Sonia Giménez Bellaescusa ha retratat que no totes les fronteres són visibles. Aquesta fotògrafa terrassenca mostra en una exposició, “desIGUALS”, el resultat de deu anys de feina a punts fronterers d’Europa afectats per la crisi migratòria. “Empatitzem més amb els que venen amb maletes de rodes”, conclou.
Una nena camina entre l’obertura, s’endevina que efímera, entre dos reixats. El món és gran però en aquest punt, que podria ser qualsevol punt en qualsevol lloc de l’ample del planeta, s’amaga en blanc i negre el racó simbòlic de l’oblit. La foto fa olor d’humitat entre raïls i escombraries. La nena del buit i el reixat conformen el centre d’atenció de la postal de promoció de “desIGUALS”, la vasta exposició fotogràfica de la terrassenca Sonia Giménez Bellaescusa que plasma en 160 imatges persones i vides, famílies i persecucions, fugides i desigualtats. Perquè “desIGUALS”, mostra instal·lada a l’Alberg Vallparadís, guarda en el seu títol el seu antònim, explicat en el subtítol: “Tots els éssers són iguals, però alguns més que d’altres”.
Una realitat incòmoda
Sintetitzada en l'avantdita màxima orwelliana, les fotografies revelen una realitat incòmoda: “No totes les persones migrades són tractades per igual”. Sonia Giménez va inaugurar l'exposició el 6 de novembre, pocs dies després de triar les últimes imatges d’una mostra que és la primera que la fotògrafa realitza a la seva ciutat. Hi van assistir més de 120 persones. La instal·lació romandrà a l'Alberg Vallparadís fins al 20 de gener del 2026.
Una nena es penja del coll del seu pare mentre d’una pantalla, complement expositiu, es llegeixen articles de la Declaració Universal dels Drets Humans en 35 idiomes. Un nen ensenya un cartell que resa “Open the borders now”. Hi ha un osset de peluix, mantes, famílies en tendes de campanya, una dona llegint, una craitura bevent aigua de la mànega d’una gasolinera, uns ancians amb gest de desesperació. Hi ha una sèrie de sis retrats. “Em va impressionar veure’ls impresos, perquè fins a aquest moment tot semblava una qüestió entre ells i jo, una relació íntima”, explica Sonia Giménez mentre va de costat a costat de l’exposició explicant les fotos al visitant, recordant la Violine, la nena siriana a la qual va conèixer el 2016, tres anys després que la petita i la seva família iniciessin la seva fugida per aquests mons de Déu. La Violine té ara 15 anys.
- Sonia Giménez Bellaescusa, fotògrafa de Terrassa
- Nebridi Aróztegui
En una de les sales s'ha instal·lat un mur replet d'imatges. Havia de ser un mur, és clar. A la fotògrafa li va impressionar la diferència de tracte als immigrants. Iguals? Res d’això. La solidaritat depèn en gran manera “del que creiem que ens assemblem a les víctimes”.
Aquesta va ser una de les ensenyances obtingudes per aquesta veïna de la Maurina que ja venia alimentada de compromís de casa, perquè és filla del recordat líder veïnal Apolo Giménez, el mateix home que la instava “a intentar-ho demà una altra vegada” quan ella informava que no havia aconseguit res en aquell viatge a Sèrbia. “La meva mare (Carmen), però, em comminava a tornar a casa”, riu la Sonia.
“L’origen, la religió o el color de la pell sovint determinen el recorregut i el tracte rebut”, subratlla
Darrere l’exposició hi ha deu anys de treball a zones frontereres de diversos països d’Europa: Grècia, Macedònia, Sèrbia, Eslovènia, Polònia, Moldàvia, Romania, Ucraïna. La Sonia dormia a hostals, a cotxes, a poliesportius. Deu anys d’anades i vingudes que responien “a una pulsió” que, una vegada apaivagada, ve a demostrar la tesi en una exposició que l’autora considera col·lectiva, “per les aportacions d’amics, familiars, companys”. La tesi provada: “L’origen, la religió o el color de la pell sovint determinen el recorregut, el temps per arribar al destí desitjat i el tracte rebut. Mentre algunes persones són acollides amb solidaritat, d’altres troben murs, controls i indiferència. Empatitzem més amb els que venen amb maletes de rodes. No suporto aquesta superioritat. Però en realitat ens assemblem tots. Tots volem estar amb les persones que estimem, tots volem viure dignament. La majoria de coses ens uneixen”.
Blanc i negre
Totes les fotos són en blanc i negre, perquè en aquests casos a la Sonia li molesten els colors. Cal mostrar, per exemple, una tenda de campanya verda en un campament improvisat? De què serveix? “Un mestre meu, Rafa Badia, em deia que, usant un símil literari, el blanc i negre era la poesia i el color, la prosa”, diu la fotògrafa: I aquí, “desIGUALS” és la poesia dels desplaçats, dels nens vivint en un temps suspès, “atrapats en rutes migratòries, a vegades durant anys, sense escola, sense casa, sense la quotidianitat que els hauria de pertànyer”. Altres infants, afegeix l'autora, “travessen fronteres sols, sense adults que els protegeixin”. Uns altres desapareixen pel camí, “engolits per les xarxes i les màfies, convertint-se en absències que gairebé ningú reclama”.
La mostra inclou més de 160 fotografies fetes per Sonia Giménez els darrers deu anys
“Potser resulta contradictori documentar la realitat en blanc i negre. No ho sé. No tinc resposta per a aquest dilema”, reflexiona la Sonia. Sent que amb el blanc i negre se centra més en el que veu, “i el que no es veu es pot imaginar, intuir”.
“Hi ha algunes històries més colpidores que unes altres, però totes són molt pròximes i alguns protagonistes han passat a ser amics meus”. La família de la Violine, per exemple: Aisa, Víctor, els pares; Evanescence, el germà. “Estaven anímicament preocupats, però els canviava el gest , com a la pel·lícula “La vida és bella”, quan apareixia la Violine”, recorda la fotògrafa. “I jugaven, i jo em trencava, i em sentia avergonyida perquè ells m’havien de consolar a mi”. Però seguia endavant, perquè ser fotoperiodista és precisar “una finestra al món per acostar-li històries impressionants de gent impressionant”.
“Penso que això és una sort. Que he tingut sort. No cal forçar res. Tot ha fluït”, diu Sonia Giménez Bellaescusa, càmera dels febles.
