“A Catalunya teniu molts ‘tablaos’ de flamec i afició”

La companyia dirigida per Rubén Olmo fa una mirada del flamenc i la dansa espanyola a través de tres generacions: des d’Alberto Lorca fins al mestre Antonio Canales i dos creadors actuals (Antonio Ruiz i Rubén Olmo). El programa es podrà veure en dues funcions aquest cap de setmana a la Factoria Cultural de Terrassa. Va entrar amb 18 anys a la BNE, on va ser primer ballarí, ballarí solista... I des del 2019 n’és el director. Autènticament de la pedrera. Però en aquell interpas, també marxar fora del BNE. Va treballar amb altres artistes com Rafel Amargo. I llavors va fundar la seva pròpia companyia. També va dirigir el Ballet Flamenco de Andalucía... Fins el 2019, de tornada al BNE. Per què decideixes crear la teva companyia, si ja estaves en una considerada ‘top’? Per tenir més llibertat creativa? Sempre he tingut molta llibertat a l’hora de coreografiar. Però sentia que tenir la meva pròpia companyia em donava lloc a tenir el meu nom propi. A fer un lloc en aquest món. A explicar les meves pròpies històries. Et refereixes al teu “Pinocho”, que sembla apuntar a les teves arrels familiars? En el cas de “Pinocho”, primer em demanen un espectacle infantil. Però començo a indagar sobre el conte original... I veig que té moltes metàfores, també adultes. Llavors creo un espectacle per tots els espectadors. Allà trobo l’arrel de la meva pròpia vida, doncs el meu pare va ser fuster durant molts d’anys. També tens tres coreografies basades en la vida de “toreros”. És la tauromàquia un material creatiu inspirador? Sí! Tinc una trilogia. Començo llegint sobre Manolete, però em passo de seguida a Juan Belmonte, perquè em captiva la seva història de vida. I fem una “noche completa”. Més tard, als “Veranos de Lorca y Granada”, s’havia de presentar òbviament un espectacle de Lorca. Llavors vaig pensar a fer “Llanto por Ignacio Sánchez Mejía, que no s’havia fet mai. I en tercer lloc, al d’uns anys, em telefona Triana Ramos per muntar un espectacle de “Diálogo para navegantes”, que és el llibre que parla sobre la “cojida” de José Tomás a Mèxic. Per cert: en aquest espectacle, el toro -que es deia Navegante- és interpretat per Antonio Canal. El flamenc té molta presència en la teva obra, però també t’atreveixes a introduir unes gaites... El flamenc ha crescut gràcies a les barreges que ha fet. No ha tingut gaires complexos a l’hora de barrejar-se amb jazz i blues. O tot tipus de música, com la galega. També em passa amb la dansa espanyola. Com amb “La bella Otero”, que la fem en format simfònic i gaites, perquè ella era galega. Tanmateix, també he fet una “falsa fasuca”: una fasuca flamenca amb una gaita galega. I li deixàvem al públic amb el dubte: d’on ve? Això és per què un dels reptes que teniu des del Ballet Nacional de España, en tant companyia pública i del Ministeri de Cultura, és conjugar les diferents arrels geogràfiques o idiomàtiques de l’Estat? Més que un repte, una obligació. El BNC es deu a representar totes les disciplines i de totes les seves músiques. És indubtable. I també volem tenir una mirada al futur, de nous ballarins, coreògrafs, directors, escenògrafs... Parlant ja de Terrassa... Des de LaFACT s'han referit a tu com “amic de la casa”... Ha, ha, ha! Cada cop que parlo amb Adrià Fornés, em fa la sensació que és ell el que ha implicat la ciutat de Terrassa en tot això. Quan un director d’un teatre o d’una institució li agrada el que fa (i concretament la dansa), es bolca amb tot el cor en allò que fa. I quan converso amb ell i em parla amb tanta passió... “És que a Terrassa nosaltres som de la dansa”, em diu. Doncs llavors jo m’he d’entregar. Moro. Sempre que puc estem amb vosaltres. Què n'esperes, d’aquesta (nova) visita a la ciutat? Mira: abraçar el públic de Terrassa i gaudir d’aquests dos dies amb vosaltres. Fruit de les migracions andaluses a Catalunya, a Terrassa hi ha diferents centres d’aprenentatge de flamenc i “tablaos”... Us sentiu vinculats simbòlicament amb ells? Precisament aquest cap de setmana farem algunes suites flamenques -en l’espectacle a LaFACT Cultural- que té molt a veure amb Andalusia i amb Barcelona. Perquè allà teniu moltíssima afició al flamenc, amb moltes associacions, tablaos importants com el Cordovés i el de Carmen Amaya. Hi ha molta relació i afició. Així que crec que podran gaudir moltíssim de nosaltres. Quan dieu que esteu “renovant” el flamenc, en què consisteix? Adaptar-lo als gustos d’avui en dia? En aquest cas, mantenim un classicisme de música, vestuari, il·luminació... Però fem una renovació de la disciplina, així com de la tècnica d’avui en dia. Ara, els nois ballen amb una naturalesa meravellosa, però a poc a poc hem aconseguit moltíssima tècnica. S’ha avançat en la tècnica. Per tancar la conversa, m’agradaria saber -de forma més genèrica- si comparteixes la preocupació que hi ha pel fet que la llibertat de creació cultural estigui amenaçada pels nous aires autoritaris, a nivell global. Sincerament, jo no m’ho he trobat... O no ho veig tant així. Per una banda, la cultura té la seva llibertat d’expressió. Per l’altra, hem de tenir en compte que, quan hi ha queixes, de vegades és per una falta de respecte. O sigui: Llibertat n’hem de tenir, però sense faltar ningú. Cal mantenir un equilibri. Però vaja: Tornant a la meva experiència, a mi ningú m’ha dit mai que fes això o que no fes allò altre. Quan algú se sobrepassa i falta al respecte a un altre, doncs això no té res a veure amb la llibertat.