Aquest devot de John Coltrane, Stan Getz, Cannonball Adderley, Kenny Garrett. Miles Davis, Chet Baker i Dizzy Gillespie arriba a l’entrevista amb somriure radiant i posar, el que es diu posar, ho fa per a la foto, sí, però el seu no és un posat fred i recurrent, maquinal: toca el saxo mentre el company el metralla amb la càmera. Guim Balasch (Terrassa, 1974) ha estat designat Jazzterrasman 2026, el reconeixement anual que des del 2003 es lliura amb cada edició del Festival Jazz Terrassa. Se’l veu content, molt. Durant el festival, el 8 de març, tocarà a la Nova Jazz Cava, ocasió que per al Guim no resulta d’un impacte extraordinari. Hi ha tocat 260 vegades, però aquesta, la d'aquest diumenge, serà ben diferent. Seran 13 músics damunt de l’escenari, escortant el premiat.
L'entrevista
Garcia Balasch, Balasch Garcia, simplement Balasch? Vaig néixer com Garcia Balasch, però el cognom matern es perdia en la família i els meus fills s’haurien dit Garcia Garcia. No és per res, però hi ha molts Garcia. I com tothom em deia Balasch, ja no em feia tanta cosa.
I Guim de nom. Alguns es pensen que és sobrenom... El nom de Guim no es posa gairebé a ningú. Va passar que quan em van registrar, els meus pares volien posar-me Guillem, però en aquell temps havia de ser Guillermo. Va resultar que el funcionari els va proposar Guim. I els meus pares, per no baixar-se del ruc, em van posar Guim, però durant anys em van dir Guillem! Va arribar un moment en què em van preguntar si em semblava bé dir-me Guim. I vaig dir que sí.
A la presentació del festival vas dir que segurament no hauries estat músic en cas de néixer a una altra població. N’estàs convençut? Sí. De no ser de Terrassa no sé què hauria estat, però segurament no hauria estat músic. El festival em va marcar molt i el jazz m’ha salvat com a músic, perquè no serveixo per a la clàssica, per a la qual has de ser molt fi. Té una dinàmica i una sensibilitat molt diferents, les facetes musicals són molt contradictòries. El jazz el sento des del primer dia, m’agrada fins i tot si no l’entenc. D’haver estudiat clàssica hauria suspès.
I com va arribar la música a la teva vida? Per una amiga que estudiava música. La meva germana la va seguir i jo vaig seguir la meva germana per no ser menys... I elles ho van deixar. Jo no vaig poder, m’hi vaig quedar enganxat. I vaig fer xantatge als meus pares per sortir del Conservatori i inscriure’m a l’escola Lola Anglada. O m’apunteu aquí o plego. I va funcionar. Jo tindria 14 o 15 anys. Em va anar bé que tot fos tan tou. Soc el quart dels germans i els meus pares ja estaven fluixos... Tinc la sensació que va anar bé. No sé què hauria passat en altres circumstàncies, però en la vida tot passa una vegada. I per tot això tendeixo a deixar als meus fill que facin coses.
Per què el saxo? Pel meu germà, el que em porta deu anys. M’ha influït molt en la vida. Jo tenia uns 9 anys. Un dia, ell mirava un programa de televisió i va sortir tocant un saxofonista. “Ara que has de triar instrument, podies agafar el saxo”, em va dir. Crec que m’ho va vendre bé. Em va agradar la forma, la bufada, com sonava. I ja no he pogut deixar el saxo alt, tot i que és el més cabró. Es troba entre el soprano, que té un caràcter més desagradable, fort, i l’amabilitat del tenor, més rocker. L’alt no és ni carn ni peix i és més malparit de tocar. Quan tinguis un saxo tenor, s’acabarà!, em deien. I no va ser així. El saxo alt és malparit, però val la pena quan veus que pots aconseguir que soni bé, quan veus que arribes.
- Balasch, Jazzterrasman 2026
- Nebridi Aróztegui
De debò no esperaves el guardó fins arribar a la senectut? Cada any ho tenia en compte sabent com és l’escena local. Fa molts anys que m’hi dedico i pensava: “No m’escaparé”, o potser em moro abans o haig de deixar la música per alguna raó i s’acaben oblidant de mi... “Encara que fos per antiguitat, m’ho donaran”, em deia. I al juliol passat, perquè ell actua amb aquesta previsió, vaig rebre la trucada de Valentí Grau (director artístic del festival). L’espero sempre, per tractar coses del festival. “No sé si t’agradarà això que et diré”, va deixar anar. “Vols dir?”, vaig contestar quan em va transmetre la decisió. “A veure, quants anys tens?”. I jo: 51. “Doncs sí que et feia més gran”, va dir ell. “T’ho pots rumiar”, va afegir. M’ho vaig rumiar i va ser que sí.
