Doncs sí, no es tractava d’una llegenda més o menys afortunada i aprofitable per a un currículum fabulós. Va ser en un karaoke on es va produir la revelació o allà on es va obrir la porta del destí, encara que per arribar a aquelles nits de micròfon obert al carrer de Rocafort de Barcelona es requerís d’una base d’afició, vocació i de talent, tot això reforçat en una llar copada per la música. Si no hagués existit aquella ocasió, segurament Esther Ibáñez, Ster Wax, hagués arribat igualment als escenaris omplint-los de la ràbia (o la melancolia) del blues, qui pot saber-ho. Sigui com sigui, allò va passar com va passar, i Ster Wax és una vocalista “bluesera” reconeguda a l’escena catalana que aquest dissabte, 11 d'abril, aterrarà al Cafè de l’Aula per protagonitzar, en format de quartet, un dels concerts més esperats del primer Festival de Blues de Terrassa, que es va inaugurar aquest dimecres passat. Serà a partir de les 22.30 hores, amb la seva banda, Wax & Boogie, amb David Giorcelli, Reginald Vilardell i Little Jordi.
L'entrevista
Esther Ibáñez és Ster Wax. Es pot explicar l’origen del sobrenom? Bé, és una història una mica personal i de fa molts anys. Tinc un centre d’estètica i el meu perruquer, el meu amic Ismael, em va dir que havia de triar un nom artístic per a la meva trajectòria musical. I va anar proposant diversos noms, fins que va donar amb Wax, cera en anglès. I això és tot... Es pot explicar. Amb 42 anys, ja no m’importa gaire!
Toques diversos pals en la música negra. Et consideres més “bluesera” o més “soulera”? No ho sabria dir, però crec que soc més “bluesera”, perquè per cantar soul cal ser més fina. I jo no ho soc pas. Podem dir que també soc “soulera”, però amb el caire “bluesero”. Canto amb molta ràbia, amb molt de blues.
I com va aparèixer en la teva vida la febre de la música i, en concret, del blues? L’afició musical va néixer a la infància, sobretot pel meu pare, que sempre posava molta música a casa, música amb molt bon gust: The Beatles, Tom Jones, Stevie Wonder, entre molts altres. Sonava molta música negra. Després vaig sortir amb un noi rockabilly i a partir dels 22 anys em vaig introduir en el món del rock and roll. Anava a concerts i vaig descobrir diversos terrenys. Anava indagant i al final em vaig trobar amb el blues més clàssic. I vaig descobrir Etta James, que és com descobrir Déu en aquest art.
L’Etta és la teva referència més clara i determinant? Sí, és la meva referència perquè és la més gran. Aretha Franklin també, però ella representa el soul, i l’Etta, el blues, encara que totes dues estiguin molt connectades. Però, al final, sempre m’acabo trobant amb la gran Etta James.
Es pot llegir en alguna entrevista, literalment, que vas passar de cantar a la dutxa a fer-ho en un karaoke. I després va venir la teva carrera. És així, tal qual? Més o menys... Fa tants anys d’allò! Vaig sortir un dilluns amb una amiga i vam decidir anar a un karaoke. Vam prendre alguna cosa i va resultar que la cambrera havia estat companya meva de classe. El local era del seu marit. “El dimecres hi ha concurs de karaoke i tu cantaves molt a l’institut. Per què no t’apuntes?”, em va suggerir. I em vaig presentar al concurs, i vaig guanyar el primer premi. 1.000 euros!. Tenia 21 o 22 anys, llavors. Vaig pensar: “Mira, potser canto bé i tot!”. No tenia banda ni res semblant. Després ja vaig contactar amb The Sparkles, que va ser la meva primera banda, i vaig començar a fer cors amb elles.
- La vocalista comanda Wax & Boogie
I després el perfeccionament acadèmic. Vaig fer classes de cant, i les continuo fent. Ara, amb més raó.
T’estàs recuperant d’una intervenció quirúrgica precisament al coll. Estàs notant molt canvis en els teus registres? Noto que la veu em sona rara en comparació amb abans. Portava molts anys estrenyent-la molt, forçant-la, fent les coses malament. Ara estic aprenent a usar una nova veu. Tornaré a fer el que feia abans, però sense causar-me mal.
Existeix connexió amb altres músiques com el flamenco, perquè són d’arrel
Es pot avançar en què consistirà el concert al Cafè de l’Aula? Actuarem en format de quartet amb un repertori al qual hem fet un gir. Farem un concert amb versions divertides, amb el David insuflant molt de boogie, que és la seva especialitat.
Sents un afecte especial per escenaris com aquest? M’agraden els escenaris grans, per descomptat, però en aquesta mena d’ambients petits, tan pròxims, em trobo molt a gust. M’encanta sentir aquesta proximitat. I m’han dit que l’acústica del Cafè de l’Aula és especial. Sempre hi ha nervis abans de sortir a l’escenari, i més en aquests moments.
Negra de cor
Ets de cabell ros, blanca i amb ulls blaus, però dius que ets negra de cor... Sí, de petita li deia a la meva mare que volia ser negra.
Què és el blues? És un gènere que t’obre en canal i et permet sentir-ho tot. Sentir tota la tristesa, en la seva plenitud, quan estàs trista. Sentir la felicitat, tota, quan estàs contenta. El blues només és apte per a gent sensible.
El blues et permet sentir tota la tristesa, en la seva plenitud, i sentir tota la felicitat
S’ha parlat moltes vegades de la relació misteriosa entre el blues i altres gèneres geogràficament molt allunyats, com el flamenco. Hi estàs d’acord? Sí, crec que existeix un fil de connexió entre aquestes músiques perquè són d’arrel, de baixos fons. Neixen de col·lectius de gent desgraciada. I en aquests llenguatges està l’art.
Has viscut el blues en el seu bressol? Hi has apreciat molta diferència? He estat a Chicago veient concerts, i allò és un altre món. M’al·lucina com són d’oberts a l’hora de fer música, perquè no es mostren tan puristes com aquí. Vaig notar aquesta diferència.
