La cerca d’un clima una mica més propici contra l’asma que pateix i el fet que l’oficina de l’empresa per a la qual treballa estigués radicada en una població veïna (la cocapital del Vallès Occidental), aquests dos factors, van empènyer Miguel Ángel García López (Barcelona, 1970) a deixar el barri de Sant Andreu de la capital catalana per recalar a Terrassa. Miguel Ángel García és delineant industrial i programador. Va haver-hi un tercer factor, que no és fútil, per a la mudança: aquest pintor i il·lustrador coneixia Terrassa perquè aquí venia sovint per visitar una amiga, i li va agradar molt la ciutat. “Més que Sabadell”, apunta, amb una ganyota de somriure, aquest artista amb pinta de rocker dur. “A més, soc cul inquiet. I tinc bona mestressa, i soc bon inquilí”, agrega.
Porta a Terrassa nou anys, ha fet exposicions a Amics de les Arts i altres sales de Terrassa i de Sant Andreu. Aquests dies (fins dissabte vinent) exposa a El Taller dels Silencis, el cafè situat al carrer d’Iscle Soler. En les parets de l’establiment (art, cafè i tastets) hi ha tretze obres de Miguel Ángel García: una jove abillada amb una samarreta que llueix el lema “I wanna rock” asseguda en un banc amb un corb al costat, una monja fumant al costat d’una paret en la qual destaca un cartell falangista trossejat, quatre noies mulates pintades amb aquarel·la i cafè soluble... Entremaliadures i quelcom més en dos carbonets, un pastel i, la resta, en aquarel·les, la tècnica predilecta del Miguel Ángel. “No em costa somriure”, assegura aquest artista aficionat.
Pintor d'amics
Se’t presenta com a pintor i dibuixant autodidacte i pintor i dibuixant d’amics. A què es deu aquesta última consideració? Quan em pregunten pel preu d’un dels meus quadres, no sé ben bé què dir. No sé vendre l’obra. M’agrada exposar i intentar que la gent gaudeixi. I em costa acceptar encàrrecs. Sí, soc pintor dels meus amics. Fa uns mesos, per exemple, un amic em va demanar un quadre amb la imatge d’un amic seu. No soc professional i tinc clar que no em dedicaria a això. No seria igual, perdria l’essència.
“Viatger incansable”, afegeix la presentació de l’exposició. Et nodreixes de les experiències viatgeres per elaborar la teva obra? Viatjo molt, però la inspiració em ve del cap ben assentat. Més que dels viatges, les idees per als meus quadres es nodreixen de l’assossec personal.
El necessites per crear? La pintura constitueix la meva evasió total en els bons i els mals moments. Quan venen les muses, a pintar.
Quantes obres has pintat al llarg de la teva vida? No ho tinc calculat, però possiblement més de 500. En conservo 200.
Ets meticulós en la disciplina? Pintes cada dia? No. Puc tirar-me mesos sense fer-ho, precisament perquè no soc professional.
“Viatjo molt, però no sé anglès; quan pregunto per alguna cosa i no se m’entén, la dibuixo”
Pintura i viatges, una bona combinació vital? Els viatges són una altra manera d’evadir-me de l’estrès quotidià. He anat a uns trenta països. Aquest passat Nadal vaig visitar Moçambic. I tot això, sense tenir ni idea d’anglès.
I aquesta mancança no t’ha suposat cap impediment? No. Quan pregunto per alguna cosa i no se m’entén, la dibuixo. Una vegada preguntava per una càmera, i la vaig acabar dibuixant. I he de dir que m’ha funcionat prou bé. El meu primer viatge, amb la meva primera paga extra, va ser a Irlanda. He anat a Laos, Tanzània, Cambodja... També em desplaço a vegades per assistir a concerts de rock. Vaig anar a Berlín a veure els Linkin Park. He gaudit també de The Sisters of Mercy.
I últimament viatges molt a Gàmbia, on has pintat un mural. Com va néixer la vinculació amb aquest país africà? Va ser a través d’una amiga, que va fundar una ONG, Fandema, que desenvolupa un projecte de formació en educació bàsica i ocupacional per a dones a Tujereng. Vaig viatjar amb un amic a Gàmbia i vam veure el projecte. Ens va agradar molt. I allà estem pintant un mural amb l’ajuda de les dones que hi estudien art. Quan tinc uns dies lliures, intento escapar-me cap allà. Vaig anar-hi el passat pont de la Puríssima, per exemple.
- L`artista, a l`establiment del carrer d`Iscle Soler
- Alberto Tallón
Com es va gestar en tu aquesta afició que va acabar sent tan poderosa? Des de molt petit. El meu primer record, dels pocs de tan primerenca edat que puc conservar, el tinc molt present. Em veig de pàrvul agafant un full de calendari, amb una imatge hípica, per portar-lo a casa meva i copiar-la. I encara copio de les meves pròpies fotos. Després li dono forma i aplico el meu sentit, procurant l’originalitat encara que es basi en vivències. De jove m’inventava cartells per a grups de música. I una vegada vaig fer una aquarel·la per a un concurs important que al final no es va celebrar.
Autodidacte. No has estudiat ni un sol curs de pintura? No, res, només l’FP de dibuix tècnic. Sí que recordo que un oncle meu em va donar una vegada un consell: “Per aprendre, perfila les fotos que es publiquen als diaris”. Ho vaig fer durant un temps, però em vaig acabar cansant.
I d’aquí a l’aquarel·la. És amb el que em sento més a gust, no tant amb l’oli. Crec que es deu al fet que l’aiguada no és rectificable, almenys en el meu cas. Aquesta circumstància em permet anar per feina i m’obliga a una major concentració. Això sí: mai estic content del tot amb el resultat, encara que a poc a poc vaig guanyant en autoconcessió. Ara estic treballant en una sèrie que representa portes.
Com defineixes el teu estil? Provocador i realista, però d’un realisme motivat, no hiperrealista. M’interessa la política i l’antropologia humana. Intento representar la protesta i escandalitzar una mica. I, en general, m’agrada definir-me com a il·lustrador. Crec que alguns dels meus quadres podrien ser portades d’un còmic.
