Casats amb Déu en temps de la Generació Z: “Quan pensava a ser capellà, sentia pau i alegria"

En un món accelerat on l’immediat ho és tot i les certeses semblen esfumar-se, decidir entregar la vida sencera a l’Església té trets de revolució silenciosa. A Terrassa, aquesta opció de vida no forma part del passat, sinó del present de dos joves que voregen la vintena. Fernando Vázquez (1997), vicari a la parròquia del Sant Esperit, i Eduard Cameron (1998), destinat a la de Sant Cristòfor a Ca n’Anglada, s’han ordenat recentment com a preveres de la diòcesi. Però abans de les sotanes o dels compromisos solemnes, la decisió va néixer d’un batec molt més humà: la cerca de plenitud. “La carrera m’agradava, la família i els amics eren fantàstics, però el meu cor desitjava més i no ho trobava", recorda el mossèn Fer. Per a l’Eduard, el procés s’entén des de la reciprocitat: “La vocació és la resposta a una crida, que m’ha fet Déu, a una vida que em fa plenament feliç”.

Aquest camí no els aïlla del seu temps. Com a joves de la Generació Z, conviuen amb absoluta naturalitat amb el fet que la immensa majoria dels seus iguals no cregui en Déu. Lluny de viure-ho amb frustració o des d’una posició superior, ho entenen des del respecte i l’empatia més profunda: “Em trobo diàriament amb gent de la meva edat que no té fe i els entenc perfectament; jo he nascut en el mateix context postcristià”, reflexiona el mossèn Fer. La clau per a ells no és convèncer ni jutjar, sinó compartir la vida sense embuts. “Si ningú els ha parlat de Déu, n’hem de parlar amb molta normalitat: igual que tu em parles del que portes al cor, jo et parlo del que porto al meu”, afegeix. Per a Cameron, el secret és testimoniatge pur: “El meu paper és anar mostrant la bellesa de la meva fe i com a mi això m’ha canviat la vida, pensant: ‘Tant de bo tu tinguessis això que jo tinc’”. Això sí, l'Eduard tampoc amaga la seva lectura sociològica sobre l'absència d'aquesta dimensió espiritual en el jovent d'avui: "Penso que si hi ha un increment de les depressions o de les ansietats juvenils o no juvenils, en part és perquè hi ha menys fe. Si tu tens una manera de veure la vida en què forma part de la bondat divina, doncs estàs més tranquil".

Aquesta naturalitat inclou parlar obertament de l’afectivitat i de les renúncies que comporta el sacerdoci. Ambdós desmunten la idea que el celibat sigui una mena d’insensibilitat o desinterès pel món. “A mi m’agraden les noies, igual que a qualsevol jove de la meva edat”, reconeix Cameron sense cap mena de tabú, “tenim un cor com tots” afegeix Vázquez. Ambdós recorden que triar un camí implica necessàriament deixar-ne d’altres. Hi ha moments en què el contrast amb els amics es fa evident, com quan al seminari veien fotos de la colla sopant mentre ells estaven en formació o pregària; tanmateix, com apunta en Fernando, “Déu és que no es deixa guanyar en generositat”: el que es podia perdre pel camí es veia recompensat amb noves fraternitats i companys de viatge. Per a l’Eduard, “triar amb llibertat és renunciar, igual que quan decideixes estimar una sola persona”. I si en algun moment la llibertat o les forces fallessin, poca gent sap que l’Església contempla la figura de la dispensa papal per a qui no pugui mantenir el compromís.

Més enllà de l'altar, la seva rutina diària combina misses, despatx i atenció social. En aquest dia a dia exigent, l'amistat entre ells i la resta de mossens de la seva generació esdevé un suport mutu fonamental per compartir reptes.

I quan miren al futur? Si se’ls pregunta on es veuen d’aquí a deu o quinze anys, la resposta és idèntica i transparent. No somien amb grans despatxos, càrrecs de responsabilitat ni trajectòries d’alt nivell dins l’organigrama eclesiàstic. S’imaginen a peu de carrer, al capdavant d’una parròquia, atenent el dia a dia de la gent i assumint amb obediència la missió on sigui que el bisbe els demani anar. Però quin ha sigut el recorregut personal que els ha portat fins a l'altar? Quina és la història humana rere cadascuna d'aquestes dues vocacions?

