La principal contribució de “La bola negra” al cinema és la inesperada capacitat que ha demostrat, i segueix demostrant, de tornar a omplir les sales de cinema en uns temps en què les plataformes han lligat molts espectadors, massa, al sofà de casa. Però no només això. I és que, bona part dels cinc milions i mig d’espectadors que ja han vist el film dels Javis són molt joves. Amb el seu segon llargmetratge, el murcià i el madrileny han aconseguit el que fins ara només eren capaços de fer determinats “blockbusters” de Hollywood o films derivats del món de l’animació.
I és que, “La bola negra”, que arribarà a Movistar + en un futur indeterminat després de la seva explotació cinematogràfica, és de tot menys un producte per al consum “mainstream”. No és senzill que una pel·lícula que parla de Guerra Civil i homosexualitat esdevingui un fenomen com aquest. Es va estrenar el 25 de setembre, precedida pel premi a la direcció a Canes i els guardons del públic a Donostia i Toronto. Gairebé un mes i mig després, continua tenint un lloc rellevant a la majoria de les sales on encara es projecta, entre elles el Cinema Catalunya i Parc Vallès. La campanya de promoció ha estat gegantina. Cert. Però també ho ha estat en altres casos que s’han despatxat sense pena ni glòria.
La seva capacitat per a atraure públics diversos i alimentar la cinefília de les generacions més joves és el gran èxit, però no l’únic, d’un film que aconsegueix emocionar des del classicisme i la sobrietat, sense fer concessions ni formals ni argumentals. Els 158 minuts passen com si no res. Les seves tres històries entrellaçades sobre tres existències marcades per la sexualitat, el desig, la por i la guerra connecten ràpidament amb tota mena d’espectadors.
Els Javis teixeixen a “La bola negra” tres relats que giren entorn a la incapacitat de tres homes (Carlos el 1932, Sebastián el 1937 i Alberto el 2017) per viure en llibertat la seva homosexualitat, sempre amb el rerefons d’un dels grans mites de la poesia espanyola, Federico García Lorca.
Fotografiat per l’exalumna de l’ESCAC Gris Jordana i amb una brillant banda sonora a càrrec de Raül Refree, el film recorre una Espanya devastada per la guerra, que acaba confluint en el present en un tram final potser massa sobreexplicat através del personatge de Glenn Close. Si no l’heu vist, deixeu tots els prejudicis al calaix i disposeu-vos a gaudir d’una de les grans obres mestres del cinema espanyol.
