Referent de l’avantguarda de Nova York, Ches Smith debuta al 45è Festival Jazz Terrassa amb Clone Row. Parlem amb el percussionista que presenta una dialèctica hipnòtica entre acústica i electrònica, sacsejant la Nova Jazz Cava aquest dijous a les 21.30 hores, on el caos i el control dialoguen lliurement.
Aquesta és la teva primera vegada al nostre Festival, que enguany celebra 45 edicions. Coneixies la tradició jazzística de la ciutat o la mítica Nova Jazz Cava abans de venir?
"Havia sentit rumors sobre el que ha estat passant a la vostra ciutat, però realment tinc previst parlar amb gent, investigar-ho pel meu compte quan hi arribem. Tinc moltes ganes de tocar a la Nova Jazz Cava, sens dubte; n’he sentit a parlar molt bé."
Al teu grup t’acompanyen en Liberty Ellman (que ens va visitar el 2004) i en Nick Dunston (que va triomfar l’any 2024 amb Marc Ribot). T’han explicat res sobre el públic de Terrassa o l’atmosfera del festival?
"Sí, diuen que és un gran festival. He sentit que una vegada en Ribot va oblidar portar alguna cosa a la prova de so i l’equip es va afanyar a resoldre el problema, en pla heroic. És agradable sentir-ho: s’asseguraran que el concert tiri endavant!"
El New York Times et defineix com un dels bateristes més “astuts”. A Clone Row, on és el límit entre el que està escrit i el que neix al moment? Com gestiones aquest caos controlat?
"En aquesta banda se’ns anima a anar amb el que està passant en cada moment, encara que això impliqui portar la composició fins al límit. M’encanta escriure música i estudio composició de manera molt aprofundida, però l’energia del moment és el més important per a mi."
Presentes un format amb dues guitarres que es multipliquen i s’encaren. Per què vas escollir aquest so concret per a aquest projecte? Què buscaves en el diàleg entre elles?
"Primer de tot vaig escollir aquests músics increïbles: Mary Halvorson i Liberty Ellman. S’admiren mútuament, i el que busco és que gaudeixin interactuant i donant-se suport. Tenen estils molt diferents, així que per en Nick i per a mi és genial poder recolzar cadascun d’ells."
Jugues molt amb la duplicació del so entre el món orgànic i l’electrònic. Creus que el jazz actual ha perdut la por a la tecnologia o encara hi ha purisme?
"Sembla que molta gent se sent còmoda amb l’electrònica, ja sigui com a part del directe o utilitzant l’estudi com a instrument. Però això fa dècades que passa, més de mig segle. També m’encanta la música acústica. De fet, em considero principalment un “músic acústic”, en el sentit que, sigui quin sigui el meu muntatge o la sonoritat global de la banda, intento trobar una fusió en directe entre tots els que som a l’escenari."
La teva música té referències al funk haitià i a les teves arrels a Sacramento. Com conviuen aquests ritmes viscerals amb l’experimentació més intel·lectual de Nova York?
"Suposo que part de tot això és gràcies als meus amics de Nova York, que donen suport a tot el que m’interessa i d’on vinc. El que m’agrada de Nova York és que la gent vol que siguis tu mateix i que portis tot el que ets a la música."
Ets bateria, percussionista, vibrafonista i compositor. Quan escrius música, en quin instrument penses primer? Com influeix el vibrafon en la teva manera d’entendre el ritme a la bateria?
"Quan escric música, primer penso en col·leccions de sons i en les seves possibilitats, d’una manera que tingui sentit per a mi i que estigui connectada amb els músics amb qui tocaré. El vibrafon ha influït en la meva manera de tocar la bateria perquè m’ha ensenyat molt sobre el lirisme i sobre com “fer flotar” melodies; també a trobar-los un groove més profund. En aquesta banda, de vegades intento que els quatre actuem com si fóssim un sol bateria: tenir un groove potent i la màxima propulsió mentre jo toco el vibrafon en lloc de la bateria."
El Festival Jazz Terrassa aposta per tu com una de les propostes més contundents i avantguardistes d’aquesta edició. Et sents còmode amb l’etiqueta de “música experimental” o creus que pot allunyar el públic?
"Crec que és millor evitar les etiquetes, i penso que la nostra música és força accessible -almenys per a mi- . Tinc molts referents en diverses tradicions “experimentals” (Cage, Sun Ra, Pauline Oliveros, Anthony Braxton, Julius Hemphill, Terry Riley, i molts més). En aquest sentit, m’enorgulleix que se’m vegi així. També crec que la sensació que la meva música és “experimental” rau en les (esperem) noves combinacions d’elements; i, en aquest sentit, moltes músiques funcionen de manera experimental. El públic sembla gaudir del que fem i es queda fins al final… No sé si dir que és “experimental” podria dificultar aquesta obertura. Però justament, el que busco sempre és obertura i sorpresa."
Per acabar, has treballat amb John Zorn, Marc Ribot o Mr. Bungle. Què has après d’aquests “radicals” que hagis aplicat a la teva faceta de líder a Clone Row?
"He après que cal prendre’s seriosament les idees, encara que no et prenguis massa seriosament a tu mateix. Vull dir, per què no? Si estàs sentint alguna cosa diferent, hauries de seguir-ne el fil fins a la seva conclusió lògica. I després anar encara més enllà."
