Toni Badrinas, artista, 50 anys al Brasil: "He tornat a Terrassa, com els elefants tornen al final al lloc on van néixer"

Cal respirar profund per absorbir el resum de la vida d’aquest terrassenc. Es diu Antoni Badrinas Castro, té 85 anys, és descendent directe d’una família d’antiga soca (els Sala i Badrinas) i ha viscut gairebé tota la seva vida a l’estranger, els últims 50 anys al Brasil. És arquitecte i artista visual. Aquest dijous va protagonitzar al bar Culla la tertúlia mensual que organitza la Sala Paüls, en l’exposició col·lectiva de la qual té una escultura, “El caganer universal”, elaborada amb vèrtebra de vaca, mans de mico, una dent de cocodril i una fusta, tot això recollit a la selva amazònica. L’obra és "una síntesi del que passa a l’Amazònia quan talen arbres per al bestiar”, diu, en un català amb deix portuguès. Caganer, per què? “És la cultura catalana transportada a la selva, un llenguatge entre tribus. Per cagar a la selva m’allunyava perquè no em veiés ningú, però resulta que em seguien per veure com cagava jo. Ens amaguem, tanquem la porta”.

Has tingut una vida de pel·lícula? No tinc sentiment de pertinença a un guió però he fet la meva pel·lícula, he estat actor de la meva vida. 

Recordes la Terrassa de la teva infància? Era intensa, però no era el meu lloc. O passem per la vida o la vida passa per nosaltres. Vaig decidir passar per la vida. Vaig marxar amb 18 anys i he tornat amb 85. Es van cremar fàbriques, es van buidar les cases i es van tancar portes. Terrassa ha quedat feta una rasa. És una ciutat plena de forats dels quals surten cotxes. He trobat més morts que vius. Només havia tornat uns dies, per acomiadar el pare malalt. Ara he tornat, com els elefants tornen al final al lloc on van néixer. 

El nom d'una família

Fugies també de la llosa d’una nissaga familiar de l’alta burgesia? És possible. No tinc contacte amb la família. Pertanyo a aquesta branca, però això no vol dir res important, almenys per a mi. Potser ho és per a molts terrassencs. Jo pertanyo al món i no em puc limitar al nom d’una família. 

Et vas casar a Anglaterra, però no has tingut descendència. Tenir fills és donar continuïtat a quelcom que no aporta res, contribueix a omplir el món de migrants. 

Vas tocar amb Tete Montoliu. Jo era molt amic del Ton Aymerich, que tocava la bateria. Jo, el contrabaix. El meu pare freqüentava molt Amics de les Arts. Un dia hi vaig anar i el Tete hi era. Vam improvisar alguna cosa. Va ser una trobada ocasional, un moment, res professional. Jo tindria uns 17 anys... 

Primera escala. A Palma, a fer la “mili” per poder obtenir el passaport. No m’interessava ser un desertor. Palma va ser la plataforma de llançament de la meva existència. 

I vas conèixer en Camilo José Cela. Jo tocava el contrabaix en un club al qual acudien intel·lectuals. I allà vaig conèixer en Cela. Vaig anar a casa seva. Vaig conèixer a gent com Samuel Beckett i Robert Graves. Jo tenia 18 anys i participava en allò com a espectador. Aquella gent ja tenia el seu camí fet. Jo, no. Després, a París, vaig fer servir els contactes i els vaig donar continuïtat. Però bona part de tot li ho dec a Floreal Soriguera. Ell em passava llibres de filòsofs, llibres que venien de l’Argentina perquè aquí estaven prohibits: Nietzsche, Spinoza, Heidegger. Em va obrir la ment i els horitzons. I em va ajudar a prendre la decisió de marxar.

Cap a l’estranger. Dos anys a París, on vaig estudiar arquitectura. Després a Alemanya, on vaig treballar d’arquitecte. A Suècia, a Lapònia, on vaig viure tres mesos amb lapons. Em moria de fred i vaig tenir l’oportunitat de tornar a la Mediterrània, on pertany la tribu dels catalans. A Grècia, que és com tornar a l’origen de les coses. Vaig romandre un any a Atenes. Després vaig viure a Liverpool. Anava molt a The Cavern, on vaig veure tocar The Beatles, que encara no eren coneguts. Feia exposicions, pintava. Vivia fent art, l’art de viure.

“Les coses cauen a l’embut de la intel·ligència artificial. La història s’ha acabat”

Per què vas acabar a París l’any 1968? Uns amics grecs que fugien de la dictadura em van venir a buscar a Liverpool per anar a París, a viure el Maig del 68, la última revolució romàntica. Però va arribar el juny, les vacances s’apropaven, i els francesos ja no tenien ganes de fer res. Això és molt francès. Van pensar: “Ja tornarem al setembre a fer la revolució”. Vaig veure aquella pintada que deia: “Sota les llambordes està la platja”, i així va ser. Allà es va parar la revolució. I vaig aprofitar per anar a Sardenya, amb una amiga finlandesa. I al final hi vaig romandre set anys. Vaig obrir un estudi d’arquitectura en una època d’or per fer projectes interessants sense preocupar-se pel preu. Però després van arribar belgues per invertir el que havien robat al Congo. Invertien en construccions per al turisme de masses, i això entrava en contradicció amb els meus principis de creació. I vaig marxar a Milà. I el 1975, al Brasil.

 
Per què al Brasil? Era l’únic país de Llatinoamèrica on no es parlava espanyol. No conèixer el portuguès m’oferia una descoberta. Volia conèixer pobles indígenes. En dos mesos ja vaig fer la Transamazónica (4.700 quilòmetres), que després vaig realitzar dues vegades més. Al Brasil he passat els últims 50 anys. Més que un país, és un continent. Crec que hi vaig anar una mica per redimir-me de les colonitzacions fetes pels europeus, per la nostra tribu. Vaig passar mesos amb una tribu dels Kayapó. Hi vaig tornar. Vam fer una performance: un vestit de militar, un altre de capellà, un altre de científic. Al final cremàvem les vestimentes davant dels indis, exemplificant un resum de la nostra civilització, que hi va anar per robar i que segueix colonitzant-los, tallant arbres. Cap universitat em va ensenyar més del que vaig aprendre allà, on viure és sobreviure. Això ho han d’aprendre presencialment, sense cita prèvia. Crec que he pagat el pecat original i he justificat la meva vida. Ara observo com les coses cauen en l’embut de la intel·ligència artificial. La història s’ha acabat.