Proposa una reflexió sobre la violència sistèmica, perquè tota sang és vermella, però no totes les vides “han estat protegides de la mateixa manera”. Amb “#allbloodisred”, Devi Estrada exposa una quantitat molt gran de figures d’argila blanca conjuminades amb un vídeo en el qual es destrossa la fruita simbòlica i es parla del dolor.
A terra romanen, quietes i inertes, ben alineades, centenars de figures minúscules d’argila blanca mentre en la pantalla unes mans obren, esmicolen, empresonen, una síndria, una vegada i una altra; i una veu que sorgeix de la instal·lació recorda coses com que, tot i la dissolució de vides en l’enorme estadística de la mort i l’amputació, “el dolor sempre acudeix en singular”. Les unes i l’altre, miniescultures i vídeo, conformen l’exposició “#allbloodisred”, de Devi Estrada, present a la Sala Muncunill fins al 27 de setembre i pertanyent al cicle Art Terrassa.
La síndria, esdevinguda símbol de la solidaritat amb els palestins, per la coincidència cromàtica de la fruita amb la bandera palestina: verd, blanc, vermell. La consciència emergia de molts punts, però segurament el moment fundacional del projecte va ser escoltar aquella conferència, “El circo de la poíesis. Acerca del arte inútil”, de Chantal Maillard, el maig del 2025 al MNAC. En plena escolta, a Devi Estrada li venien a la memòria “imatges dels cossos de gazatís que estaven circulant per les xarxes socials des de l’inici de l’ofensiva militar sobre el territori palestí, l’octubre del 2023”, explica l’artista. Diu que aquelles “imatges de terror” van impactar sobre la seva retina, també sobre la seva amígdala i els seus afectes, i que les llàgrimes brollaven en un clima d’impotència al seu voltant. “Per primera vegada a la història, les imatges de la crua realitat d’aquest context entraven dins del món privat, a qualsevol hora del dia i sense demanar permís”, assenyala Estrada.
La necessitat
Chantal Maillard es plantejava “si la capacitat articulativa i representativa de l’art tenia res a dir davant aquesta realitat”. Devi Estrada volia dir la seva i va crear la peça audiovisual, “#allbloodred”, relacionada amb la participació de l’artista visual en la residència de videoperformance La Piula, organitzada l’agost del 2025 pel Centre Cultural de Dones Francesc Bonnemaison de Barcelona, comissariada per Marta Vergonyós i Denys Blacker. Devi Estrada sentia la necessitat “de continuar activant aquests afectes”. Diu que la síndria “estava clara” i l’angle de càmera i l’efecte de vídeo, també. La destresa de Sònia Armengol en l’enregistrament i l’edició va ser decisiva. Sobretot, però, “les converses i el suport d’aquestes dones” van funcionar com una xarxa “en moments de caiguda lliure”.
En acabar “#allbloodred”, pensava que allò “encara estava viu” i va començar a crear les figures d’argila per recordar “totes aquestes víctimes innocents”. L’argila no està cuita, fet que li recorda “la vulnerabilitat humana”. La seva dimensió quantitativa també li recordava “la xarxa de cooperació i resistència”. El projecte següent, l’actual, “#allbloodisred”, parteix d’una evidència: tota sang és vermella. És la matèria “que travessa tots els cossos i que remet a una vulnerabilitat compartida”; però no totes les vides “han estat protegides de la mateixa manera, no tots els cossos han estat reconeguts com a igualment dignes de ser preservats i no totes les morts han ocupat el mateix lloc en la memòria col·lectiva”.
L'exposició a la Sala Muncunill "funciona com un tríptic, on el vídeo, la instal·lació i el públic són una mateixa obra. Per això, l'artista interpel·la el públic: "Ara que esteu formant part d'això, teniu alguna cosa a dir?"
L’obra no intenta il·lustrar literalment la violència “que travessa la construcció d’Occident”, ni convertir-la en una imatge directa, sinó plantejar una reflexió “sobre com aquesta violència és representada, mirada i recordada”. La veu continua parlant a la sala mentre les mans esmicolen la síndria i el suc cau: no serà que cada víctima “és sempre la mateixa una vegada i una altra?”.
El projecte dialoga amb el pensament de Jacques Rancière i la seva reflexió sobre "la imatge intolerable", que aborda la paradoxa de les representacions del patiment: fer visible la violència no significa necessàriament generar consciència o provocar una resposta crítica, especifica l'autora. "Una imatge de dolor pot interpel·lar, però també pot convertir el patiment en un objecte de contemplació, en una imatge que consumim des de la distància, desactivant els afectes que hi provoquen i cap possibilitat d'acció". Com si el missatge explícit fos contraproduent.
Segons subratlla la creadora, Rancière qüestiona la idea de l'espectador coma subjecte passiu i planteja que la relació amb una obra "no està determinada d'una manera única per allò que aquesta mostra". També es pregunta "sobre la capacitat de les imatges per representar allò que està en joc: què pot contenir una imatge? Què queda fora d'ella? Com l'espèctador se situa i dialoga amb aquestes imatges?". La qüestió, segons Estrada, "no és només què mostra una imatge, sinó què fa la imatge amb qui la mira". L'exposició a la Sala Muncunill "funciona com un tríptic, on el vídeo, la instal·lació i el públic són una mateixa obra. Per això, l'artista interpel·la el públic: "Ara que esteu formant part d'això, teniu alguna cosa a dir?".
