Encís flamenc a Terrassa: "Cantes, mors de vell i no n'has après res"

En qualsevol moment i lloc pot sorgir aquesta espurna d'emoció que aboca l'esperit a tancar els ulls mentre una cosa misteriosa estarrufa la pell. En l'argot flamenc se'n diu "duende" a aquest assalt inopinat que agrupa alegries i desgràcies acumulades per generacions i generacions de cantaores i les canalitza des de l'ara. En una sessió de micro obert, una mena de jam session de cante, pot saltar moltes vegades la llebre del "quejío" que enlluerna. En les sessions que se celebren a Flamencología de manera periòdica passa això.

"El flamenco és glòria, té arrel divina", diu el percussionista Daniel Córdoba poc abans d'una d'aquestes jornades de micro obert a la seu de l'entitat dedicada a la difusió del flamenco amb seu a l'avinguda d'Angel Sallent. A la barra s'apuren algunes begudes mentre algú comença a temperar la veu a l'interior del local. Hi ha cadires disposades per a cantaores i guitarristes, que es donen torn per a aquesta festa sense estabulacions que converteix Flamencología en un parèntesi de llibertat creativa alguns diumenges al migdia.

Juan de Lola ha agafat la guitarra, però després cantarà, i això serà després que Máximo Martínez demani un to "al 4" per llançar-se per buleries, "però suaus". Temps hi haurà per a aquest homenatge al dolor que és la seguiriya, pal difícil que gairebé sempre expressa foscors.

Jordi Prieto, guitarrista professional, és secretari de l'entitat i ha acudit aquest migdia per aportar el seu toc net a aquesta festa continguda d'improvisacions. "Soy un cuadro de tristeza pegaíto a la pared", se sent a la sala. I Juan de Lola repeteix estil, i salta una bulería popularitzada per Camarón de la Isla. Algú demana amb sigil un got de vi per degustar amb xarrups de fino els atacs de l'encís.

Sergio Quesada és mestre de dansa i presideix l'entitat que acull aquestes sessions com una de les seves propostes dominicals, a vegades celebrades després d'una nit de tablao, la del dissabte. El Sergio també agafa la guitarra per acompanyar als cantaores que se succeeixen en aquest migdia de micro obert sense micro, perquè tot és a viva veu.

D'arreu

Diversos dels participants són de Terrassa: el Daniel, el Sergio, el Jordi, però Antonio Navarro Reyes ve de Ripollet per participar en la matinal, i Juan de Lola ha arribat de Sant Adrià de Besós. "M'agrada l'ambient d'aquesta penya", diu entre peça i peça aquest jove de 26 anys nascut a Catalunya però resident durant anys (va marxar amb 3) a la població gaditana de Villamartín, per després tornar a Barcelona. "Va ser aquí on em vaig aficionar al flamenco", comenta. Coses estranyes, coses del cante, d'aquest art universal que va néixer (diuen alguns erudits) en la baixa Andalusia fruit de múltiples llavors però viatja a tot arreu cavalcant des dels solcs del terra i la calç.

"Amb el flamenco passa una cosa: cantes, cantes, mors de vell i no n'has après res. És infinit", conclou Juan de Lola

El Máximo segueix per soleá. Aquí no regeix la sapiència per edat ni categoria, sinó la pruïja del sentiment i la companyonia del jondo. L'Ignacio té 92 anys i aborda una seguiriya assegut. "Amb el teu permís, compare", demana un company per afrontar un fandango agraït.

El Daniel es dedica a la música i està acostumat a la brega de l'escenari, però assegurar-se sentir-se més lliure a les sessions de micro obert: "Si t'equivoques, ningú et diu res. En altres espectacles la gent ha pagat per veure't. Aquí cada instant és diferent. Aquí es reflecteix qui ets", reflexiona el percussionista.

"Bulerías, però a l'aire", ha demanat el Máximo. Juan de Lola recorda que el seu avi "cantava els seus fandanguillos", la qual cosa segurament va germinar en la identitat flamenca que després va aflorar "en tertúlies a Badalona". Allà va estar el Juan amb Mayte Martín i Miguel Poveda. Ara ve a Terrassa a cantar. "Amb el flamenco passa una cosa: cantes, cantes tota la vida, mors de vell i no n'has après res. És infinit", conclou, amb permís.