Maria del Carme Serrat, escriptora: "Quan tinguis l'oportunitat de fer-te un fart de riure, endavant"

És fama que l’esdevenir de moltes vides trenca els paràmetres de la ficció. Hi ha qui diu que totes les vides són, en major o menor mesura, novel·lables; per aquest o aquell raig que va entrar per una finestra, perquè el que per a uns és anodí per a uns altres és el súmmum d’una existència gens mesquina. Maria del Carme Serrat Marcet pot pertànyer a qualsevol de les categories, però aquesta terrassenca de 82 anys presenta fites de trajectòria que molts col·locarien a la cúspide de la singularitat. Filla d’una família de pocs recursos però amb inquietuds culturals, artístiques i vitals, òrfena prematura de pare, va buscar ales per volar una mica més amunt.

Va ser cantaire a la Massa Coral, al 1967 va trobar feina de taquimecanògrafa a Winterthur (Suïssa), després a Zuric, en uns Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Suïssa va conèixer un terrassenc que hi vivia, es van enamorar, es van casar, es van separar, va viure a Londres, va ser secretària de direcció, va viure en un quibut a Israel, país que va recórrer motxilla a l’esquena, va tornar a Catalunya, va estudiar periodisme i idiomes, va ser traductora i intèrpret. Va conèixer al qui va ser company de vida, va marxar amb ell a treballar a Amèrica, van tornar, van viure a l’Estartit. Al seu home se’l va endur una malaltia. Anys després, la Maria del Carme va tornar a Terrassa. Aquest divendres ha presentat dues obres de cop a Amics de les Arts: “Els fons de l’àmfora” i “Ressons de claqueta”.

Una presentació de dos llibres de cop, a la teva ciutat. Constitueix una dosi alta en l’aspecte emocional? És la primera presentació dels meus llibres i em fa molta il·lusió. “El fons de l’àmfora” l’havia de presentar en el 2021, però no va poder ser per culpa de la pandèmia. I “Ressons de claqueta” encara està fresquet...

Amb bona part de la teva vida relacionada d’alguna manera amb el text escrit, quan va néixer exactament la vocació escriptora? Va ser el 2002, a Montevideo. De petita escrivia i explicava contes, amb les restriccions pròpies d’aquells temps. Quan s’apagava la llum a l’escola, per exemple, la classe demanava que la Maria del Carme expliqués contes. I els explicava, a punta pala. Ho portava ja de fàbrica, es podria dir que a l’ADN. 

“Hi ha estils i gustos de tota mena, però el que mai perdono en un llibre és l’avorriment”

I per què es va produir precisament al 2002 aquest moment fundacional? L’any 2002 era traductora tècnica. D’alemany, de francès, d’anglès. I estava fins als nassos de traduir a uns altres, per la qual cosa vaig decidir començar a escriure les meves pròpies obres. I vaig escriure una novel·la que encara tinc en el calaix. He anat aprenent i aprenent, assistint a cursos, donant a llegir els meus textos a especialistes que igual enaltien els treballs que em dedicaven unes bregues... Ara, a la meva edat, ja no necessito tenir en compte l’opinió de ningú. I que consti que aquesta afirmació no respon a la vanitat, sinó a la sinceritat. No escric de cara a la galeria, sinó el que em surt del fetge, com deien els antics egipcis.

Es pot llegir a l’exposició de la presentació que “El fons de l’àmfora” és “una novel·la que explora la memòria emocional, els silencis familiars i les traces que el passat deixa en el present”. Com la defineix l’autora? És la història de dues amigues, persones grans encara que una vint anys major que l’altra, que han viscut vides molt diferents. La novel·la parla de com a vegades coneixem ben poc les persones amb les quals hem tingut una relació intensa. Parla d’aspectes amagats. Una de les amigues pateix un infart i fa venir a l’altra perquè té la necessitat d’explicar-li alguna cosa que porta a dins. Però no li ho explica. I l’altra pot pensar que la coneix a fons. 

La vinassa

El títol de la novel·la representa precisament això? Abans de començar ho explico. Les àmfores eren recipients de bones proporcions que s’usaven per a transportar matèries nobles: vi, aigua, oli. Però en aquest cas porta vinassa pútrida i verdet.

No sembla aquest un missatge gaire optimista. No creguis... El plantejament de l’obra no és pessimista, de debò. Hi ha optimisme, perquè la vida és fàcil i difícil per a tothom. Si ens toca patir, intentem passar el moment de la millor manera. En realitat, existeixen moments fantàstics fins i tot en les vides més dissortades. 

“En realitat, existeixen moments fantàstics fins i tot en les vides més dissortades”

Segon llibre: “Ressons de claqueta”. En aquest cas no es tracta d’una novel·la. No. És un recull de narracions per al qual he triat un subtítol explicatiu: “Un llibre fantàstic de contes per a cinèfils entusiastes i artistes de la vida”. Els artistes de la vida són aquelles persones que saben viure tot allò que tenen al damunt, encara que sigui dolent. Per això, un consell: quan tinguis l’oportunitat de fer-te un fart de riure, endavant. Vaig pensar a titular-la “Ecos de claqueta”, però la paraula “ressons” em semblava més eufònica.

En què consisteix la inspiració cinematogràfica? Soc molt aficionada al cinema, sobretot al clàssic, i crec que si no ets cinèfil aquest llibre no té molt sentit. Em considero una cinèfila arrauxada i de cada pel·lícula que m’ha inspirat he triat un aspecte per desenvolupar les històries: un personatge, un vestit, un moble, un edifici, i a partir d’aquests elements, hi aboco el rotllo. Hi ha al·lusions a “Gilda”, per exemple, o a “Blade runner”. En una de les històries surt una persona que està enamorada fins l’infinit dels infinits del doctor Hannibal Lecter. Cadascú té el seu estil i hi ha gustos de tota mena, però el que no perdono als llibres és l’avorriment.

Quins autors influeixen en general en la teva obra? Sempre he estat una lectora voraç, és podria dir que bulímica, encara que ara, amb la meva edat, els ulls em fan la guitza. Sobretot, estic rellegint molt. Llegeixo en sis idiomes. Això sembla pretensiós i el meu company em cridaria l’atenció per això. Tots els llibres que llegeixo m’influeixen d’una o altra manera. M’agraden molt John Steinbeck i la brasilera Clarice Lispector. També em va agradar descobrir a Marguerite Yourcenar. Oscar Wilde també em sembla molt interessant i m’atreuen molt els llibres d’Història.

Tens una segona novel·la ja pràcticament a punt i un altre llibre en preparació. Per on van els trets aquest cop? Una de les obres és una novel·la i l’altre llibre, un recull de contes inspirats en una sèrie de vivències dels anys 60, quan va estar de viatge per l’estranger. Vaig estar molts anys a l’Europa civilitzada...