Ara ja sabem què és el jazz, o encara no?

Ja sabem què és el jazz? Doncs segurament encara no. El club organitzador del Festival Jazz Terrassa i l’agència Evil Love ja van considerar que la millor manera de definir aquesta música “no és amb una resposta, sinó amb una pregunta”, com recorda Aleix Satorras, responsable de l’agència. El lema del 45è festival és “What is jazz?”. Hem recollit les respostes de músics, aficionats, professionals del sector i fins i tot de l’alcalde.

Com es deia abans, quan llegiu aquestes línies al Festival Jazz Terrassa del 2026 li quedaran tres concerts i algunes activitats perifèriques. Divendres vinent acabarà la 45a edició d’aquest certamen que converteix Terrassa en la capital nacional del jazz en les acaballes de l’hivern i l’albada de la primavera, del 6 al 27 de març, i que enguany, amb xifra que anticipa els fastos del mig segle, ha bolcat el seu sentit en la pregunta existencial: què és el jazz? Els organitzadors de l’esdeveniment van triar la interpel·lació sabent per endavant la dificultat de la resposta, perquè el jazz és ventall de músiques, és ombra en un club, és llibertat de gir encara que la Terra es mogui sempre sobre un eix inclinat. El Diari de Terrassa ha preguntat sobre el lema a músics i aficionats per oferir una mica de llum a la penombra del local, però potser la resposta segueix en el vent d’un saxo.

Per què?

L'agència Evil Love va treballar conjuntament amb l’equip del festival per preparar la campanya divulgativa del certamen. Tots dos van arribar a la pregunta-conclusió, “What is jazz?, que, segons Aleix Satorras, "neix precisament de la dificultat de definir el jazz". Aquest "és un gènere que històricament sempre s’ha resistit a ser etiquetat de manera tancada: grans noms com Charles Mingus, Ella Fitzgerald o John Coltrane ja responien de manera esquiva, amb aquell 'jazz is jazz'", afegeix Satorras.

"Per a mi, el jazz és emoció, improvisació, flexibilitat, és el no saber exactament què vindrà després. És fluir. I potser per això, la millor manera de definir-lo no és amb una resposta, sinó amb una pregunta", diu Aleix Satorras

Així, van pensar que al Festival Jazz Terrassa, "que és un espai de jazz en estat pur, que és un entorn prou coneixedor del gènere", es podia plantejar aquesta pregunta amb legitimitat, "no des d’una actitud tancada, sinó al contrari: amb voluntat d’obrir, divulgar i fer-lo arribar a més gent", apunta el propietari de l'agència.

I què espon ell a la pregunta: "Per a mi, el jazz és emoció, improvisació, flexibilitat, és el no saber exactament què vindrà després. És fluir. I potser per això, la millor manera de definir-lo no és amb una resposta, sinó amb una pregunta".

La samarreta de Miles Davis

Fa uns dies, un assistent a un dels concerts del festival celebrat a la Nova Jazz Cava lluïa una samarreta amb una frase de Miles Davis: venia a dir que el jazz és la nota que es toca però, sobretot, la que no es toca. Aquest homenatge als silencis també és jazz, i la performance en què l’elaboració del cartell oficial, obra de Morcky, fluïa amb melodies improvisades, també és jazz, “la suma del col·lectiu amb la suma de cada músic”, com diu l’artista Jordi Paüls. El moment personal d’or serveix el músic per retrobar-se sempre “amb l’ànsia de llibertat”.

“Terrassa porta aquest ritme a la sang”, diu Joan Salvador, tinent d’alcalde de Projecció de la Ciutat, regidor de Promoció Cultural i gran aficionat a una música que considera “indescriptible”. Per a Gemma Plans, cantant i presidenta de MuJazzT (associació de músics de jazz de Terrassa), el jazz no és sols un estil: és casa seva.

“Per a mi, és emoció compartida. És presència. És una manera d’estar al món”, afirma Gemma Plans

“Vaig créixer escoltant-lo. Al meu pare l’apassionava, i omplia casa nostra amb aquesta música. Sense adonar-me’n, el jazz es va convertir en part de la meva manera de sentir i d’entendre el món. Vaig començar a cantar-lo als 16 anys, i aleshores vaig descobrir que també era la meva veu”, assenyala Plans.
Des de la revelació, no l’ha viscut mai com una cosa estàtica, “sinó com un llenguatge viu, que respira, que es transforma, que canvia en cada interpretació”.