"Molta gent necessita el jazz. Altres persones potser escolten un rèquiem per plorar. I a mi em passa amb el jazz, amb aquesta sonoritat dura i crua que arriba a emocionar-me i em treu sentiments del damunt"
Preparat per al concert tan especial del 8 de març? És complicat perquè no tinc un grup específic per a aquest format. He hagut de fer un disseny especial de concert i escriure’l expressament. Hi haurà més jazz durant una estona, més groove i funky en unes altres, composicions meves i cançons cantades que són estàndard de pop i de jazz, i peces a cavall entre el jazz i el soul. Amb Elena, la meva dona, que serà la cantant, ja hem posat les bases. Alguns temes meus tenen 30 anys. I els trobo bons i em dic: “Com ho vaig fer?”. Són simples però potents i potser ara no els faria. Potser era més descarat. Quan ets jove t’enfrontes a la primera vegada de tot i pots tenir la sort del principiant. Després potser t’emboliques amb el que vas aprenent. És molt rara la vida... En alguns moments et mires en el mirall i et sents semblant a aquell jove. Després veus que no és així. .
El lema del festival enguany és “What is jazz?”. Què és el jazz per a tu? És una cosa terapèutica amb la qual et pots desfogar. Pots afrontar-lo amb mirada musical o més profunda, i sembla que parli un altre. T’agradarà anar per un camí, però passen coses i l’actuació es pot convertir en una performance. Té un aspecte tècnic, de manera de tocar, forts, fluixos, swing, que un ordinador pot quantificar. Hi ha molts tipus de jazz però tots tenen maneres comunes.
El buit per a la improvisació, per exemple... Hi ha un llenguatge d’improvisació amb llibertat estructural i damunt de l’escenari. La mateixa melodia la pots farcir d’altres formes. És un art en el qual els errors canvien coses, a vegades per a millor. I això és increïble comparant-ho amb altres músiques. Els instruments han parlat més del que és normal amb el jazz. Sense els instrumentistes no hauria arribat on ha arribat, cadascú amb la seva veu. És com una bogeria que ha fet créixer la música d’una altra manera. I el seu llenguatge d’improvisació es podria aplicar a la clàssica, el folk o la sardana. És com una ciència, una manera de fer amb unes lleis que es poden aplicar a moltes músiques.
"A vegades tens un solo controlat, bonic, i no saps què passarà. A vegades et piquen els propis músics o arriba la màgia d’un moment i se te’n va l’olla, i et surt aquesta mala llet que havies acumulat"
Aquest gènere és una necessitat vital? Molta gent necessita el jazz. Altres persones potser escolten un rèquiem per plorar. I a mi em passa amb el jazz, amb aquesta sonoritat dura i crua que arriba a emocionar-me i em treu sentiments del damunt. El jazz em parla més i millor que les paraules. Sempre va morint gent del teu entorn. I això és trist, encara que no siguis depressiu. Jo soc molt alegre i sempre estaria de festa si em deixessin, però penso que puc ser com soc perquè a vegades em poso a escoltar John Coltrane. És amarg, li sona amarg el saxo. Qualsevol balada de Charlie Parker em sona extremadament trista. I tot plegat té una explicació científica. Es busquen acords tristos i es poden analitzar i provocar, com el cuiner que sap quan va cada ingredient. I hi ha músics que són uns cracs buscant aquests moments. Allò interessant és que els moments arribin igual a algú que no coneix el truc. En una xarxa social vaig escoltar el testimoni d’un home. Va ser molt revelador. Deia: “Em poso jazz a les tardes perquè de tant en tant necessito plorar, perquè la vida és crua”.
A banda de la tristor s’obren vies de sortida per a la ràbia? A vegades tens un solo controlat, bonic, i no saps què passarà. A vegades et piquen els propis músics o arriba la màgia d’un moment i se te’n va l’olla, i et surt aquesta mala llet que havies acumulat.
Ets professor i cap del Departament de Jazz del Conservatori Municipal de Música. Aquesta faceta influeix en la teva manera de fer música? Crec que em comporto com un artista que imparteix classes. Gaudeixo i crec que els alumnes, també. No puc aspirar a ser un pedagog que mil·limetra les classes. No aniríem bé, transmetria anquilosament. Ens ho passem bé, també amb adults que s’acaben de comprar el saxo i comencen a tocar. Amb lliçons magistrals perdria temps i paciència. Intento trencar aquests esquemes i harmonitzar ja la primera nota que emet un alumne, que soni bonica. Pot sonar maldestre i amb un acord curiós, sonar sofisticada. Tenim la sensació de llançar-nos a l’aigua. Un s’enamora del que transmet. Porto 20 anys de professor i potser sí que m’ha afectat la faceta musical. No et pots refiar sempre dels aplaudiments. Potser t’aplaudeixen perquè baixis ja de l’escenari. Les classes poden ser un termòmetre, una enquesta. Em va bé per mesurar coses i aprenc molt dels alumnes. Es pot treure partit de les notes d’un alumne que falla.
El jazz té futur? Sí. Té el vessant terapèutic que ningú podrà carregar-se. És riquíssim. Una vegada m’ho comentava un alumne. Només estudiant per a classe desconnectava de tots els problemes, tot s’apagava. El jazz és com un joc total, entreté i emociona.
