Poques preguntes hi ha que esquivi Nacho Duato (València, 1957), si no directament les complica “motu propi”.
A Terrassa faràs “Jardí tancat”, peça icònica de la teva carrera i molt mediterrània. Fa 15 anys que vius a Rússia. Com et sents, de tornar a la Mediterrània que és casa teva? Fa molt que no hi visc. Tinc una casa a València, però tot just hi vaig tres dies cada dos mesos. Però el Mediterrani el porto sempre amb mi. Soc d’aquí. L’any 1983 li vaig dedicar el meu primer ballet. I després, el 1991 vaig fer “Mediterrània”. Jo dic que, quan em faci més major, vull morir davant de la mar de València, sota d’un taronger. A veure si ho aconsegueixo.
Com vas viure els fets de la dana? Estava de gira, a fora. Però he seguit com s’ha fet la gestió. És tremebund veure com els analfabets i estúpids de polítics que tenim al País Valencià van donar l’alarma tan tard, quan la gent ja estava nedant i intentant salvar-se damunt dels cotxes. I llavors arriba Vox i el PP i treuen el Cens per a Emergència. I aquells diners, ara els hi donen als toros. Treuen ajudes a emergències, cultura, educació... I li donen als toros. Ja coneixem aquesta gent. Ara un de VOX diu que les víctimes tracten d’aprofitar-se de les ajudes...
I per parlar així, VOX t’ha cancel·lat espectacles... Sí, perquè em vaig fotre amb el fet que la dreta pactés amb VOX. Em van dir que si no em retractava, em cancel·laven cinc actuacions. M’han suspès a Madrid, València, Múrcia...
Et veus en una situació de força, com per poder aguantar les escomeses censores? És una pena que no aprofitem per fer veure que l’art està per damunt de la cultura. Jo soc un simple coreògraf: Se’m coneix una mica i ja està. Què faran, posar un policia a l’entrada del teatre i que demani: “A veure, a qui vota vostè? AL PSOE? A Sumar? Doncs no hi entra”.
Vius a Rússia. Has conegut en persona a Vladímir Putin. Deu ser una posició difícil, la teva... La gent es fot amb mi. Diuen que tinc les mans tacades de sang. Diuen que els meus impostos van a comprar armes per Ucraïna. Jo estic fent ballet, no estic fent la guerra. Estic en contra de la guerra. Ja sé que Putin és un dictador. Però els russos no tenen res a veure amb Putin. Com jo no tinc res a veure amb el meu president. Ni tenia relació amb Franco, quan vivia a una dictadura i me’n vaig anar a Londres: Vaig arribar a una escola de dansa i no em van dir “tu ets franquista”. Però no parlem tant de política, que després em renyen!
Ha, ha, ha! Però si jo quasi no he estat! Mira: Jo tinc la meva posició política, però soc un ballarí. I faig ballets. I ja està. I a la meva feina es veu clarament que jo soc d’esquerres. Tanmateix, vull parlar mitjançant la meva feina.
Com ara el ballet “Cantus”, que -per cert- interpreteu a Terrassa? Sí, va dels nens de la guerra, concretament els de Gaza. És terrible. Però també he fet coreografies sobre la droga, el racisme, les tortures... Com les que vam veure dels nord-americans contra els iraquians. Tinc una companyia jove, així que crec que els hi va molt bé. A veure: reflexiono sobre el tema, però d’una manera molt poètica i distant. A traves de vels. Però el públic crec que veu molt més al seu cap, que no pas del que veu a l’escenari.
Totes les teves obres expliquen històries amb compromís? O pot haver-hi un art merament pel plaer visual? Crec que tot és polític, des que vas al supermercat, el llibre que compres, el tren que agafes, on vas de vacances... Hi ha política a tota la vida. Això és com “Jardi tancat”, que el vaig fer quan tenia 23 anys amb la Maria del Mar Bonet, que parlava del camperol, de com ha de treballar la terra per sobreviure. I no volen anar a la ciutat, sinó quedar a la seva terra, prop del mar... I ara, quan la vegi anys després, m’adono que també hi havia molta reivindicació. Però també és un cant a la bellesa interior. Miro de buscar la meva pròpia veritat. La dansa està més a prop de la poesia, que d’altra cosa.
La representen els nois de la teva escola de dansa, que tenen entre 17 i 20 anys. Tu en tens 70, ara. Com perceps què han canviat els joves? O no: l’essència és la mateixa...? Uff, han canviat molt! Jo venia d’una família burgesa: El meu pare era governador, el meu avi rector... Jo me’n vaig anar a Londres en tren, durant 40 hores. Hem vaig posar a viure en un “squad”, perquè no tenia diners per pagar-me un apartament. I treballava al McDonald’s per pagar-me els estudis. Perquè els meus pares no em deixaven ballar. Doncs avui en dia un noi hauria agafat un Ryanair de 60 euros. Els seus pares li haurien deixat ballar, perquè la societat ha canviat. I em sembla difícil que un noi treballi al McDonald’s i després estigui sis hores assajant. La vida ha canviat moltíssim i no ens n’adonem. Però l’amor per la dansa, el mateix.
Com creus que ets, com a professor? Jo no perdo el temps. No cridi ni parlo molt. Vull que es treballi. Com diu el poema de Kipling: Si fas servir l’implacable minut de 60 segons... Doncs jo faig això: No perdre ni un segon de cada minut.
Ets nostàlgic, quan veus els teus estudiants o parlem de la teva joventut a València? No. El que m’agrada és recordar olors, sensacions... València, quan era petit: anava tot sol a escola i menjava una taronja, perquè hi havia un hort a davant. M’agrada recordar-les, però no m’entristeix. I quan veig els meus ballarins, em recorda quan jo era jove. I els veus com maldestres, poltres... I a poc a poc, el seu cos es va posant més elegant. Com troben el seu punt de gravitat. I com la dansa els ajuda a tenir més confiança. Tenim gent de molts països del món. Parlem molt en anglès, castellà també. Ja saps que a Espanya som molt parladors, però parlem poc anglès.
Què t’interessa, avui en dia? Estar tot sol a casa i en silenci. Que em deixin en pau i no em facin preguntes estúpides. Però no pas les teves, d’aquesta entrevista! (Riu) Sobretot abans, que em paraven molt pel carrer. I gent del Ministeri, polítics que no tenen ni idea... I llavors les estrenes, la televisió i el món de la faràndula: sempre hi he tractat de fugir. Ho trobo superficial. Em demanen fotos... Abans em feia gràcia, ara em costa.
