Una soga suada en sal i trenada amb plomes de gavina uneix a Salvat-Papasseit i el seu “Drama en el port” amb Antoni Fàbregas (1952) i la seva inclinació pel món de la mar i les seves melancolies i els seus cossos surant. De tot plegat es nodreix l’exposició que Fàbregas ha obert a la Sala Cúpula d’Amics de les Arts, al carrer de Sant Pere. Allà hi ha instal·lat un port provisional muntat amb material de rebuig al qual Fàbregas ha donat una nova vida.
La mostra, amb una dotzena d’obres, romandrà oberta fins al 22 de maig. El títol deixa les coses clares dins de la penombra portuària: “Drama en el port-Joan Salvat-Papasseit”. L’artista parteix del conegut poema per donar-li la volta a la seva manera, amb tècnica mixta i collage. El germen associat a la figura i l’obra d’un dels creadors més importants de la literatura catalana es va acréixer amb el seminari sobre el poeta impartit precisament a Amics de les Arts fins fa uns dies pel professor Jaume Aulet. I “Drama en el port” és, segons Fàbregas, “un dels poemes més importants de Salvat-Papasseit”, insigne renovador formal, jove poeta mort l’any 1924 amb tan sols 30 anys. “Glop d’oceà/en la nit/ (abillat amb la claror dels homes arc-voltaic)”. Així comença el poema, difícilment reproduïble en formes convencionals. “El mascle udolant/les sirenes no ho saben/però xisclen/els emigrants s’empenyen/passo ran de la draga/que és fosca i creix...”.
Fàbregas destaca que en la seva obra subjau “una part de denúncia” pel tracte als immigrants
Antoni Fàbregas destaca que en la seva obra subjau “una part de denúncia” pel tracte dispensat als immigrants, molts dels quals troben la mort en la immensitat de la mar fúnebre. Josefina Caminal, autora del text de presentació de la mostra, diu que el pintor, emmirallat en Salvat-Papasseit, “convida a circumnavegar entre uns vaixells amarrats a terra, significant el port, i uns altres que han salpat a la mar”. De fet, davant del visitant “s’obre un món ple de continguts simbòlics que suggereixen una travessia metafòrica comparable a la poesia que parafraseja aquesta mostra d’art”.
- L`artista, amb una de les peces exposades
- Nebridi Aróztegui
La Sala Cúpula té vaixells elaborats amb objectes trobats, en una mena de reciclatge artístic: “Han tingut una vida i jo intento donar-los una d’extra”, explica l’autor. Un exemple: un mascaró ha resultat d’una peça atrotinada que va trobar un amic seu a Malta fa quatre anys. Des de fa més una dècada, Antoni Fàbregas recupera materials que contenen “una càrrega expressiva especial”, com indica la seva amiga i col·laboradora Anna Maria Blasco. Al terra de la Sala Cúpula, diverses obres descansen sobre un blanc impol·lut “que ajuda a ressaltar la vellesa dels elements”, agrega Blasco.
Un segle separa l’obra poètica de Salvat-Papasseit i la plàstica d’Antoni Fàbregas
El port és un lloc on comença l’odissea o el lloc on tot acaba, “un lloc de retrobament o el lloc on acomiadar-se”, assenyala Caminal. I la mar pot ser “un deixar-se caure en un glop d’oceà en la nit”, com diu el poeta. Són diverses les singularitats que uneixen l’obra de Fàbregas i la de Salvat-Papasseit. D’una banda, tots dos “llancen un cant a la vida i a la llibertat des del dolor i l’opressió”, afegeix. De l’altra, les seves obres “comparteixen versatilitat, experiència estètica i bellesa”. L’obra plàstica dels vaixells es converteix en una obra poètica i el poema (el cal·ligrama), en obra plàstica.
Un segle separa l’una de l’altra, la crida a la revolta amb estil avantguardista de l’heterogènia combinació de vaixells i escultures de ferro “amb un rerefons al·legòric i emotiu”. Fora el port, “les gavines reposen”. Així acaba el poema.
