Fa gairebé deu anys, la Mireia, germana de l’Helena, va entrevistar la seva àvia, Isabel Bermejo Plaza, per apropar-se a les claus de la seva proverbial perícia per a la cuina sense saber llegir, perquè la senyora Isabel era analfabeta i ni llegia llibres de cuina ni podia anotar receptes en un paper. Avui dia molta gent aprèn així, llegint. “Tu com ho feies?”, va preguntar la Mireia. La resposta de l’àvia Isabel: “Doncs filla meva, vaig aprendre... Jo li deia a l’àvia: ‘Què li tira vostè?’, perquè jo li parlava de vostè, Què tira a això o a això altre? I m’ho deia, i ja se’m quedava al cap. Si eren llenties li tires això, això i això; si eren mongetes, igual; si era carn amb patates, el mateix... I aquí ja vaig aprendre”. Helena Laguna Bastante (25 anys) ha transformat, destil·lat, assumit, traduït, sentit, fabulat, la història de la seva àvia materna amb les migas manxegues en un treball artístic concebut com un assaig sobre memòria perduda i llenguatge. Exposa en el Cicle Art Terrassa, a la Sala Muncunill, fins al 9 de novembre.
A “Fer Migas. Un assaig sobre memòria, pèrdua i llenguatge”, l’artista terrassenca posa a prova diferents tècniques com a formes alternatives de registre i transmissió del saber. En la mostra a la plaça Didó hi ha monotípies que retraten el cos de l’artista mentre prepara les migas de l’àvia, però també punt de creu que desxifra, a través del gest, fotogrames de la senyora Isabel cuinant. Un tapís elaborat per Helena Laguna recull en els seus ordits el moviment d’una cullera en remoure el pa dur. Un gofratge registra en el seu relleu la recepta escrita amb gest. Helena Laguna Bastante ha pretès “explorar altres formes de coneixement que no es recolzen en la paraula ni en l’escriptura, sinó que es transmeten a través del cos, el gest i la pràctica”. S’hi aprecia un fil d’afecte que transcendeix el temps i la distància entre Piedrabuena i Terrassa.
Com es comunica un seguit d’obres d’una motivació tan personal en forma d’assaig en una exposició? He concebut aquesta mostra com un assaig, com un gènere en el qual es recullen moltes coses a partir de l’origen, amb moltes afectacions. Primer, com a desig de disposar de la recepta de les migas. Després, com quelcom que em lliga a les meves arrels de terrassenca filla de pares d’origen manxec. Són símbols d’arrel i de sentit de pertinença.
La recepta era complicada d’escriure. Sobretot, perquè l’explicació era molt física. Ella ho exposava amb el cos. Com jo havia fet dansa de petita, entenia molt bé el que ella explicava
En aquest cas és molt diferent fer ús d’aquesta forma expressiva en lloc d’altres més convencionals? Em semblava una forma millor que altres per disparar-te cap als records. Em resultava interessant no sols per a mi. També per a l’àvia, que era d’una família de pastors de Piedrabuena, que era analfabeta, que es llevava abans que la resta de la família per preparar les migas per al pare i els germans que havien d’anar a treballar al camp. El seu dia a dia era repetitiu. Les migas són el record d’aquesta vida.
Potser pot sonar a estereotip, però sembla estrany en aquesta època marcada per l’individualisme el fet que una jove reivindiqui les arrels... Crec que s’està produint un canvi generacional amb un desig de relació i contacte amb sabers i gestos que van marcar la nostra genealogia. Potser amb la pandèmia de la covid-19 va canviar-ne el paradigma. Veig un alè tradicional que té part de bucòlic però també d’esquinçador. Em connecta amb les mans de mare i àvia. També amb la falta de llenguatge. Ella, l’àvia, no va anar a escola. Les migas eren “el que havia de fer”. L’assaig també significa un homenatge al patiment de moltes persones dècades enrere. L’assaig procedeix del tema principal, del pa que s’engruna. Del pa dur surten moltes coses en tallar-lo. A l’obra hi ha un desig de memòria. La recepta parla de necessitat de reutilitzar la matèria primera com es pugui, de reciclar, i de reconeixement del treball físic.
Tot plegat representat en una desena de peces a la Sala Muncunill. En destacaries alguna? Cadascuna posa la mirada en alguna cosa en concret. Hi ha una més críptica, que amaga més el concepte. He tractat de recollir diversos aspectes en un sol gest, per exemple. En el tapís hi ha un traç gris, de forma abstracta, perquè m’interessava la cal·ligrafia de l’àvia.
És la cal·ligrafia d’una àvia que no sabia escriure. Com va ser el procés de captura o interpretació? Ella no sabia escriure, però feia traços en quadernets fins que va transformar tot allò en un traç automàtic i el seu moviment de mà en fer aquests traços era el mateix del moviment que feia quan cosia. Si ho amplifiqués, aquest seria el mateix moviment de remoure la paella quan elaborava migas. Vaig fer pràctiques tèxtils per trobar-me amb el fet de cosir, vaig fer punt de ganxet, i he usat llana, que és un material que em porta a l’àvia i el bestiar.
- L`artista, guanyadora d’una beca Terrassa Crea 2024, a la seva exposició
- Nebridi Aróztegui
Podem parlar d’una representació finalment abstracta? Jo no parlaria d’abstracció perquè intento representar el gest. Crec que és el treball més realista que he fet fins ara. Però he estat pendent no tant de la representació com d’arxivar el que m’interessava.
No ha de resultar tasca fàcil realitzar aquesta mena de condensació de la memòria i la reivindicació amb determinats llenguatges... La recepta era complicada d’escriure. Sobretot, perquè l’explicació era molt física. Ella ho exposava amb el cos. Com jo havia fet dansa de petita, entenia molt bé el que ella explicava. Els moviments del cos expliquen moltes vegades el que no es pot explicar amb paraules, allò que és més somàtic que alfabètic. Els gravats de grans dimensions són el meu cos preparant la recepta.
Hi ha també en la teva mirada un intent de comprendre en la distància com era aquella vida? També tenia l’anhel de pensar en el dia a dia viscut per una dona analfabeta envoltada de llenguatge. D’una dona, l’àvia, que tenia llibres a casa; o, per descomptat, medicaments sense saber-ne el nom ni les contraindicacions. A la sala volia expressar també aquest sentiment, posar-li imaginació sensible.
Cal recórrer encara molt terreny per arribar al públic amb aquest tipus d’art? En l’art conceptual no has d’entendre-ho tot. També hem de tenir en compte l’experiència estètica i la nostra relació amb la incertesa.