I prossegueix: “La improvisació n’és el cor: aquell espai on neix la veritat del moment. El jazz és conversa, és escolta, és connexió profunda amb els altres músics. Amb el temps he entès que aquesta música també és herència. La meva filla l’ha feta seva, i veure-la cantar jazz és com tancar un cercle que va començar molt abans que jo. El jazz m’ha ensenyat a expressar-me amb llibertat i honestedat. Per a mi, és emoció compartida. És presència. És una manera d’estar al món”. Això, potser, és el jazz, sí.

Carles Benavent. La sorpresa de l’energia

El mestre del baix elèctric ha estat un dels plats forts de la 45a edició del festival. Carles Benavent afirma que, quan va descobrir el jazz, va quedar captivat “per una gran sorpresa”: la possibilitat d’improvisació. “Amb el jazz es pot crear en l’escenari, es pot generar alguna cosa que no passarà mai més. I aquesta energia és única encara que per a això la comunicació amb els companys també ha de ser única”, diu.

Jaume Farrés. Les restes del dia

El fotògraf Jaume Farrés, autor de les imatges dedicades al jazz exposades durant el festival a la Sala Cúpula i la Sala Paüls, considera la pregunta “malintencionada”, però no la defuig: “El jazz és una caixa de sorpreses que demana un esforç d’observació. Un veritable diàleg entre instruments”, comenta aquest artista apassionat del gènere. I va més enllà: “Potser el jazz és una manera d’acabar el dia”.

Francesca Tandoi. Tradició i llibertat

La pianista va oferir divendres passat en format de trio un dels concerts més esperats del certamen. Per a la compositora italiana, “el jazz és un llenguatge, però també una manera d’estar dins la música”. Francesca Tandoi declara qu el jazz “és escolta, interacció, risc, tradició i llibertat alhora”. No és una cosa fixa, sinó que “canvia contínuament perquè viu a través de les persones que el toquen”.

Jordi Ballart. Els sinònims

Per a l’alcalde, “‘Terrassa’ i ‘jazz’ són paraules sinònimes”. L’alcalde subratlla que aquest gènere ha esdevingut “l’autèntica banda sonora de la ciutat”, d’una població “que va acollir el seu primer concert de jazz l’any 1920”. Aquesta música “és un espai de respecte i llibertat que hem de reivindicar ara més que mai”. És un exemple “de cultura en majúscules”. L’alcalde assegura que Terrassa “no s’entendria sense el jazz”.

Nito Figueras. Emoció viva sense xarxa

“Per a mi és llibertat. És escoltar, dialogar i confiar en el moment en què estàs tocant. És respectar l’essència d’una cançó i alhora permetre’s descobrir-la de nou cada vegada que la toques”, respon el pianista Nito Figueras. Per a aquest músic, el jazz “és emoció viva sense xarxes, una manera de respirar música, un equilibri entre el que sento i el que passa en aquell moment amb els altres”.

Susanna Carmona. La connexió

Susanna Carmona, coordinadora del Festival Jazz Terrassa, defensa la connexió íntima entre el jazz i Terrassa, “per la seva trajectòria, història i personalitat”. El jazz “és el que fem”. Encara no sabem com definir aquesta música, però la pregunta-lema del festival “ens impulsa a mirar endavant, perquè el jazz és viu, és actual, és un llenguatge que dona veu a la gent jove, que crea comunitat”. Crea lligams, agermana.

Guim Balasch. La teràpia

Guim Balasch, saxofonista, compositor, professor, premi Jazzterrasman 2026, afirma que el jazz “és una cosa terapèutica amb la qual et pots desfogar. Pots afrontar-lo amb mirada musical o més profunda, i sembla que parli un altre”. El músic terrassenc recorda que “molta gent necessita el jazz. Altres persones potser escolten un rèquiem per plorar. I a mi em passa amb el jazz, amb aquesta sonoritat dura i crua que arriba a emocionar-me”.

Jordi Paüls. Improvisació i evolució

Aquest artista, responsable de la Sala Paüls de Terrassa, destaca que el jazz “és un gènere en què la improvisació és fonamental i que està en constant evolució”. La música, en general, “és una suma de factors, de sons i silencis ordenats i construïts”. Paüls recorda que el jazz ha mostrat “diferents emocions vitals de grup” i ha esdevingut la manifestació de sectors marginats de la societat.