potencial increïble per pintar al carrer. Ara bé: Imagino que la majoria són provats. I, per tant, és difícil aconseguir els permisos per pintar-los de forma legal, institucional. Però, vaja: per pintar de forma espontània, és fantàstic. Aquí es queda tot! No ho treuen! És una alegria total.
Diries que és una forma artística de fàcil accés per tothom, que està democratitzat? Crec que és com l’escriptura, que és pura. L’escriptor treballa una història i no depèn de res més que del paper. És ell mateix amb la seva capacitat d’imaginar, d’elaborar una idea. Doncs pels pintors és el mateix. Potser pintar una paret d’un edifici de dotze metres, comissionat per una administració. Però el teu signe a un mur, que pots fer en dos minuts, també és molt important per a la gestualitat, l’expressivitat, la llibertat de no dependre de res més que de tu mateix…
T’han posat multes? Pinto al carrer des de fa trenta anys i he pillat molt poques multes. M’han parat moltes vegades, això sí. Però al final no és més que una multa. Pot passar, no passa res. No és que estiguem parlant de la vida boja dels grafiters... Una altra cosa és pintar trens, perquè allà sí que entres en una categoria d’il·legalitat més complexa, que pot arribar a ser penal. Però pintar pel carrer? Una mica rebel sí, però una fotesa: no estem parlant de robar.
