És gairebé impossible representar obres de terror a les arts escèniques. Sí que es pot intentar l’apropament a la por, a les pors, amb text, llum, foscor, silencis i música. L’escriptor i director de Terrassa Sergi Belbel afronta aquest repte amb “El casalot” al Teatre Gaudí. Trenta espectadors poden ser a l’escenari.
L’operació és infreqüent, però no és nova. Sergi Belbel ja la va escometre l’any 2000 amb “La dona incompleta”, a la Sala Beckett. Aquesta vegada repeteix fórmula de condicionament espacial: el dramaturg terrassenc ha estrenat aquest dimarts “El casalot”, un “thriller” teatral per al qual part de l’auditori del Teatre Gaudí de Barcelona (trenta butaques) es disposarà en l’escenari, a dins del casalot en el qual dues actrius, Anna Carreño i Gemma Deusedas, s’enfronten a la inquietud en múltiples variants i, tots plegats, als límits del terror psicològic en viu. “No es pot fer gènere de terror en el teatre, el gènere i l’escena estan renyits. Aquesta no és una obra de por, però sí sobre la por”, declara l’autor al Diari de Terrassa.
“Que ningú es pensi que serà com el tren de la bruixa”, fa broma Belbel. Les actrius no poden tocar ningú, ni el públic les actrius. Però els trenta “sí que es troben dins de la foscor”
La casa habitada per les dues dones està aïllada del món i podria ser (possiblement ho és) un altre protagonista amb vida pròpia. En el casalot antic es fragmenten les identitats i apareixen pressions socials, lluites per la supervivència, i mostres de poder, cobdícia i bogeria, amor i desamor, imposicions familiars. I la violència social, especialment la que recau sobre les dones.
L’obra es representarà fins al 22 de febrer al Teatre Gaudí i, tot i que els seus impulsors no descarten dur-la a altres escenaris, la vinculació orgànica amb la sala sembla evident. Ha estat muntada per a aquest teatre, donades les circumstàncies ambientals dissenyades, amb un auditori convencional i el de les trenta butaques de fila 0 “per als més valents”. Els trenta agosarats estaran dins del casalot, al costat de les actrius, però no mesclats amb elles. “Que ningú es pensi que serà com el tren de la bruixa”, fa broma Belbel. Les actrius no poden tocar ningú, ni el públic les actrius. Però els trenta “sí que es troben dins de la foscor”. Les actrius transiten entre els espectadors en un espai envolupant.
“No es pot fer gènere de terror en el teatre, el gènere i l’escena estan renyits. Aquesta no és una obra de por, però sí sobre la por”, declara l’autor al Diari de Terrassa
Des de fa més d’un quart de segle, el dramaturg egarenc s’havia quedat amb ganes de repetir experiència per tornar “a trencar la frontalitat dels escenaris convencionals i així generar sensació de fragilitat”. És un ardit més per a aquesta reflexió sobre la por, perquè resulta gairebé impossible fer i portar a escena una obra teatral de contingut terrorífic: “El públic sap que les actrius són actrius. El terror existeix sempre que existeix la possibilitat de la mort, del fet de no saber. I el teatre és vida pura, en el teatre la mort no es percep com a tal, no és creïble. Un actor pot patir un infart en l’escenari i el públic no advertir-ho, o pensar que la seva actuació és brillant. La ficció i la realitat no sempre coincideixen”, destaca el dramaturg. L’art teatral, no obstant això, “sí que pot aproximar-se al terror, crear sensació de fragilitat i estupor, parlar sobre la por i sobre què podem fer a partir d’aquest gènere”.
La dialèctica
L’argument d’“El casalot” està relacionat amb tot això: “Va més enllà, parla dels terrors, en plural, de cap a on va el món, de cap a on va una existència humana que sembla adreçar-se cap a l’extinció”. Tenint en compte les limitacions de la posada en escena, la dialèctica terror- teatre, l’obra creada i dirigida per Belbel adopta punts de major versemblança amb la utilització precisa de la banda sonora, la llum i els silencis. Juntament amb l’espai, esdevenen “elements bàsics, crucials, que treballen en harmonia”, conclou l’autor d’aquesta obra de suspens immersiu.
“Diverses persones m’han deixat clar que no volen estar en la fila 0”, conclou l’escriptor.
