Artistes de l'eclipsi: "Els cavalls i els camells que muntàvem es van desbocar"

Un eclipsi no és una simple ocultació física, segons Rosa Maria Ribera, docent i directora de cant coral. És, diu, “un encontre imposat” entre dues realitats oposades: el Sol, que representa la llum, la raó, el dia, el caràcter actiu; i la Lluna, que és “la foscor, el misteri, la nit, el caràcter introspectiu”. Hem volgut parlar del fenomen del proper 12 d’agost des d’una perspectiva artística, preguntant a creadors terrassencs què els evoca l’eclipsi, com es pot representar aquest temps que sembla en suspensió.

Potser un sotrac ens recorrerà l’espinada amb la irrupció d’una nit abrupta i durant molt de temps rememorarem on érem i què fèiem el dia de l’eclipsi solar total. Ribera titularia “Diàleg entre la llum i la foscor” una obra sobre aquest fenomen que a l’escultora Ester Ramón li va jugar una mala passada en un viatge a Egipte. Sentirem un calfred quan els ocells deixin de cantar? Un “calfred primigeni davant la pèrdua de la llum”, com suggereix Rosa Maria Ribera?

El Diari de Terrassa ha volgut copsar les impressions avançades d’artistes locals. Quines referències poètiques, literàries, cinematogràfiques, pictòriques o musicals destaquen en relació amb un eclipsi de sol? Com el plasmarien? Què els evoca? Set terrassencs del món cultural responen les qüestions. 

Sonia Giménez, fotògrafa

“Em venen més al cap aquelles fotografies, pel·lícules o pintures que aconsegueixen fer-nos mirar la llum d’una altra manera. Al final, un eclipsi és això: un instant en què la llum canvia i, de sobte, tots ens aturem a mirar. Crec que qualsevol obra que sigui capaç de provocar aquesta pausa ja té alguna cosa d’un eclipsi”, diu la fotògrafa. Preveu estar el 12 d’agost a prop de Tarragona. Segurament farà fotos, però sense l’obsessió de fotografiar l’eclipsi: “Em sedueix més observar què passa al voltant: com mira la gent el cel, com canvia la llum, quins petits gestos apareixen quan tots compartim un mateix instant. M’interessa més allò que revela que no pas allò que mostra. Intentaria explicar aquesta frontera tan fràgil entre la llum i la foscor a través de les persones, dels paisatges i de les emocions que desperta. Per a mi, un eclipsi és una metàfora de la fragilitat del temps i de la bellesa dels instants que només existeixen durant uns minuts”.

Carmen Valverde, pintora

Relaciona l’eclipsi “amb explosió del color, més vitalitat, concentració de l’energies i creativitat”. El 12 d’agost es trobarà a Terrassa treballant en la col·lecció d’”Extravagance”. Malgrat no ser patsatgista, sí que detecta les emocions: “Representaria l’eclipsi com la imatge d’un personatge ple de força, color i poder”. Coma  obres relacionades, destaca “Crist crucificat”, de Ribera, i “L’elevació de la Creu“, de Rubens.

Ismael Osuna, poeta

"Encara que no va ser un eclipsi, em ve al cap l’any sense estiu de 1816. Va ser una combinació de caiguda de temperatures amb l’erupció de dos volcans a la zona del Pacífic. El cel es va enfosquir per la cendra, l’hivern va persistir, les collites es van fer malbé durant els anys que van seguir i la negror i la fam van fer la resta. Va ser tremend", comenta Ismael Osuna. I tremend va ser el fet que aquell va ser l’estiu on van coincidir a la Vila Diodati els següents personatges: Lord Byron, Mary i Percy Shelley i John Willliam Polidori. "Avorrits en la foscor, espantats, en el fons com a nens mimats, es van explicar contes de terror per fer amena i fecunda la foscor. D’aquí Frankenstein, d’aquí la llavor que, nascuda del romanticisme fosc, va il·luminar tot el segle XIX. Va ser la sublimació de l’esperit romàntic. L’opacitat del Sol, paradoxalment, va il·luminar tota una generació i aquesta llum nascuda de la mateixa negror es va projectar i es va instal·lar ja en l’inconscient col·lectiu, en la cultura d’una nova era", diu el poeta. I 210 anys després, Guillermo del Toro estrena la seva versió de "Frankenstein. "I les que vindran… La foscor viatja més ràpid que la llum", explica Ismael Osuna.