Mn. Eduard Cameron, parròquia de Sant Cristòfol de Terrassa : “Vaig adonar-me que la fe no és només complir normes, sinó quelcom que et pot fer feliç”

A primera vista, el mossèn Eduard Cameron (1998) respon al patró de qualsevol jove de la seva edat: “És que soc molt normal”, riu. Nascut a Sant Quirze del Vallès, va créixer en una família nombrosa de set germans —on ocupa el sisè lloc—, una llar cristiana on la religió es vivia des de la llibertat absoluta: “A casa la fe ha estat una proposta natural; d’adolescents anava a missa qui volia i qui no, no hi anava. Era una opció que es proposava, però no s’imposava”, recorda. La seva infància i joventut van discórrer entre l’esport, la música, les aules del Viaró i els amics. Abans de travessar la porta del seminari, es va llicenciar en Periodisme i Filosofia, una decisió meditada per donar temps i maduresa a la seva decisió: “Tenia 18 anys, no volia que fos una ‘escalfada’ o un enamorament juvenil”. Aquesta etapa acadèmica la va viure immers en la quotidianitat de qualsevol estudiant, convivint amb alternatives convencionals sense amagar la seva humanitat: “A la carrera hi havia noies guapes i simpàtiques de les quals em podria haver enamorat, o pensava en un futur professional com a periodista o en formar una família. Però quan ho posava tot a la llum, la meva vocació sempre guanyava”.

Aquest camí personal va tenir el seu punt de gir amb 16 anys. Conviure en diferents ambients —com l’equip de futbol o les classes de música— amb gent no-creient el feia qüestionar per què ell sí que creia. Tanmateix, la veritable espurna va saltar en comparar la seva fe per inèrcia amb la de dos companys de classe: “Per a mi la fe era una cosa que forma part de tu, però res més, com qui és català o del Barça. Però vaig veure amics que gaudien de resar i de ser catòlics, i va néixer en mi la sensació que m’estava perdent alguna cosa. Vaig adonar-me que la fe no és només complir normes o anar a missa, sinó quelcom que et pot fer feliç”.

Es reflecteix aquesta mirada analítica quan observa el paper de l’Església en la societat actual. Des del seu bagatge filosòfic i “la seva inexpertesa”, l’Eduard no evita les grans preguntes que han allunyat molts joves de la religió des del segle XX: “Hi ha hagut una crisi de fe molt gran. ‘On estava Déu a Auschwitz?’ és la gran pregunta, i aquesta resposta existeix, però no és senzilla”. Per això defensa que el paper del prevere ha hagut d’evolucionar i adaptar-se als nous temps, tal com marca la formació actual del seminari: “La formació ha canviat molt; la Ratio Fundamentalis t’ensenya a ser pastor al mig del poble i a entendre les necessitats del món actual. Els nous preveres hem nascut dins aquesta nova realitat”.

Quan va comunicar la decisió d’ordenar-se, el seu entorn la va rebre amb una barreja de perplexitat i suport. Tot i els dubtes sobre el celibat o el compromís per a tota la vida, la resposta dels seus amics i familiars va ser d’un acompanyament absolut: “Els costa d’entendre, però veuen que intentes fer el bé. Qui no ho entén, està feliç perquè em veu feliç a mi”. Destinat a la parròquia de Sant Cristòfor, l’Eduard ha convertit la rectoria de Ca n’Anglada en la seva llar. Lluny de recloure’s, manté un estil de vida actiu i terrenal: juga a futbol en un equip d’amics a Barcelona, col·labora en espais de ràdio local i no ha renunciat a la vida social: “Tinc menys temps, com quan qualsevol es posa a treballar. Però si he d’anar a prendre una copa a un bar i xerrar tranquil·lament, ho continuo fent”.

