“El 47”, retrat d’un heroi

Per què “El 47” s’està convertint en una de les pel·lícules més vistes de la història del cinema català? A banda de les evidents capacitats interpretatives, estètiques i tècniques del film de Marcel Barrena, la resposta és que ens continuen fascinant els herois.

Segons el diccionari de la Real Academia Española, un heroi és una persona que du a terme una acció molt abnegada en benefici d’una causa noble. I “El 47” és el retrat d’un heroi, d’un d’aquells herois anònims que no surten als llibres d’història, gràcies als quals bastim, generació rere generació, la nostra civilització. Tot va començar quan el cineasta barceloní es va topar per casualitat amb la història del Manolo Vital. Va conèixer l’acte de dissidència pacífica que va protagonitzar Vital. El 7 de maig del 1978 va segrestar un autobús articulat al centre de Barcelona i el va portar fins al barri de Torre Baró, on llavors no arribava el transport públic. Per ella mateixa, aquesta anècdota no donaria per a un film de 110 minuts. Barrena teixeix, però, un llenç en què habiten els veïns d’un barri en construcció en què s’amunteguen els emigrants acabats d’arribar d’Extremadura i d’Andalusia. Aquests altres catalans, que diria Candel, seran menystinguts durant anys i se’ls discutiran no poques coses. Gairebé tots els actors estan molt bé, començant pel terrassenc Pep Ferrer, que apareix a la primera escena com a venedor de ciment. Menció especial per a Eduard Fernández, que es posa en el paper de Vital de manera tan intel·ligent i brillant que mai no veus l’actor i, en canvi, sempre veus el personatge, fins i tot la persona. Podem retreure, i alguns ho han fet, a “El 47” que no aprofundeixi en els conflictes socials que explicita, que no els posi sigles. Però és que a Barrena el que li interessa és explicar la història d’un heroi, d’un tipus que, com el terrassenc Antoni Miralles a “Soldados de Salamina”, sap dir que no quan tots diuen que sí, o que arriba a fer el que cal fer en el moment precís. I això és el que interessa d’“El 47”. I el que emociona. Està lluny de ser un documental, no cerca què va passar sinó què hauria pogut passar. Vital i Pasqual Maragall es van conèixer, però no a l’autobús. I què! “Se non è vero, è ben trovato”.