“Els europeus anem a Nova York i ens pensem que cada taxista ens parlarà de John Coltrane”

Jorge Pardo (Madrid, 1966) fa un forat en el seu dia a dia de concerts i viatges, abans que visiti Terrassa aquest dissabte. Tocaràs amb Horacio Fumero i altres companys que són amics de la casa, en el sentit d’habituals de la Cava... Doncs sí, és una agrupació circumstancial –sense que soni pejoratiu–. Una reunió d’amiguets, a fer el repertori del jazz més estàndard. No té més importància que aquesta, però que ja ho té. Són el teu grup, la teva generació? Ja he viscut prou perquè aquesta família sigui molt gran. Ja és també internacional. Tot i que per edat, sí que som propers. Però ens barregem amb músics d’altres generacions. 40 concerts a Terrassa... Sí que ets un músic prolífic en fer directes! (Riu) Dit així, tots junts... A mi també em sorprèn que siguin 40! Hauràs fet relació amb veterans com Valentí Grau! Ui, Valentí! Per mi, ha estat com un germà gran. I ho dic amb la boca plena. Jo era un marrec de poc més de 15 anys quan ell ja em va contractar per actuar a Jazz Cava. Uf! A l’antiga? Clar! Imagina’t per un noi de Madrid anar a tocar a Barcelona i Terrassa... És una de les passes més celebrades per mi mateix. I encara ho és: visites molts d’indrets (i el teu cercle s’amplia molt), però t’adones de la gent que ho viu d’una manera especial. I sense dubte, Valentí és una d’aquestes persones. Fas una mitjana de 250 concerts l’any i has passat els 60 anys. Encara t’agrada, o et comença a cansar tant de viatge i tant ambient nocturn? La veritat és que, si ho penses en fred, espanta una mica. Ara bé, tot ha de tenir un cert equilibri. Però, vaja: jo soc una mica naïf, corresponc a una altra generació que veia l’economia d’una altra manera. Així i tot, és un privilegi que encara em truquin. Cal superar algunes incomoditats dels viatges, però ho fas sempre pensant que al lloc al qual hi vas, fotràs una estona molt guapa, fent música. I per compondre música, li treus el temps i l’atenció mental? És que, tret dels concerts, la resta m’ho passo a casa mirant al sostre i pensant en una nova melodia, amb la flauta o el piano a la mà. Et dona igual estar-hi dues hores que vint: és el procés de creació caòtic i difícil, però molt satisfactori: és com un enamorament. Comences l’any 1972. Com ha evolucionat el sector musical en aquests 52 anys? La desaparició del concepte de disc en favor del single permanent, l’auge de Spotify... Tot va canviant... Per acabar sent el mateix. Sempre ho dic, quan m’enfronto a les discogràfiques: Van canviant els suports físics (dels Long Plays, al CD, el MiniDisc, el mòbil...), però és que jo no venc suports, ni discos: jo venc música. I continuaré fent el mateix. El que canvia és la vestimenta. I tu com has canviat? O millor dit: que queda d’aquell noi de 15 anys que va venir a Terrassa? Soc el mateix! No ha canviat pràcticament res. Tinc algunes arrugues més, però l’esperit és el mateix. No em pesa res sortir de gira, les il·lusions són quasi les mateixes... Quina meravella! Mira, jo en la vida no he aconseguit fer una fortuna ni tinc un bon compte bancari, no he aconseguit aliances amb el poder tant polític com mediàtic, perquè mai vaig a sopar amb gent que no és del meu gust... Així que la meva fortuna és que sempre he fet el que m’ha sortit dels pebrots! A canvi, he deixat de guanyar molts de diners. Però és aliment espiritual! Sí. I altres, probablement no tenen vides satisfactòries. Hauries tingut més rellevància internacional si no haguessis inclós el mestissatge flamenc, i t'haguessis quedat només en el jazz? Si el meu avi hagués tingut rodes, seria una bicicleta. No se sap. Però m’és igual. El que sí que et puc dir és que mai he avantposat un conte de resultats. Mai he pensat fer algun projecte per guanyar mercat. Per mi el flamenc no ha estat una eina comercial, ha estat un art. Un art que he viscut amb les entranyes i amb el cor. Soc tan flamenc com jazzista. És com allò de si t’estimes més el papa o la mama. Si parlem de l'etiqueta “flamenc i jazz”, t’estem encasellant? A la societat li encanta posar etiquetes. I endreçar: Aquí el calaix dels mitjons, aquí el calaix dels calçotets... Però l’art és més caòtic. És com posar-li portes al camp. A més, els meus primers discos van ser de Jimi Hendrix i Led Zeppelin. La música ‘brasilera’ sempre m’ha encantat. La del nord d’Àfrica també. En totes aquestes músiques he posat el cap. Dir “flamenc-jazz” és un simplisme. Per què el jazz té un aire d’intel·lectual i elitista? Creus que el situem per damunt del flamenc? Ostres, això és un estudi sociològic! Sempre m’ha fotut que, aquí a Europa, sempre mirem els artistes dels Estats Units amb una àuria de grandesa, que allà no tenen. Allà els jazzman són com els nostres flamencs aquí. Quan als músics de jazz nord-americans els posem en bons restaurants, bons hotels, etc. al·lucinen. A casa seva no el tenen, llevat que siguis Wynton Marsalis. Aquesta gent viu molt millor fora del seu país que allà. I clar, l’aficionat europeu tracta el jazz amb un aire d’intel·lectualitat que als Estats Units no el té. De vegades, et penses que vas a Nova York i que el conductor del taxi et parlarà de John Coltrane. I el taxista no coneix John Coltrane, hòstia! I el flamenc és més de les classes populars? En el flamenc, som artistes que es van buscant la vida d’una altra manera. Els caixets no són els mateixos. Però aquí, Espanya ha estat falsament vinculada amb una Espanya rància, políticament rebutjada, antiquada, casposa... S’ha vist com a música de borratxos i gitanos. Bah! Tòpics! Una darrera pregunta: Què passa amb les ciutats, que totes volen tenir un festival, en comptes de programació estable? Culturalment i políticament, t’adones que no és sa que una ciutat es gasti 500.000 euros en un únic festival (tot i que sigui molt bo). S’ha de revisar! perque després durant la resta de l'any, no hi ha res.