Una distopia amb discurs metateatral ocupa aquests dies la ment i l'energia de Pere Arquillué. El reconegut actor de Terrassa protagonitza "AI! La misèria ens farà feliços", una obra en la qual el títol juga amb la interjecció i les sigles en anglès d'Intel·ligència Artificial. Es tracta d'una comèdia que es representa al Teatre Lliure, a Barcelona, des del 4 de desembre i fins el 18 de gener.
El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (autor i director de l'obra "Història d’un senglar") estrena "AI! La misèria ens farà feliços", una comèdia filosòfica amb actors, robots i unes peces de Calderón de la Barca pel mig, sobre el futur de la humanitat, cada vegada més deshumanitzada.
Aquesta és la sinopsi de la producció: en un món dominat per la IA, quatre antics intèrprets de renom s’han convertit en tècnics d’escenari. Els robots els han pres el lloc. "Què passarà quan una de les màquines es negui a sortir a escena per representar el seu paper a 'La vida es sueño', de Calderón de la Barca? Què passa quan un robot no vol actuar?", es pregunta.
El reconegut actor de Terrassa protagonitza "AI! La misèria ens farà feliços", una obra en la qual el títol juga amb la interjecció i les sigles en anglès d'Intel·ligència Artificial
La resta de funcions d'aquest mes es duran a terme al Lliure fins aquest diumenge, i el 24 de desembre. Daniela Brown, Joan Carreras i Laura Conejero acompanyen Pere Arquillué en la fitxa artística d'aquesta obra que compta amb la direcció tècnica de Pere Capell i la regidoria de Roser Pugidevall. L'escenografia correspon a Laura Clos i la responsabilitat de l'espai sonor, a Ramon Ciércoles. La producció executiva corre a càrrec de Macarena García.
La substitució
"AI! La misèria ens farà feliços" s’endinsa en una distopia propera en què la intel·ligència artificial ha substituït tots els oficis teatrals, "i on només queda un espai residual per als actors humans: el soterrani, convertit en un refugi laboral on quatre intèrprets veterans s’ocupen de mantenir en funcionament les màquines que han ocupat el seu lloc", apunta el Teatre Lliure. En aquest context, el teatre continua existint, però sense actors, sense risc i sense les imperfeccions que el feien viu. "És en aquest buit on la peça articula una sàtira sobre el desig de perfecció, la necessitat de ser útil i el temor a quedar obsolets en un món governat per la tecnologia", agrega.
La idea de la suplantació, explica Calderón, va ser el motor inicial del projecte: “La primera idea que va aparèixer va ser la dels robots i la intel·ligència artificial. I, sobretot, la possibilitat que algú ens pugui suplantar i millorar”. L’autor la vincula directament amb l’ofici de l’intèrpret, acostumat a ocupar altres identitats per mitjà del gest i de la paraula, i que, a la ficció, veu com aquest privilegi —i aquesta amenaça— recau ara en les màquines. “Fantasiejar amb la idea que algú suplantarà els suplantadors –que són els actors– és, per a mi, la llavor inicial de tot plegat”, afirma.
Segons els productors, aquesta distopia teatral, lluny de la tecnofòbia, "interroga què queda del gest, del cos i de la paraula quan els humans es converteixen en engranatges prescindibles d’una maquinària eficient"
L’obra juga, a més, amb el repertori clàssic. Mentre els robots interpreten "La vida es sueño" a l’escenari, els humans, tancats al soterrani, improvisen fragments d’"El gran teatro del mundo" per evocar un temps que ja no existeix. Calderón descriu aquesta operació com un exercici d’escriptura irreverent: “De Calderón de la Barca només n’hi ha un vers que hagi quedat intacte; tots els altres han estat toquetejats o arruïnats per mi”. Així, el text es converteix en un diàleg entre dos Calderón: el del Segle d’Or i el del segle XXI, travessats per preguntes semblants però respostes diferents.
"AI! La misèria ens farà feliços" té una durada de dues hores i ocuparà el Teatre Lliure de Gràcia fins l'11 de gener del 2026. Segons els productors, aquesta distopia teatral, lluny de la tecnofòbia, "interroga què queda del gest, del cos i de la paraula quan els humans es converteixen en engranatges prescindibles d’una maquinària eficient". Esdevé, per tant, "una comèdia fosca que imagina un teatre sense actors per parlar, inevitablement, de la necessitat de continuar sent humans".