Litus, músic

Un altre eclipsi, continuat, afecta els músics, com adverteix Litus en to sarcàstic (però cert en el fons): “El fet que no es pagui pels discos representa un eclipsi per a nosaltres. És molt bonic que la música arribi a tothom, de debò, però que no es pagui res, o gairebé res, fa que la creació perdi valor, que la gent no doni importància al que significa enregistrar una cançó. S’oblida que a nosaltres sí que ens consta diners. Això és un eclipsi per a nosaltres”. El 12 d’agost, el compositor terrassenc serà a Galícia, al Náutico, un local de música en viu situat a la platja  de San Vicente do Mar, a O Grove. Potser durant els minuts d’ombra recordarà aquell tema que va fer amb Ricard Latorre, “La hora azul”. No parla ben bé d’un eclipsi, “però sí del moment en què el sol cau i arriba la lluna, o al revés. Aquest és un instant de la natura en què els animals es donen com un punt de treva. Els que caçaven un altre frenen un moment i sembla que es demanin perdó per menjar-se. La natura es pren un descans i, d’alguna manera, el temps s’atura. I l’eclipsi té un punt simbòlic, de sensació que està passant quelcom tan bonic i diferent que sembla que el temps se suspengui”.

Rosa Maria Ribera

La directora de cant coral proposa com a títol d’un hipotètic espectacle “L’eclipsi solar: diàleg entre la llum i la foscor”. Diu que un eclipsi no és una simple ocultació física; és la representació d'un "encontre imposat" entre dues realitats oposades: el Sol (la llum, la raó, el dia, el caràcter actiu) i la Lluna (la foscor, el misteri, la nit, el caràcter introspectiu). “Crec que aquesta dualitat genera uns sentiments oposats: l'astorament davant la bellesa i, alhora, el calfred primigeni davant la pèrdua de la llum”.

Des del món del cant coral, es podria aportar un paper entenedor i únic que seria “el d’habitar musicalment aquesta penombra transitòria a través de l’extens repertori que tenim harmonitzat”. Escolliria obres com  "La lluna fa el ple" (Ivan Prades i Ferré, amb text popular), que és d'un lirisme “exquisit” i retrata la llum platejada de la lluna: “És ideal com a obertura o transició abans que comenci la totalitat de l'eclipsi, quan la lluna comença a guanyar terreny sobre el disc solar”. Una altra obra:  "Vuit cançons de la lluna al barret" (Francesc Vila, amb poemes de Miquel Desclot): “Un cicle meravellós per a cor mixt (o veus iguals en la seva versió original)”.

Destaca especialment “La cançó del pescador de llunes", en la qual l'escriptura de Francesc Vila “és d'una gran riquesa pedagògica per heretar la flexibilitat tímbrica i evocar la fantasia d'aquest diàleg celestial”. Matilde Salvador és l’autora de "Com és la lluna", que la compositora va escriure amb només 15 anys per a un cor mixt a sis veus, “mostrant una precoç facilitat i fascinació per aquest astre”. De la mateixa autora, dins del seu recull coral “Els dotze estels, també destaquen "Cançoneta de la lluna" (per a tres veus iguals) i "Gota de rosada", on la llum de la lluna i el sol tenen un paper poètic central.

"La lluna" (Mariona Vila, text popular) és una composició per a cor infantil a dues veus, guardonada i publicada en el cançoner dels Premis Ciutat de Reus. Mariona Vila, amb una gran sensibilitat per a les veus blanques, es caracteritza “per saber acoblar l'escriptura polifònica a la frescor i la naturalitat que demana el cant coral infantil, utilitzant la lluna com un element lúdic i proper per als més joves”.

