La seva primera intenció era tocar l’arpa. “No pots triar un instrument més portàtil?”, li va suggerir el pare, músic. Va elegir la trompeta. “I va ser una sort”, diu. El compositor terrassenc Oriol Vallès inaugurarà aquest divendres el Festival Jazz Terrassa amb Irene Reig.
Sobre Oriol Vallès i Irene Reig recau el pes de l’esdeveniment. El trompetista terrassenc (nascut l’any 1993) ha tocat a la Nova Jazz Cava 85 vegades. La saxofonista (Barcelona, 1993), en 40 ocasions. Junts de nou, són els encarregats d’inaugurar el 45è Festival Jazz Terrassa (FJT) en formulació de quintet, amb una secció rítmica d’alta volada: Jöel Gonzàlez al piano, Giuseppe Campisi al contrabaix i Joan Casares a la bateria. Tot plegat, amb el colideratge de l’Oriol i la Irene. Tots dos, impulsors del col·lectiu i segell discogràfic The Changes. Toquen junts des de fa més d’una dècada. Aquest divendres, 6 de març, a partir de les 20 hores, es tornen a unir per interpretar la seva música original més recent i reinventar, no cal dir-ho, alguns clàssics. Oriol Vallès va obtenir a Nova York el màster en interpretació, amb honors, a la Manhattan School of Music, va actuar a clubs de la ciutat dels gratacels i va rebre les ensenyances de figures com Ron Carter, Wynton Marsalis, Vincent Herring, Dave Liebman o Jeremy Pelt. Té cinc discos com a líder de grup.
L'entrevista
A la presentació oficial del Festival Jazz Terrassa et van convidar a parlar. I vas anunciar que el concert d’avui seria molt bufó. Preparats per inaugurar el festival? Preparats i amb moltes ganes. Sí, serà bufó. Amb la Irene tenim històries compartides. Va ser de les primeres persones amb les quals vaig viatjar als Estats Units. Vam tocar junts a Filadèlfia, on vam muntar una banda. Ella vivia a Filadèlfia, jo a Nova York. Portàvem una secció rítmica de músics d’allà que era increïble. Toquem plegats des de fa més d’una dècada.
I ara, junts de nou en format de quintet... Va sortir la idea de muntar aquesta banda. Ens vam proposar triar jo dos temes seus i ella dos temes meus, composicions originals, i les enllaçarem, intentant crear una paleta amb el màxim d’emocions humanes possible. I potser cau algun estàndard preparat.
Quines influències jazzístiques destaques com a més determinants en la teva carrera? Les influències són molt canviants. He escoltat molta gent diferent i arribo a la conclusió que tots m’han influït d’alguna manera. En els moments més primigenis la petjada és més profunda i aquests primers músics no suposen cap misteri: són els del bebop. M’atreia molt Charlie Parker i coses meravelloses que feia Louis Armstrong. I Freddie Hubbard i John Coltrane, encara que ara no els escolti com abans. I he begut també de contemporanis, com Jeremy Pelt, Sullivan Fortner o Ambrose Akinmusire. Per descomptat, sempre m’ha agradat la música clàssica, els romàntics, Beethoven, també Xostakóvitx. I el flamenc. No en soc especialista ni el conec prou, però quan l’escolto m’atrapa d’una forma màgica. En definitiva, crec que tot depèn de les coses que et passen i d’aquells que toquen amb tu. Per posar uns exemples, sense desmerèixer uns altres: els germans Casares, Jöel Gonzàlez, Joan Torras. Tots m’inspiren molt a cada moment, a més de reconèixer els orígens de la tradició.
“Veient aquest panorama ultratecnològic i descarnat, cal reivindicar la música en directe”
Quin camí et va dur a la trompeta? Jo volia tocar l’arpa i el pare es veia comprant una furgoneta per transportar-la. “No pots triar un instrument més portàtil?”, em va preguntar. I va ser una sort, mirant-ho amb perspectiva. La trompeta té una gran capacitat expressiva, sense menystenir altres instruments.
Guim Balasch deia fa uns dies a aquest diari que era músic de jazz pel fet de ser de Terrassa. Tenint en compte els teus antecedents familiars, et passa alguna cosa semblant? El meu pare és guitarrista clàssic i director de corals. I em vaig endinsar en el món del jazz per la meva ciutat. I precisament el Guim en té bona part de culpa, sobretot pel moment en què em va agafar quan era el meu professor. Em va encantar comprovar què es podia fer amb el saxo, com improvisava, aquella intel·ligència harmònica, aquell gust, aquella capacitat emotiva.
Què li falta al jazz per arribar a més gent? Jo crec que al jazz no li falta ni li sobra res.
- El trompetista, a la Nova Jazz Cava
- Santi Olivet
Però com es pot eixamplar l’afició, en especial entre la joventut? Parlar d’això seria pràcticament parlar de política. Sí, a vegades és difícil arribar a gent jove, però tinc l’esperança en què els gustos maduren amb l’edat. Després cal tenir en compte l’estigma que arrosseguem en el jazz. L’altre dia, Susanna Carmona (coordinadora del FJT) i Irene Reig ho deien en una entrevista. Van parlar de l’estigma de l’elitisme. Crec que cal comparar els preus de les entrades del jazz amb els d’altres espectacles, per exemple. Moltes vegades aquest elitisme és més simbòlic que real. És elitista escoltar música? És més car anar a un concert que anar a una discoteca i prendre’t un parell de ‘cubates’? O acudir a determinats esdeveniments massius, a un concert d’electrònica? No. Potser no és igual que veure molta gent fent el mateix, però tinc amics que mai havien estat en un concert de jazz i van acabar encantats.
És elitista escoltar música? És més car anar a un concert que anar a una discoteca i prendre’t un parell de ‘cubates’?
Parles sobretot de la màgia del directe en proximitat? A vegades ens oblidem de la vivència del moment, de la sensació d’anar a veure persones tocant, de veure les cares dels músics a pocs metres. Com va escriure Walter Benjamin fa 90 anys en l’assaig “L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica”, la capacitat tecnològica de rèplica acaba amb l’aura de l’obra d’art. Posar-te una cançó descontextualitzada no porta a res. El fet d’anar a un concert no es pot comparar amb posar-te uns auriculars i escoltar música. Té a veure amb sortir de casa i fer coses junts, amb sortir de Netflix.
El repte sembla més difícil amb l’actual omnipresència de les tecnologies. Ara hi ha molts artistes generats per IA. Veient aquest panorama ultratecnològic i descarnat, cal reivindicar la música en directe, i apel·lar a la responsabilitat de la gent, demanar-li que surti de casa a veure cultura. És car? No.