Aquesta proximitat desarmant és la que ha conquerit el veïnat durant les seves passejades entre catequesi, despatx i gestions al Bisbat: “Faig vida de barri. Em conec els bars del costat, hi anem a dinar i és bonic anar caminant i que em cridin ‘Pare, pare’ pel carrer gent que potser després no veig a l’església”. Per als veïns més grans del barri, veure un mossèn de 28 anys que parla el seu mateix llenguatge és una injecció d’alegria: “Veuen que un jove, normal i corrent vol ser capellà i els agrada. He sigut un testimoni privilegiat de recollir l’agraïment de molta gent gran”.

Mn. Fernando “Fer” Vázquez, catedral del Sant Esperit: “No trobava la plenitud en cap de les coses bones que tenia”

La història del mossèn Fernando “Fer” Vázquez (1997) amb la fe té un origen vinculat a la mateixa vida. La seva mare va patir una greu preeclàmpsia durant l’embaràs i ell va néixer molt abans d’hora. Batejat a l’hospital mateix, va passar cinquanta dies entre la incubadora i la cura mèdica. “Crec que m’ha marcat molt en el meu camí a la fe: veient com s’havia portat Déu amb mi, vaig decidir prendre la fe dels meus pares com a pròpia”, reflexiona.

Educat al col·legi Viaró i crescut a Sant Cugat del Vallès en una llar on, tant a ell com a les seves dues germanes, els llegien històries de la Bíblia, la seva adolescència va ser la d’un jove convencional. Va tenir parella, un grup d’amics sòlid i va cursar la carrera de Dret. Tanmateix, sota aquesta aparent normalitat, bategava una inquietud interior: “La carrera m’agradava molt, però el meu cor no trobava la plenitud en cap de les coses bones que tenia; desitjava més i no ho trobava. Veia que quan m’apropava a Déu i parlava amb mossens, el meu cor responia diferent i s’omplia més”.

Aquest desig no va néixer d’un fet traumàtic o d’un llamp, sinó d’una certesa progressiva: “Quan pensava a ser capellà, sentia pau i alegria”. El procés de set anys al seminari va acabar de confirmar la decisió. Un canvi de rumb que els seus pares van haver de digerir amb temps, passant pels patiments habituals sobre el futur del seu fill, fins a esdevenir els seus principals admiradors: “Van haver de canviar els seus esquemes mentals, però ara són els pares més feliços del món perquè em veuen gaudir en plenitud. Quan van veure que al seminari estava millor que mai, es van tornar molt fans”. Entre els seus amics creients, la notícia no va agafar a ningú per sorpresa; de fet, ja s’ho ensumaven abans que ell mateix s’hi llences. “Jo tenia amics que em deien: ‘És que nosaltres ja ho sabíem!’. I jo pensava: ostres, doncs m’ho podríeu haver dit abans i m’hagués estalviat molts maldecaps!”, recorda entre riures. Per als no-creients, la reacció va ser igualment càlida: “Si tu estàs feliç, nosaltres també”. Veure que ells ho celebraven va ser “molt maco perquè el sacerdoci és per a mi un camí de felicitat”.

Actualment, en mossèn Fernando compagina els seus estudis de màster en Dret Canònic a València amb el seu ministeri com a vicari a la catedral del Sant Esperit, Sant Pere i Sant Valentí, al bell mig de Terrassa. Des de la parròquia del centre, és testimoni d’un fenomen emergent que trenca prejudicis: la de joves sense cap bagatge religiós que travessen la porta de l’església espontàniament. ”S’està apropant molta gent jove que ve directa del carrer amb el desig de conèixer la fe; potser un dia van entrar i van sentir pau. S’està descobrint una cara de l’Església i dels mossens més amables, terrenal i propera”. Una tasca que combina amb l’atenció als feligresos més veterans, que reben amb entusiasme la presència d’un capellà jove, i amb la vivència íntima dels primers sagraments. Enfrontar-se al confessionari o a la missa sent tan jove continua generant-li una profunda reverència humana i espiritual: “Quan la gent ve amb les seves ferides i els seus pecats a confessar-se, et mires i penses: ‘Si soc un nen!’. Però has de pensar que tens el Senyor al teu costat. Per a mi és una passada, és una cosa molt gran”.