Més obres: "Raïms i espigues" (Montserrat Campmany) és una peça guardonada per l'Orfeó Català de Buenos Aires l’any 1919. “Campmany, excel·lent compositora vinculada a Catalunya i l'Argentina, va treballar de forma molt activa la música coral pedagògica. Encara que l'obra no estigui centrada exclusivament en l'astre, evoca de manera brillant la maduració dels camps i la terra sota el ritme de les estacions, on el sol és el motor absolut del cicle natural de la collita”, ressalta Rosa Maria Ribera.

"The Flaming Rock / La roca llameante" (Elisenda Fábregas) és una obra del 2007 per a cor mixt i quartet de corda: “Fábregas és una compositora terrassenca reconeguda internacionalment que utilitza habitualment en la seva obra el contrast de llums i d'elements naturals de caràcter universal. En aquesta peça, utilitza la metàfora del sol, el foc, el misticisme i la llum per estructurar la intensitat emocional de les veus. També destaca el seu treball a fons de textos poètics de Federico García Lorca, com al cicle “Cinco canciones” o “La luna negra” en la seva versió de cambra.

"Nigra Sum" (Bernat Vivancos) és de temàtica sacra (la Verge Bruna), però el concepte "Soc negra, però formosa" (Nigra sum, sed formosa) “ressona perfectament amb l'estètica de la corona solar durant la totalitat: una negror absoluta envoltada d'un anell de llum mística. L'escriptura espectral de Vivancos expandeix l'espai sonor com si el cel s'obrís”, comenta la docent i cantant.

El seguit de peces recomanades s’amplia amb "Muntanyes regalades" (tradicional catalana, harmonies d’Enric Morera): El text "que tot l'estiu floreixen, primavera i tardor" ens transporta al cicle de la natura. “En el moment que l'eclipsi refreda sobtadament la temperatura de la terra, aquesta melodia nostàlgica connecta l'espectador amb os ritmes tel·lúrics del nostre paisatge”, assenyala Ribera, que copntinua la seva aportació amb  "Lorenzo y Catalina" (cançó popular infantil d'arrel tradicional asturiana, harmonies de Manuel Oltra). “El text és una personificació directa i poètica de l'eclipsi. Parla literalment de com el Sol (Lorenzo) s'enamora de la Lluna (Catalina) i s'hi casa. El moment de la totalitat de l'eclipsi es pot interpretar, precisament, com aquest casament on ‘la núvia es vesteix amb el seu mantell d'estrelles’ en ple dia”.

“L'eclipsi és un esdeveniment físic, visual i gairebé teatral. Proposaria una acció artística interdisciplinària a l'aire lliure (en un mirador natural, un amfiteatre de muntanya o un terrat urbà) durant les dues hores de durada de l'esdeveniment", diu Rosa Maria Ribera

En l’àmbit europeu, Rosa Maria Ribera hi afegiria algunes peces “que elaboren un diàleg cosmològic i que exploren aquesta dualitat”. Es tracta, a tall d’exemple, de "Northern Lights" (Ola Gjeilo, Noruega), amb un text del “Càntic dels Càntics” ("Pulchra es, amica mea"), una peça que evoca la llum nòrdica del cel. “La seva harmonia suspesa descriu perfectament l'atmosfera ingràvida d'un eclipsi”, apunta Ribera.

La composició "The Evening Primrose", del britànic Benjamin Britten, “descriu poèticament les flors que només s'obren quan el sol es pon i arriba la nit, il·lustrant el canvi en el comportament de la natura durant els minuts de foscor”. La llista es completa amb "Sunc" (La cançó del Sol) o "Mēness" (La cançó de la Lluna), temes d'Èriks Ešenvalds (Letònia), un  mestre a l'hora d'incorporar elements atmosfèrics i místics en el cant coral: “El seu ús de gots de vidre afinats (musical glasses) generaria una ressonància còsmica ideal per a aquest moment”.

