Mag blanc de la fusió, capaç de fer brollar una alegría d’un baix elèctric, ha tocat amb els grans, i el mateix es podria dir de Paco de Lucía, Miles Davis, Chick Corea, Camarón de la Isla o Pat Metheny: ells van treballar amb Carles Benavent. Acaba de fer 72 anys. Aquest dissabte (21.30 hores), Carles Benavent porta “Bluestorius” a la Nova Jazz Cava, al Festival Jazz Terrassa, amb Felix Pastorius, el fill del seu estimat Jaco, també baixista com ell, i amb Roger Mas al piano i Toni Pagès a la bateria. Terrassa serà la segona estació del projecte, que el Carles i el Felix van iniciar fa dos anys a Madrid. Ja no queden entrades per a la Cava.
L'entrevista
Com va començar tot plegat? El programador de Recoletos Jazz tenia contacte amb el Felix i se li va ocórrer ajuntar-nos. Així vaig conèixer el Felix. Em va semblar molt simpàtic i em va fer gràcia aquesta trobada. Tenia l’oportunitat de fer amb ell temes de Weather Report, peces que havien format part del meu repertori de joventut, quan tenia 20 i pocs anys. I després Valentí Grau es va interessar molt pel projecte, per portar-lo a Terrassa...
Cedireu molt protagonisme a Weather Report? La meitat del concert, més o menys, serà per a cançons de Weather Report i la resta, composicions meves. Del Felix, encara no. En un futur, segur que sí. M’agrada portar els temes d’aquella banda al flamenc, i el Felix està encantat. Sabíem el que havíem de fer. Volem recordar el Jaco i fer-lo tocar per alegrías.
I resulta que a casa del Jaco es coneixia el Carles Benavent... Sí, em va emocionar saber que m’escoltaven. No vaig tenir la sort de conèixer el Jaco, però va resultar que el Felix sí que coneixia la meva música, i a Paco de Lucía, i a Camarón.
"Volem recordar el Jaco i fer-lo tocar per alegrías"
Què queda dels teus primers grups, Crack, Música Urbana o Máquina! en el teu quefer? Tot té el seu inici i el seu desenvolupament, i el blues se m’ha quedat enganxat. Amb blues vaig començar, per passar després a la música progressiva, després a la brasilera... Quan toco un tema, dins hi ha de tot. És la música que porto en la motxilla. Crec que tot ve donat pels llocs als quals et porta la vida i la gent que vas coneixent. Joan Albert Amargós em va obrir el camí. Va ser el meu aprenentatge És important agafar el tren a temps, però també mantenir-t’hi i no haver de baixar en la següent estació.
Com va ser el viatge amb el tren de Paco de Lucía? Ple de satisfacció artística. Quan vaig pujar a ell vaig pensar: “Tinc feina per a estona”. En aquella fusió hi havia tros per recórrer, feina a fer, i el Paco també ho va veure. I així vam estar més de 20 anys, de 1980 al 2001. Érem una família. Érem com germans. El Paco ha deixat una imatge, un estil i una manera de fer, un segell que després uns altres han copiat. Va obrir la porta al fet que el flamenc acudís a festivals fora dels seus recintes tradicionals. Va posar la guitarra sola al Teatro Real de Madrid.
"Pensava que, en tenir quatre cordes, seria més fàcil aprendre a tocar amb el baix. Recordo que li vaig comentar al pare la decisió i em va preguntar què era això del baix elèctric"
Carrega molt la motxilla el fet d’haver treballat amb gent tan gran? No, al contrari. Ha estat fantàstic. Cada moment t’activa, et posa les piles, però t’has d’arromangar per aprofitar-ho. I això,la música, és el que m’agrada.
I com a baixista elèctric. Per què? M’agradava molt la música. Pensava que, en tenir quatre cordes, seria més fàcil aprendre a tocar amb el baix. Recordo que li vaig comentar al pare la decisió i em va preguntar què era això del baix elèctric. Copiava els guitarristes i per això tinc aquesta manera de tocar el baix tan propera a la guitarra. Aquest aprenentatge em va resultar molt útil a l’hora de treballar amb Paco de Lucía.
