Alguna cosa està podrida a Dinamarca? O, senzillament, el temps passa i les il·lusions van esvaint-se lentament? Aquesta és la pregunta que es llança en la promoció de l’obra i que sintetitza l’esperit àcid que sustenta el discurs d’aquest muntatge; de “Dinamarca”, una proposta protagonitzada pel terrassenc Pere Arquillué i que es representarà a la Sala Beckett fins aquest diumenge vinent, 14 de juny.
Aquesta és la sinopsi de la història. Una dona gran i el seu fill adult malviuen en un precari apartament al cor de Copenhaguen. Dia a dia, “senten que corren el risc d’ofegar-se en una amargor tan revoltant com apaivagadora”. Però de sobte, una tarda d’hivern, seran assetjats per fantasmes del passat, per antigues tragèdies “que els remouran i els trasbalsaran”. L’obra es configura com un “tour de force” amb els papers protagonistes de Pere Arquillué i Imma Colomer.
Compromís
Amb “Dinamarca”, el director, Albert Arribas, torna a capbussar-se en l’univers de Lluïsa Cunillé, autora d’un text incòmode que uneix de nou aquesta escriptora amb la Sala Beckett, teatre amb el qual ha estat vinculada des de fa anys. Moltes de les seves obres s’han pogut veure, tant a l’antiga seu de Gràcia com també a Poblenou, de la mà de directors com ara Luis Miguel Climent, Paco Zarzoso, Lurdes Barba, Xavier Albertí, Carlota Subirós o, més darrerament, com en el cas de “Dinamarca”, Albert Arribas. El director del muntatge actual en aquest espai escènic ja va ser el responsable de l’escenificació d’“El jardí”, dins el cicle que la sala va dedicar l’any 2021 a la mateixa autora.
El dilema apuntat per Arribas en aquesta mena de reescriptura de Hamlet: “No n’hi ha prou amb sobreviure, també cal tenir alguna raó per viure, encara que sigui precària”. El director qualifica d’extraordinari un text caracteritzat per “un emocionant compromís amb la dignitat humana, però sense cedir ni una engruna a sentimentalismes tramposos”. L’obra convida el públic “a lluitar desesperadament perquè la vida no sigui mai només pura supervivència. Perquè, mentre es pugui, la nostra existència valgui la pena de ser viscuda”. Viure o no viure, aquesta és la qüestió, conclou el director.
