Aquest il·lustrador editorial juga on no juga gairebé ningú, s’atura on la resta passa sense mirada poètica. S’obsessiona per un tema i l’esprem: jazz, hockey, paratges naturals, senyals de trànsit, la pica de la seva cuina, o garrafes d’aigua.
Diu que fotografiar li serveix per diversificar la forma de mirar, per interrogar-se “i per ser feliç”. Tot i deixar clar que no és fotògraf, sinó que només fa fotos, per la boca d’aquest il·lustrador sorgeix la passió fotogràfica, perquè ha captat una forquilla que s’enrosca amb una copa de vi “i les dues ombres projectades al marbre es fonen en una sola i nova forma”. La mirada de Jaume Farrés Ubach (65 anys) és la de la poesia amagada en objectes quotidians que passen desapercebuts per a ulls de tristor rutinària. Ell mig obre la finestra “per orientar la llum reflectida en la vidriera”, en sap l’hora, en sap l’època de l’any, imagina contrastos entre petites zones il·luminades de les tasses blanques de cafè surant a l’aigua, petites bombolles de sabó de la darrera rentada “que en xocar amb el marbre de la pica desapareixen”.
En la presentació de la mostra, la seva filla Montserrat qualifica el pare de “persona poc usual” que fa fotos “amb doble o triple sentit, fent que les imatges tinguin missatges ocults i es disparin en cada ment d’una manera diferent”. Jaume Farrés exposa aquests dies, fins a l’1 de febrer, a la Sala Paüls de Terrassa, on té instal·lades obres de dues sèries: una (amb 36 imatges penjades i 60 en un llibre), dedicada a senyals horitzontals d’accessibilitat trobades a diversos llocs en els darrers 10 anys: unes tronades, altres despintades, altres envaïdes per herbes. L’altra sèrie (41 fotos penjades, 120 a llibrets) mostra imatges de la pica de la seva cuina, resultat d’una feina de dues dècades: culleres, gots, enciam, el desguàs “com a metàfora del no saber què passa al darrere”. Sempre conrea temes recurrents. “Veig una pera i em sembla al·lucinant”, apunta.
Mirar abans de veure? Crec que el fet de veure és natural, biològic. Mirar és el pas previ al coneixement, ve després. No sé si m’agraden les fotos o el que m’agrada és observar i després les fotos són el resultat d’aquesta observació. La diferència amb altres treballs és que aquest enciam que es veu a la pica, me’l vaig menjar.
Cada dia veus, mires i fotografies? Cada dia. És com un mantra, com qui col·lecciona sobres de sucre o llumins. M’adono de la varietat de la vida. Si et deixes endur per la sensibilitat cromàtica, per les textures, te n’acabes enamorant. L’objecte és l’excusa. Crec que podria fer-ho tothom, però potser en el meu cas sí que és diferent l’obsessió quan decideixo la sèrie: estris a la pica, hockey, paisatges, la sortida del sol des del Montcau. Hi vaig cada dissabte i cada diumenge.
- L`artista, parlant amb convidats a la inauguració de la mostra, el passat 9 de gener
- Alberto Tallón
I vas fotografiar residus recollits a la zona... Sí, fa uns cinc anys. Al costat de la muntanya pelada i d’un anell d’alzines hi havia moltes escombraries. Les vaig anar recollint i fotografiant: una llauna rebregada, una ampolla d’aigua amb el punt focal en la panxa, on s’apreciaven herbes. Aquella ampolla tenia vida. Vaig fer xerrades per a batxillerat. Va ser un projecte divertit, i aquella zona ara està neta. El missatge era com engrescar la gent per treure escombraries de la muntanya. Potser només netejar es converteix en un acte merament sociabilitzador. El fet xocant residia a convertir una llauna en un element atractiu. “Com em pot agradar això si és una llauna?”, es preguntava la gent. Però no era una llauna. Era una foto d’una llauna.
“Passen moltes coses per davant i quan encerto, és com obtenir un 10 als dards”
No identifiques mai en un rètol els llocs on has realitzat la fotografia? No m’interessa, tampoc amb el jazz m’interessa que s’identifiqui l’artista. La foto ha de funcionar sense suport textual.
Et cal un procediment metòdic? Com localitzaves, per exemple, els senyals? Anava pel carrer, veia un símbol d’accessibilitat i deia als nens que esperessin. El mirava, pensava en la composició i l’equilibri. En la cuina, igual. Els estris o els productes no estan preparats. Em passa com als músics que toquen unes tecles i veuen que els acords funcionen. Després sí que disposes d’eines per ajustar, per exemple, ombres i contrastos. Veig detalls que m’impulsen a fer més fotos...
El mantra del que parlaves no resulta un escull? De vegades el mantra se’t menja i tot perd espontaneïtat, i et predisposa... Aleshores, ho deixo durant un temps.
- Farrés explicant una de les seves sèries
- Alberto Tallón
Prepares una exposició per al Festival Jazz Terrassa. Et venen fàcils les imatges en aquest gènere? A vegades veig fàcil la foto, però en altres ocasions els músics no posen de la seva part: els micros davant, aquests faristols de grans dimensions per posar només una tauleta... Passen moltes coses per davant i quan encerto, és com obtenir un 10 en els dards. No és per egolatria, però a vegades veig el resultat i em dic: vaja. M’impressionaria igual si la fotografia fos d’un altre. L’any passat vaig assistir a 51 concerts. Tinc 115 fotos de les quals n’han de sortir 10. No acostumo a moure’m del lloc. Si la pica de la cuina no es belluga, jo tampoc. No busco un treball notarial. Intento captar detalls i a vegades no s’aprecia que els fotografiats són músics. Ho prefereixo així. Hi ha una foto d’algú cordant-se les sabates, una mirada entre intèrprets, fins i tot estiraments musculars amb un contrabaix o xoc de mans entre músics al final d’un concert. Busco la imatge que no sigui de música. Si no m’agrada en color, la transformo en blanc i negre. I estampo les fotos en teixits.
Quins “mantres” tens en preparació? Tinc 150 garrafes d’aigua buides en el soterrani. M’hi sento davant i penso com em poden seduir. A algunes els ha canviat el color de la tapa. Anomenaré aquesta sèrie “Humitat”. Però necessito que el sol passi per una paret de vidre i això només passa molt poques vegades. I estic fent fotos des de la dutxa. També he pensat en una sèrie de fotografies de rams de flors col·locats a carreteres en record de víctimes. Però aquestes no sé si les exposaré, per prudència.
Reuneixes les teves fotos amb el “hashtag” #Fotografiantespero. Què esperes? Crec que l’hora de la mort. Quan arribi, li faré una foto, però en blanc i negre.
