La catarsi es fa dansa i l’escenari esdevé camp de batalla del jo. Sol Picó se’n va però arriba Sol Picó. El cos de la coreògrafa ja no respon com abans. “La Cordero i el seu exèrcit” planteja l’apocalipsi, que en llatí tardà i en grec al·ludia a la revelació.
Aquest diumenge 18 de gener, a les 18 hores, durant setanta minuts, un anyell (potser millor en majúscules, Anyell) convertirà l’escenari del Teatre Principal de Terrassa en camp de batalla, almenys en trinxera, sense remolins nerviosos de pols i sang però sí amb hecatombe sacrificial, perquè arriben “La Cordero i el seu exèrcit” per exposar una mena d’adeu en diferit de la trencadora, avantguardista, directora i coreògrafa Sol Picó (Alcoi, 1967). Ella és l’ofrena a la reflexió sobre el pas del temps. Ella i el seu grup de guerreres presenten aquest nu emocional d’una ballarina de 58 anys que diu sentir “la fi dins del cos” i entaula una única batalla final contra si mateixa. En la presentació d’aquesta coproducció de Sol Picó Cia. de Dansa i el Teatre Nacional de Catalunya, la ballarina afirma que guanyarà aquest episodi bèl·lic perquè aquest no acaba en extermini, sinó en el difícil acte de l’autoclemència: “Vull perdonar-me per tot el que no vaig fer i, per tant, no faré, i aprendre a assumir-ho sense càstig. Massa soroll, massa vanitat, massa alcohol”. Deixarà d’esperar, retirarà el cos de la funció poètica. Es detindrà, per fi, “però sense esperar el regne dels cels, perquè el regne dels cels no existeix”.
Vaja. Quina presentació. Hom es pot sentir sacsejat per tanta sinceritat d’adeu. Aquest és un striptease emocional perquè te’n vas, de debò? És un striptease emocional molt de debò. En les creacions gairebé sempre parlo d’allò que m’inquieta. Parteixo de l’interior de la vivència, i aquest és un moment important de la meva vida. He conquistat alguns cors amb el meu cos; des del punt de vista artístic ho dic, per descomptat. Però el canvi en el cos és inevitable, encara que el cap el tinc al màxim. I absorbir aquesta mutació no és fàcil. És molt dur.
És a dir, per a tranquil·litat del personal que et segueix, que no s’acaba aquí el camí... En realitat no és una marxa, sinó una transformació, sí. D’ara endavant hauré de canalitzar la meva energia d’una altra manera, sobretot per no fer-me mal.
Només canvies de vehicle, doncs? Canvio de vehicle, però continuaré viatjant, que m’agrada moltíssim.
La teva companyia va venir a Terrassa el març passat amb “Carrer 024”. Ara el viatge és amb un espectacle molt diferent dels anteriors? És una altra història, però l’essència continua sent la mateixa, la que conservo dels meus inicis en aquest món. Algú ha escrit que amb aquesta obra tornava a la meva essència primigènia. Aquest comentari m’alegra després de més de 30 anys de carrera i de 40 espectacles. Significa que el segell personal és aquí sempre.
D’ara endavant hauré de canalitzar la meva energia d’una altra manera, sobretot per no fer-me mal
I en què consisteix aquesta essència preservada? Crec que en una visió de la dansa bastant disbauxada i despullada de bona part de la seva trascendència. En les meves obres hi ha ironia i força, i això és el que busco en aquells que trio per al camí. Sempre intento conservar aquest punt disbauxat, “gamberro”, que necessito i que crec que el públic necessita. Tinc 58 anys, vinc del rock & roll. L’espectacle “El Llac de les Mosques” era precisament una banda de rock.
Eixamplant els límits que delimiten el classicisme o apostes més tradicionals es pot arribar a més gent, o és al revés? Crec que s’hi arriba més. Crec que soc coreògrafa del poble, amb totes les conseqüències, a les verdes i a les madures, i considero que aquest tipus de treballs acosten la dansa al públic. Quan, fa més de tres dècades, vaig començar a fer espectacles de carrer, pretenia que les persones que hi passaven per anar al mercat s’aturessin a veure’ns. Sempre he perseguit això, sense abandonar el surrealisme i l’abstracció.
Sempre intento conservar aquest punt disbauxat, “gamberro”, que necessito i que crec que el públic necessita. Tinc 58 anys, vinc del rock & roll
I sents que l’aposta reeixia, que els espectadors t’ho reconeixien? Venia gent a dir-me que mai havia vist dansa en directe, i que ho faria a partir d’aquell moment, gràcies a aquella experiència.
“La Cordero i el seu exèrcit”, què és? És un ritual de celebració d’un final i l’inici d’una cosa nova. No es pot dir que es tracti d’una retirada, però sí d’un ritu d’apocalipsi, de catarsi, d’autodestrucció.
I amb exèrcit, aquesta vegada. Amb sis excel·lents ballarines amb les quals em sento molt ben acompanyada. Estic molt agraïda per compartir el meu estat vital amb elles, per establir un pont entre dues generacions en una mateixa sintonia. Són dures, poderoses. Són un exèrcit, sis genets que estan amb mi al 200%. Són com unes grans poltres.
- Moment de l`espectacle "La Cordero i el seu exèrcit"
I per què el nom de “La Cordero”? En l’Apocalipsi de Sant Joan, l’Anyell és el símbol que representa Jesús com el Crist ressuscitat i redemptor. Parlem de fragilitat i de vulnerabilitat, els sentiments que tinc en aquest moment. També al·ludeix al cos de Crist que reneix, i a l’apoderament. Hi ha un joc de noms. El text és de Roberto Fratini i parla d’apocalipsi mundial. Hi ha gent que sembla no estar bé del cap que domina el món.
En les teves obres, no obstant això, hi ha escletxes també per a l’humor. A “La Cordero i el seu exèrcit” hi ha moments de distensió, i alguns riures. Hi ha una certa ironia, perquè m’agrada riure’m de mi mateixa.
I elements de cultura popular, com en altres propostes? Intentem jugar amb això també, sí. Hi ha un ball de bastons amb espases, per exemple, però sempre des de la contemporaneïtat.
Presentes a Terrassa l’espectacle abans de la seva estrena al Teatre Nacional de Catalunya. Arriba ja tancat? Aquestes propostes estan vives, evolucionen en les actuacions. Les arts escèniques no són pel·lícules ja muntades. Aquesta és la meravella d’aquest art.
