Marta Leyva (Terrassa, 1985) reflexiona sobre la relació de poder que Pablo Picasso va establir amb les seves companyes de vida. Unes dones de l’univers picassià que van quedar oblidades a l’ombra del pintor malagueny.
Com expresses –en les teves pintures– aquesta opressió patriarcal o masclista de Picasso sobre les dones? La frase que em va inspirar per idear la imatge que volia expressar sobre el paper és la frase del llibre “Vida amb Picasso”, de Françoise Gilot, on cita una de les frases del pintor malagueny: “Totes aquestes dones no estan posant com una simple model avorrida. Estan atrapades en la trampa d’aquests seients com ocells tancats en una gàbia. Jo mateix les he empresonat en aquesta absència de gest”. Així doncs, vaig pintar unes dones tancades en habitacions envoltades pels quadres on elles mateixes són les protagonistes.
Per què no tenen gestos facials, aquests personatges de dones? Precisament per aquesta absència de gest tal com les veia Picasso. Per ell, elles no tenien ni opinió ni sentiments, no tenien cap dret a tenir gest, a sentir, a expressar-se…
Inclous diferents quadres de Picasso, en la composició de les teves pintures… És una mena de joc metanarratiu? He volgut incloure alguns dels seus quadres –reals– per emfatitzar encara més com amb l’angoixa i la tristesa d’elles s’inspirava i creava ell. No només pintar-les privades de llibertat, sinó que a la vegada estiguin envoltades de les pintures on es reflecteix el seu propi patiment.
Hi apareixen un gran nombre de finestres, quin paper hi juguen? Vaig voler afegir finestres i portes per deixar un espai físic obert on tinguessin l’oportunitat d’escapar i ser lliures, encara que sigui només a les meves pintures.
Quines són les dones de la vida de Picasso? N’hi han passat moltes. Però de les que més m’he informat, són: Olga Khokhlova, Marie-Thérèse Walter, Françoise Gilot, Dora Maar i Jacqueline Roque.
“Si ara es fes ‘Friends’, no tindria tots aquests acudits que han envellit malament”
Caldria retirar la seva obra? Caldria contextualitzar-la amb algun panell? O senzillament, n’hi ha prou amb que la societat faci un debat (com amb la teva exposició) i s’assumeixi també aquesta faceta seva, en l’imaginari col·lectiu? No crec que s’hagin de retirar. Crec que el que s’hauria de fer és utilitzar les obres dels artistes per donar a conèixer i debatre sobre temes necessaris que ens ajudin a créixer com a societat. No serveix de res si l’únic que es fa per part de les institucions és tenir als seus artistes totalment protegits per adorar la seva obra i quedar ancorats en el passat. L’art és viu i s’hauria d’utilitzar per comunicar, l’art s’ha de moure.
Es pot jutjar avui, el 2025, uns comportaments del 1940? Quin és l’enfocament amb el qual s’ha de treballar la mirada al passat? Més que jutjar crec que s’ha de parlar, reflexionar i donar a entendre a generacions passades el que no era correcte; tot i que en aquella època ho pogués ser. Educar i ensenyar als nostres pares i avis que evolucionar és un bé per ells i per les futures generacions, que a la vegada, ho faran també amb nosaltres. Així i tot, crec que hi ha molta més feina a educar a les generacions actuals amb mentalitat del 1940.
En l’etern debat sobre la separació de l’artista i de l’obra: es pot fer? A mi m’encanta “Friends”, però té acudits homòfobs… “Friends” és la meva sèrie favorita i la continuaré veient fins que em mori. Hem de ser capaços d’entendre l’humor que es feia en una altra època amb una altra mentalitat. Si ara es fes “Friends”, no tindria tots aquests moments que han envellit malament, però és una obra massa bona per treure-la de totes les plataformes. Jo crec que “Friends” va obrir moltes ments els anys 90 i 2000. És cert que el Ross es torna boig quan s’assabenta que la seva dona -la Carol- és lesbiana i es vol divorciar d’ell. Però ens hem de quedar amb el Ross que al final acaba portant la Carol del braç a l’altar el dia en què ella es casa amb la Susan.
Què et semblen les protestes als museus? N’hi ha hagut en el cas de Picasso, a Barcelona mateix… Però podíem parlar també de les protestes ecologistes a les pinacoteques. Em sembla que aconsegueixen exposició i s’acaba parlant del tema sobre el qual protesten. I això és bo. Mentre no facin malbé les obres d’art és més que lícit protestar pels nostres drets.
Creus que, en tot cas, hi ha molts altres artistes dels quals hem de fer una mirada actual (perquè són casos flagrants de masclisme, colonialisme, homofòbia, exaltació de la violència, etc.? Crec que el passat és necessari revisar-lo i parlar-ne, per aprendre i no repetir allò que s’ha fet malament. El que no es pot tolerar és que actualment hi hagi actituds pròpies del passat. És on s’ha d’alçar la veu per aturar comportaments i moviments i evitar que ens facin tornar enrere.
