Podeu tocar les obres, no passa res si cauen a terra. Podeu tocar els llibres, també. Sonia Estela ha fet aquests collages per això, pura cultura de fanzín. La seva exposició a la Sala Muncunill de Terrassa dedica una atenció especial a la invenció de cans, que són “uns éssers fantàstics”. Juguen amb qui volen jugar, mengen quan volen.
Podeu obrir alguns dels llibres penjats de les parets de l’exposició de Sonia Estela a la Sala Muncunill. Per exemple, aquell que desvetlla la lisèrgica història de Cristóforo i uns cucs voladors. “Em pots llegir, em pots mirar, em pots tocar”, adverteixen els volums als visitants de la mostra, que romandrà a l’espai expositiu de la plaça de Didó fins al 31 d’agost. Hi ha set contes i 41 il·lustracions, de les quals 16 quadres de collage en safates d’aquestes que es venen en basars. Bona part de l’obra es basa en gossos, en retrats canins, de molts gossos resumits en uns quants, com el Platero de Juan Ramón Jiménez, que era un ruc compost de molts rucs estimats. Sonia Estela és artista original, creadora de fanzins i de gossos nous. “Són uns éssers fantàstics, simpàtics, l’essència de la vida. Són molt senzills: mengen si tenen ganes de menjar i no juguen si no els agrada el company de joc. Tot hauria de ser així de senzill en la vida”, reflexiona l’artista.
La mostra conté unes 50 obres, moltes de les quals amb tècnica de collage
Sonia Estela Guerra té 56 anys, és il·lustradora formada a l’Escola de la Dona de Barcelona i forma part del Col·lectiu Rosa Sardina, amb el que ha publicat tres llibres il·lustrats infantils. Diu la presentació de la mostra, titulada “Perra vida”, que Estela experimenta amb el collage analògic i digital “i l’interessen els fanzins per la llibertat de tècniques i de format que permeten, amb els que pot retratar amb humor anècdotes de tot allò que observa al seu voltant. Li agrada molt dibuixar gossos, perquè li cauen molt bé”.
- L'artista, a les portes de la Sala Muncunill
- Nebridi Aróztegui
En aquesta època dominada per les xarxes socials i això que diuen “scroll” (la navegació vertical a dispositius mòbils), en el que compartim milers d’imatges que passats uns segons ja no recordem, “fer fanzins és un acte reivindicatiu”. El motiu: un fanzín és una publicació autoeditada, un objecte físic, fet a mà, sense límits, ni regles, ni algorismes. Tot s’hi val. “És una obra que potser no veurà ningú, que no serà viral, però és un mitjà d’expressió lliure que et permet donar sortida a tot allò que et passi pel cap: pots il·lustrar una notícia surrealista o un moment de crisi existencial”. Pots il·lustrar anècdotes “només perquè una pintada que has vist al teu carrer t’hi ha fet pensar”. Un fanzín també pot ser simplement un recull dels relats de gossos que fas al teu quadern de dibuix, “perquè tens molts dibuixos de gossos i et cauen molt bé”. L’única condició és convertir tot això en un objecte físic, de paper, per tal que es pugui tocar i ensumar, perquè es pugui revisar un munt de vegades o fins i tot intercanviar com els cromos de quan érem petits.
Sonia Estela Guerra té 56 anys, és il·lustradora i forma part del Col·lectiu Rosa Sardina
Els fanzins de la mostra fan servir la tècnica digital per combinar dibuixos analògics amb collage fet a partir de papers pintats, “que serveix per generar textures i crear paisatges irreals”. En el collage tampoc hi ha normes, són els papers els que suggereixen entorns i personatges. “És com un joc de construcció en el que no hi ha por de fer-ho malament. Retallar i ajuntar trossos que es converteixen en allò que no sabies. No hi ha errors, hi ha troballes. I si amb la tecnologia, a més, pots agafar aquests trossos i transformar-los, intervenir-los, multiplicar-los… Aleshores el joc és infinit. I de vegades, retratar gossos només és una excusa perfecta per jugar”, s’addueix.
El joc
L’artista prepara una novel·la gràfica. “M’agrada l’humor naïf. Amb els temps que corren, sempre va bé. El collage és una resposta intuïtiva, un joc de construcció. Estripo, sense una idea prèvia, i això és el més divertit. Però dibuixo durant tot el dia, tot el que se m’acut: veïns, la meva mare, amics. Sempre tinc la mirada oberta, sempre salten espurnes diferents”, apunta.
Els retrats de cànids estan adherits a safates, decisió que forma part de la cultura del fanzín, “que ha de ser barat i fàcil de reproduir”. És una invitació al fet que l’espectador sigui més que això. La Sonia li diu que no pateixi, que no sacralitzi l’obra: “Els llibres d’artistes són autèntiques joies, però has d’anar molt amb compte amb ells. Podia haver posat els retrats en un vidre, però potser era donar-los més importància de la que tenen. M’agrada quedar-me davant d’un quadre en un museu, però crec que la cultura està feta per ser tocada. I amb aquestes safates, estem dient que si cau a terra, no passa res, la tornem a posar en la paret, sense drames. El paper és molt agraït”.