Com a directora coral i artista, Ribera no limitaria el concert a una col·locació estàtica: “L'eclipsi és un esdeveniment físic, visual i gairebé teatral. Proposaria una acció artística interdisciplinària a l'aire lliure (en un mirador natural, un amfiteatre de muntanya o un terrat urbà) durant les dues hores de durada de l'esdeveniment (de les 19. 37 a les 21.16 aproximadament). En el mateix espai s'unirien la dansa contemporània i el cor envoltant el públic, fent una coreografia basada en l’ocultació i l’atracció. Amb un espectacle ple de llum, aprofitaria que la llum natural canvia dràsticament per acabar encenent a poc a poc petites llums elèctriques, simbolitzant les estrelles que aniran apareixent”. Tot plegat, aniria acompanyat de textos poètics de poetes catalanes que han cantat al sol i a la lluna: (Maria-Mercè Marçal, Olga Xirinachs, Maria Antònia Salvà o Joana Raspall.

El 12 d’agost, Rosa Maria Ribera estarà centrada a gaudir de l’esdeveniment en família, “ compartint un moment únic que no tornaré a viure mai més i que de segur ens acompanyarà en les converses al llarg de la vida. Gaudim-ne!”.

Ester Ramón, escultora

L’artista terrassenca destaca l’obra “The Weather Project”, d’Olafur Eliason, en què en una sala d’art s’intal.la un Sol artificial “i es convida al públic a tenir una experiència immersiva reflexionant sobre l’aparença de les coses”. Ester Ramón també seleccionaria “qualsevol obra de James Turrell que utilitza la llum i l’espai com a eines en l’art”. La seva amiga i escultora Jasmine Urosevich té una obra, titulada “Capvespre”, en la qual el moviment de l’espectador respecte de dos blocs de pedra “fan la il.lusió òptica d’una posta de sol”. Per al dia en qüestió, Ester Ramón recomana “no sortir de casa”. Fa anys, en un viatge que va fer a Egipte i en un dia en que també hi havia un eclipsi de sol, tot es va paralitzar (fins i tot van tancar el Museu Egipci del Caire). “Vam pensar que era una superstició infundada, així que vam continuar amb les nostres visites turístiques. A l’hora de l’eclipsi, dirigint-nos cap a les piràmides, els cavalls i els camells que muntàvem es van desbocar i ens van causar lesions. Una companya va patir ferides. Jo tenia uns blaus a les cames que em van durar molts dies”, recorda l’artista.

No té clar què farà el 12 d’agost: “M’agrada improvisar en la meva vida i potser ni estic en la franja on es veurà més clar”. Sí que suggereix com representaria un eclipsi: “Probablement, amb una obra en la que tres esferes o semiesferes blanques de diferents mides s'alineessin, canviant la percepció de l’espectador, que giraria en un circumval·lació tipus rotonda. Seria una obra semblant a la que vaig crear fa uns anys, titulada ‘La cara oculta de la lluna’, que actualment és una maqueta però que m’agradaria que fos en algun moment una obra pública”.

Sònia Guillén, escriptora

Com a escriptora de llibres de misteri, li agraden aquestes excepcions en la vida. “Els eclipsis han passat de ser un símbol de mal averany i ara sabem amb una precisió absoluta quan es produiran. Tot i això, ens fascinen”, diu l'autora, que espera estar a Tarragona el 12 d'agost, “amb les ulleres oportunes”, per gaudir d'un fenomen del qual no té especials referents literaris però sí cinematogràfics. Per exemple, "Apocalypto", de Mel Gibson, “on l'eclipsi és interpretat com un senyal dels déus, i canvia aquell sacrifici”, o “Eclipsi total”, amb Dolores Claiborne i Kathy Bates, film en el qual la foscor “permet revelar en aquell moment el que havia estat amagat durant anys”. La narradora recupera també “Total eclipsi of the heart”, la cançó de Bonnie Tyler que, tot i que no parla d'un eclipsi astronòmic, "sí que ho fa d'un d'emocional, en una metàfora preciosa”.

Sònia Guillén incorporaria en una novel·la l'eclipsi “com un punt d'aquesta curiositat que els humans sempre busquem per saber d'on venim, quin sentit té l'existència, quin és el nostre lloc en l'univers, sorpresos quan ens veiem envoltats d'una foscor inesperada”.