Carles Martínez (Terrassa, 1966) fa gairebé 25 anys que viu a Sant Cugat, amb la seva dona, la també actriu Mireia Alamany. Però és del barri de Sant Pere. I va estudiar a l’Institut del Teatre de Terrassa, entre els anys 1984 i 1987, on va conèixer. “Ha estat un gran mestre, un gran mentor... I un gran amic. Inoblidable. Tenim una relació molt estreta, encara. Tots aquests anys ens hem anat veient intermitentment”. Sortit de l’institut, va començar a treballar. “I tret d’algun període molt curtet, he tingut la sort de no haver aturat”, pot dir satisfet. Encara més: A la seva esquena porta gairebé 140 muntatges.
Tot i estrenada el 2022, aquest any heu tornat a reposar “L’adversari”. I coincidit en el temps amb la polèmica del llibre que narra els assassinats comesos per José Bretón, llibre que -per cert- també anava a publicar Anagrama, com “L’adversari” d’Emmanuel Carrère. T’hi ha recordat una mica? He de dir que no he seguit la polèmica. Però reconec que m’agrada molt el cinema i la novel·la negra. I de fet, estic una miqueta cansat de pornografia criminal. El crim s’està convertint en “reality show” i em repugna bastant. “L’adversari” tenia molta finesa, el crim era la part anecdòtica per parlar dels fantasmes de cadascú, de la part més fosca de l’ésser humà. I això em connecta amb el “noir”.
Vaja, que no sigui sangonent? No es tracta de l’acumulació de sang, sinó del que passa en l’ànima humana. M’interessa més Dostoevsky que segons quines coses. Jean-Claude Romand, l’assassí de “L’Adversari”, no deixa de ser un pobre home. I això ens remet al misteri de l’horror humà, com va descriure la Hannah Arendt a “La banalitat del mal”.
Al febrer vas fer “L’Herència”, que ha estat el fenomen de la temporada barcelonina i que va mobilitzar en massa el moviment gai cap al Teatre Lliure... Quan me la va proposar Josep Maria mestres, vaig tenir la sensació que estava davant una simfonia. Una revisita sobre els passos d’un monument d’uns anys com va ser “Àngels a Amèrica”: que era en mig de l’huracà, de l’epidèmia, amb totes les pors, les lligues ultres atacant...
Mentre que “L’herència” és més contemporània? Diguem-ne que és més de postguerra, després que passés tot allò, de la gent que va sobreviure. I aquella gent ajuda la gent més jove de la comunitat gai a defensar la seva dignitat. I clar, es va convertir en un rèquiem. Molta gent va anar al Lliure, perquè molta gent de les que venia havien perdut persones estimades. L’obra va tenir quelcom de peregrinació. S’ha convertit en un fenomen (teatral i memorialístic).
Vau fer “sold out” quasi abans de l’estrena. Tothom demana que ara feu gira! Però potser és difícil, per coincidir l’agenda d’una desena d’actors? I una obra que durava 6 hores! Doncs mira, el que farem serà tornar a reposar-la a finals de 2026 al Lliure. I fins i tot es parlava de portar-ho a Madrid, a principis de 2027, però això no és un fet. “L’herència” és el meu gran esdeveniment personal de l’any.
No han passat ni dos mesos i ja tornes al Teatre Lliure, ara amb “Una mena d’Alaska”. Fixa’t, ja l’havia feta fa 15 anys, juntament amb la meva companya Mireia Alamany, en el paper de la germana de la malalta.
L’obra està basada en un cas clínic d’Oliver Sacks, un cas molt estrany: com viu Deborah aquests 29 anys adormida? Sacks feia literatura científica, però no tant ciència ficció. Aquí és més aviat una mirada onírica. L’Oliver Sacks parla d’una malaltia que té la Deborah, en els anys de la II Guerra Mundial. I aquesta persona no es mor, s’adorm, tot i que és un misteri el motiu. Com si estigués en coma, però adormida. Hi ha circulació pel fons de la ment. I es desperta a la guerra del Vietnam i dels Beatles. Del 38 al 65. I això li serveix a Harold Pinter per parlar de la relativitat del temps, dels records, de la memòria...
Com és fer un Pinter? Quin repte, tot un premi Nobel... Amb Harold Pinter, no és el que es diu, si no el que està passant. El gran repte a l’hora de fer un Pinter, com a intèrprets, és que no és el que dius... Si no que allò que diem està connectat amb el que està passant: els silencis, les pauses... Les quals cobren una inquietud especial.
Per cert, l’any 2015 vas participar a “Incendis”, d’un dramaturg que sona a les travesses dels premis Nobel: Wajdi Mouawad. És que és un escriptoràs, una persona descomunal. El 2015 vaig participar de les reposicions de l’obra, tot substituint un company que no podia continuar fent les actuacions. I més tard vaig fer un paper gravat, d’un personatge que se suïcidava, a l’obra “Cels”, que també està inclosa en la tetralogia “La sang de les promeses”, com “Incendis”. I “Cels” és grandiosa: Per mi, personalment, un pèl més i tot que “Incendis”.
Per què creus que ens agrada tant a Catalunya, aquestes històries de l’Orient que ens explica? Nosaltres formem part, pràcticament, d’aquest d’Orient que ens explica. Wajdi Mouawad ha fet com Homer, fa odissees, d’Orient-Occident. Tenen la dimensió de simfonies. Parla de la naturalesa humana, amb una voluntat “shakespeariana” i “dostoevskyana” increïble. I fins i tot “melvilleiana” i homèrica. És excessiu en el bon sentit.
Carles, per acabar: Has fet 140 muntatges, però... Quina va ser la teva estrena, de jove? Vaig debutar amb l’espectacle “Cambó / Companys”. I que de manera intermitent, l’he anat fent durant aquests 40 anys (que són els anys que porto de professió).
