Ernest Hemingway als toros, Salvador Dalí saltant la corda i Josep Pla mirant a la càmera, amb aquell somriure murri tan seu, comparteixen espai de renom amb persones amb nom però sense més record immortalitzat que aquell que els va dedicar Francesc Català-Roca amb la seva càmera. “Francesc Català-Roca, el primer fotògraf” és una exposició itinerant que s’ha mantingut instal·lada fins aquest divendres a la Biblioteca Central de Terrassa (BCT).
Organitzada per la Diputació de Barcelona i la Xarxa de Biblioteques Municipals, la mostra de petit format, en sis plafons, fa un recorregut sintetitzat per la trajectòria vital i artística del reconegut fotògraf nascut a Valls el 1922 i mort a Barcelona al 1998. El periple de l’exposició es va iniciar el 2022, amb motiu de l’aniversari del naixement d’un pioner de l’art fotogràfic que va començar la seva carrera el 1935 ajudant al seu pare durant la Guerra Civil, treballant junts al Comissariat de Propaganda de la Generalitat.
Retratista de celebritats
Acabada la contesa, es va fer càrrec de l’estudi fotogràfic familiar fins al 1948, quan va decidir emprendre la seva carrera pel seu compte, desplegant unes habilitats insòlites per a Destino, La Vanguardia o el Ministeri de Turisme. Va ser fotògraf industrial i retratista de celebritats, autor de llibres il·lustrats i perceptor de nombrosos guardons, entre els quals el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura l’any 1983. Va ser el primer fotògraf a rebre aquesta distinció.
“No cal que les persones adoptin cap actitud o postura especial. Només cal que es col·loquin tal com són, al seu aire, com els vingui millor, ja que, si no, seria comèdia, i a mi no m’agrada que la gent no es mostri natural”, deia el fotògraf
El Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya conserva l’arxiu de Català-Roca, que compta amb més de 200.000 imatges. Precisament el seu vessant d’aprehensió del fet arquitectònic ocupa una part de l’exposició, “Fotografies de l’arquitectura amb caràcter”, en què es repassa una feina de captura d’estructures “buscant el retrat i la personalitat dels arquitectes a les perspectives i els detalls”. Català-Roca esperava l’hora del dia que afavorís l’expressió dels volums, “o feia preses nocturnes per marcar les transparències dels interiors lluint amb llum artificial”. El fotògraf va donar a conèixer l’obra, entre d’altres, de Josep Antoni Coderch, Josep Lluís Sert i Francesc Joan Barba i Corsini. “Ara crec que més que un retrat dels arquitectes a partir de les seves obres, el que he fet ha estat les fotos de les seves cal·ligrafies”, va reflexionar el retratista.
Ell sostenia que no feia fotos, sinó que les captava, “perquè les imatges ja hi són”
A la BCT s’exhibeix un autoretrat fet el 1953 i la imatge de “La gitaneta” captada a Barcelona tres anys abans, i un infant carboneret fotografiat a Vejer de la Frontera (Cadis) el 1960. El noi somriu a la càmera, però l’home atrapat mentre treballava amb la forca a Albelda de Iregua (La Rioja) potser no sabia que la càmera de Català-Roca convertiria la seva maniobra en símbol de l’esforç dur.
“No cal que les persones adoptin cap actitud o postura especial. Només cal que es col·loquin tal com són, al seu aire, com els vingui millor, ja que, si no, seria comèdia, i a mi no m’agrada que la gent no es mostri natural”, deia el fotògraf que igual deixava constància d’un carboneret que de Joan Miró, o de Salvador Dalí saltant la corda.
Un creador
Segons la presentació de la mostra, Català-Roca va ser “el fotògraf català més important del segle XX”, autor d’un treball que va esdevenir “un retrat de la vida quotidiana” a Espanya i va elevar la fotografia documental a categoria d’art. Va plasmar pobles, paisatges i protagonistes de la cultura, però ell sostenia que no feia fotos, sinó que les captava, “perquè les imatges ja hi són”. Només calia estar preparat per captar-les en el moment just. “És en aquest sentit que cal entendre la fotografia com un ‘ens’ distint a la resta de les arts; i, per això, em sento un creador, no pas un artista”, va reblar.
La seva manera d'entendre la imatge i la funció social del fotògraf va influenciar tota una generació posterior, la d'autors com Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Colita, Ramon Masats, Ricard Terré o Pilar Aymerich. Com resa l'exposició, "el seu estil combina punts de vista insòlits, enquadraments arriscats i composicions originals, sense extralimitar-se mai en la puresa del registre fotogràfic i aprofitant la llum natural de l'escena. Però el més significatiu del seu estil és l'empatia cap a les peresones que va retratar, ja fossin gent comuna o grans artistes". Ella era un professional.
