Alonso Núñez Fernández, fill de cantaor insigne, és una figura del jondo malgrat la seva joventut. Nascut el 1988 a Chiclana, diu que té coses del pare i de l’àvia Rafaela. Aquest diumenge, 12 d'octubre, tancarà en gran el cinquè Festival de Flamenco de Terrassa.
Un grup de membres de la Coordinadora d’Entitats Andaluses de Terrassa (CEAT) va assistir l’estiu passat a un concert d’Alonso Núñez Fernández, Rancapino Chico, a Andalusia. “Ell sol omple l’escenari”, recorden. L’enamorament va ser instantani i la CEAT va decidir intentar que el fill del gran Rancapino Chico fos el cap de cartell de la cinquena edició del Festival de Flamenco de Terrassa, que s’ha desenvolupat aquesta setmana i que aquest diumenge tancarà, sí, Rancapino Chico (Chiclana de la Frontera, Cadis, 1988) al Teatre Principal a partir de les 18.30 hores amb l’acompanyament del seu fidel escuder, Antonio Higuero, a la guitarra. Abans d'ell actuaran la bailaora Rocío Merino i Tony i Jordi Díaz. El pare d’Alonso Núñez Fernández diu d’ell que “el nen taral·larejava les cançons abans de començar a parlar”.
Amb 7 anys es va donar a conèixer al programa infantil “Veo Veo” de Canal Sur, on va guanyar en les primeres categories el primer premi revelació. Antonio Fernández Díaz, Fosforito, va ser el seu padrí de lliurament de guardons en aquella ocasió. Amb 10 anys, Alonso va col·laborar en el disc d’homenatge a Juan Habichuela, “Del Campo al Príncipe”, cantant per tangos de la mà de mestres com Enrique Morente, Estrella Morente, Miguel Poveda, el pare Rancapino i Juan Habichuela. Ha compartit escenari amb Chato de la Isla, amb Chocolate, amb El Lebrijano, amb Pansequito i Juan Villar, amb Chano Lobato. I amb Rancapino sènior, per descomptat. Malgrat la seva joventut, ha esdevingut una estrella del firmament d’aquest art universal.
Després del disc “Por mi amor al arte” (directe publicat al 2019) vas llançar l’àlbum “Hijo del cante”. Què pot esperar el públic de Terrassa del concert al Teatre Principal? Bé, en els concerts que fem sempre hi ha dos o tres pals de flamenco més o menys segurs. I respecte de les lletres, les que vagin sortint. Els altres cantes, això ja depèn de com sigui la inspiració.
Diuen que el flamenco és l’expressió d’un poble que plora cantant. Antonio Gala va escriure que Manuel Torre no entenia que a la gent li agradés el flamenc, perquè no entenia que a algú li agradés sofrir. El cante fa mal? El cante fa mal si es canta amb sentiment.
“Soc un enamorat del cante de Manolo Caracol. Em passa el mateix amb Camarón de la Isla”
Ets fill d’un cantaor tan prestigiós com Rancapino, veu dura, ronca, trencada, i tens moltes coses d’ell, però la teva veu sembla molt diferent, més fina... Jo tinc la gran sort d’haver nascut en una família de grans artistes per part del meu pare (Alonso Núñez Núñez) i de la meva mare (Juana Fernández Núñez). Per part de la branca de la meva mare, tinc a la meva àvia Rafaela, que en glòria estigui. Ella no es dedicava professionalment al cante, però cantava, com diu el meu pare, “para pegarse chocazos”. L’àvia Rafaela era molt amiga, com una germana, de la Perla de Cadiz. Les dues s’assemblaven molt i s’agafaven els cantes una de l’altra. I gent del meu voltant, i fins i tot el meu pare mateix, em diuen que els hi recordo a ella quan, per exemple, escolten el meu disc “Por mi amor al arte”; sobretot, als tangos i les bulerías enregistrades, que de fet li vaig escoltar a ella, a l’àvia Rafaela. I anaven dedicats a ella. I és clar, per a mi és un gran orgull tenir coses del meu pare i d’ella, afortunadament.
Amb quin pal se sent més a gust Rancapino Chico a l’escenari? Depèn el moment, però per començar a temperar-me m’agrada sobretot cantar per soleá, i també a vegades per malagueñas. Però el pal amb el qual habitualment em trobo més a gust és quan canto per bulerías.
- El recital de Rancapino Chico començarà a les 18.30 hores
Ets fill d’una nissaga d’artistes i has conegut gent puntera en aquest art. Quines són les teves influències més destacables? De quin cantaor o cantaora has begut més? Primerament, el meu pare és la meva font d’inspiració i és el meu mirall. No obstant això, estant al seu costat, de manera inconscient, des de molt petit, sense pretendre-ho, anava escoltant altres cantaores. Escoltava gravacions que ell posava, per exemple, quan anàvem amb cotxe. Gravacions de Manolo Caracol, per exemple. I, naturalment, em va passar com li va passar a ell: des de petit soc un enamorat del cante de Manolo Caracol. Igualment em passa amb Camarón de la Isla, que per a mi és un clar referent. Però puc dir els noms de més cantaores que m’agraden molt: Pansequito, Juan Villar. Ambs tots dos he tingut la sort de compartir escenari moltes vegades des que tenia 5 o 6 anyets. M’agraden també Fernanda i Bernarda de Utrera, el Perrate de Utrera, Juan Talega, Antonio el de la Calzá per fandangos, Paco Toronjo per Huelva i alguns més. També vaig arribar a compartir escenari amb un altre dels meus ídols del món del flamenc, com és el mestre Juan Valderrama, al meu poble, a Chiclana de la Frontera.
“Per a mi és un gran orgull tenir coses del meu pare (Rancapino) i de l’àvia Rafaela”
Se’t defineix com a figura del flamenco pur, hereu dels cantes de Cadis i defensor dels cantes tradicionals. Com portes l’eterna controvèrsia entre l’ortodòxia i la fusió? Allò que és pur, per a mi, és el que es fa amb l’ànima, sigui la música que sigui, ja sigui cantant, ballant, tocant la guitarra o interpretant qualsevol altre instrument. Mentre es faci amb l’ànima i amb veritat, això és pur. I l’assumpte de la fusió el porto bé perquè a mi m’agrada tot el que sigui bo. En la música tinc la gran sort de saber distingir quin gènere és l’un i quin gènere és l’altre. I si no hosé, pregunto i així vaig aprenent més.
I et veus fent altra cosa que no sigui flamenco? Bé, mai se sap. Però la meva manera de cantar sempre serà flamenca encara que estigui cantant un altre gènere.
Tenint en compte aquest posicionament, t’has plantejat endinsar-te en altres terrenys musicals? A mi m’encanten els boleros i uns dels meus ídols en aquest sentit es el tío Moncho. Potser em plantegi algun dia fer una part de flamenc tradicional i una altra de boleros. El flamenco és la meva cadira de boga i el bolero és una cadira de les altes...
Parlant d’altres estils i gèneres. Segueixes altres artistes? Quins són els teus predilectes? Doncs m’agraden, des de sempre, els Ketama i Niña Pastori. I per descomptat, també, molt, Alejandro Sanz.
Amb el cante jondo sempre hi ha vaticinis més o menys pesimistes sobre la seva supervivència. Com veus el futur del flamenco tenint en compte el present del panorama? El futur d’aquest art el veig bé. Hi ha molts companys i companyes que canten molt bé i veig que hi ha molta afició.
