Rancapino Chico a Terrassa: ànima flamenca amb públic entregat

Amo i senyor d’una veu de privilegi, amo també dels silencis i del moment idoni per  tancar els ulls i deixar-se endur per aquest misteri que es diu “duende” en castellà i ànima en català, Rancapino Chico no sembla ser dels cantaors que cobreixen l’expedient amb una certa soltesa professional. Sense que es noti gaire, en definitiva. Potser per això tempera al principi i després anuncia diversos cantes per continuar temperant, fins que ja no hi ha res a temperar en la veu perquè aquesta ja està temperada i el pessic ja gairebé fa mal en un gemec estès de gitanalla.

Aquest diumenge al vespre, Alonso Núñez Fernández, Rancapino Chico, ja tenia el públic entregat abans de la seva entrega res més sortir a l’escenari del Teatre Principal de Terrassa amb el port d’estrella que exhibeix. Malgrat la seva joventut (va néixer a Chiclana de la Frontera el 1988), fa temps que menja en la taula de les figures, com va indicar Antonio Merino, president de la Coordinadora d’Entitats Andaluses (CEAT), en la presentació de l’acte adaptant la situació al símil futbolístic recurrent. “Està al nivell dels grans cantaores d’Espanya”, va dir el dirigent de la CEAT, coordinadora que ha organitzat el cinquè Festival de Flamenco de Terrassa que va tancar Alonso Núñez i que va tenir abans dos capítols, amb una xerrada i l’esdeveniment Flamenco en la Calle.

Els terrassencs Jordi i Tony Díaz van exercir de teloners i la bailaora local Rocío Merino va desplegar aquest taconeig que mescla amb mirada d’encanteri, escalfant l’ambient amb un quadre de veus gitanes d’altura. I després va arribar Alonso Núñez. Amb el seu fidel escuder, Antonio Higuero, a la guitarra, i davant un públic que abarrotava el Principal, amb la mestra Mayte Martín a la platea, Rancapino Chico va parar, va temperar i va manar, demostrant l’ofici com es demostra a la plaça la sapiència en la lídia.

El cantaor de Chiclana, custodi de la puresa, fa tremolar la pell per malaguenyes i pals diversos, i per aquesta soleá apolá amb la qual va continuar temperant i que va dedicar a Mayte Martín, “un tros de cantaora”. Va seguir Alonso per tientos, “quisiera ser como el aire, para a estar a tu verita, sin que lo notara nadie”, que és un bon cante per temperar, però Rancapino Chico ja estava més que temperat. Com va anunciar en una entrevista al Diari de Terrassa, en els seus recitals assegura un parell de pals i després arriben els que dicti la inspiració. I la inspiració, després dels tientos, va guiar el camí pel tombant de les alegries, en les quals Alonso, com ja havia fet en altres cantes, va reivindicar l’arrel gitana, el cep de l’arbre que en la seva saba mou aquest art.

“I ara ens temperarem per tangos”, va anunciar Rancapino Chico en l’últim tram del concert, amb l’auditori que s’aixecava dels seus seients per ell, pels seus cantes ara assegut, ara dempeus, més tard a la vora de l’escenari, amb micròfon o sense, per acomiadar el recital per bulerías, l’estil amb el qual Alonso es mostra més còmode quan se sent a gust. Fins i tot “Amor de compra y venta” de Los Chichos va adaptar per bulerías, i “Quién maneja mi barca”, de Remedios Amaya. Higuero impressionava amb les falsetes.

Rancapino Chico es volia acomiadar per bulerías entre les aclamacions del públic enfervorit. No calia ni que es retirés de l’escenari per tornar-hi a fer el bis. Va dir adeu “per fandangazos”, dempeus, i una dedicatòria cantada al seu mestre, Rancapino, pare i mirall de la seva fondària gitana.