Ella, Maria Teresa Casals, no ha anat mai a Noruega. Per saber si el personatge que interpreta viatja a no al país nòrdic caldrà veure l’obra, el monòleg que aquesta terrassenca de 81 anys ha escrit i representa. “El viatge dels meus somnis” és el títol de l’obra, que oferirà aquest dijous, a les 18 hores, al casal cívic i comunitari de la Maurina, i el 19 de setembre (18.30 hores) al casal cívic del Roc Blanc. I després, a diversos llocs més fins a finals del 2025. El text descobreix al públic la il·lusió d’una dona, la matadeperenca Rosa Pladellorens i Vilamajor, per viatjar a Noruega. Sempre ha volgut fer-ho i ara se li presenta l’oportunitat certa d’emprendre el viatge somniat. Però no serà tasca fàcil; abans de fer les maletes definitivament sorgeixen un munt de vicissituds.
Teresa Casals s’ha tornat monologuista? Fa anys ja vaig muntar un monòleg. Va ser un estiu. El vaig interpretar el dia en què enterràvem la meva mare. Així és la vida d’actors i actrius. Has de sortir a l’escenari i el públic no ha de notar res del que t’ha passat. I així va ser, malgrat la pena.
I aquest dijous, estrena de”El viatge dels meus somnis”, una aventura teatral en solitari. Aquesta obra, en realitat, la vaig estrenar el passat 3 d’abril, al centre cívic de Can Palet, davant les companyes de Solidaritat Tens Nom de Dona, però visc l’actuació d’avui a la Maurina com una autèntica estrena davant del públic general. A Can Palet vaig fer ús de projectors per completar l’actuació amb fotos de Noruega durant tres o quatre minuts, però a la Maurina no ho podré fer. És igual: adapto la representació de l’obra a les circumstàncies.
“Vaig escriure l’obra en una setmana, tot i que després vaig afegir coses a l’embrió”
I després de les actuacions a la Maurina i el Roc Blanc, què? Fins a finals d’any tinc programats vuit ‘bolos’, a Terrassa i altres poblacions: Calders, Artés... Això, de moment.
Has de tenir un bon mànager. Què va! M’ho faig tot jo, però ara tinc molt de temps. Estic jubilada, i amb moltes ganes d’emprendre activitats.
- Casals, caracteritzada com a Rosa Pladellorens
T’agrada l’etiqueta de sènior per referir-se a la gent grant? Sí, està de moda, i em sembla millor que dir ‘vell’, encara que no amagui la meva edat i reivindiqui el paper de la gent gran en la societat.
“Estic operada de tres càncers. Malgrat tot, endavant i fora”, subratlla
Precisament aquest és el leitmotiv de “El viatge dels meus somnis”... Fa un temps vaig interpretar una obra de format similar, però amb una segona persona a l’escenari. No es tractava pròpiament d’un monòleg. El títol era “La solitud no volguda”, directe, sobre una persona gran que assumeix la seva solitud però, després de rebre una visita a casa seva, després de diverses recomanacions, s’endinsa en entitats i activitats diverses. A molta gent gran li agrada viatjar, però en general s’han de conformar amb viatges curts, per diversos motius; de salut o econòmics, per exemple. Però el meu personatge vol anar concretament a Noruega.
No serà pas fàcil
I per què Noruega i no una altra destinació? El meu home, el Vicenç, va viatjar a aquest país mentre jo viatjava a Bolívia amb la nostra ONG. Em va parlar de l’òpera de marbre i d’una església de fusta. I jo pensava, i així ho trasllado a l’escenari: ‘Una església de fusta, que pot cremar amb els ciris!’. I al meu personatge, la Rosa, se li presenta l’oportunitat d’anar a Noruega, que s’ha de dir que no és una destinació molt convencional actualment.
No serà pas fàcil el viatge de la Rosa... Els nebots li recorden que ha de prendre pastilles i ella respon que també allà pot prendre la medicació, que això no comporta cap problema. I si li passa alguna cosa? Doncs té una assegurança. No obstant això, passen coses, hi ha obstacles que fan perillar el projecte.
Però viatja a Noruega o no? Per saber la resposta cal veure l’obra... Però volia demostrar que la gent gran pot fer moltes coses. I jo no he anat mai a Noruega.
No et fa vertigen aquesta aventura en solitari? No. Ja estic mentalitzada per a això. He memoritzat el text i si alguna frase no la dic quan l’haig de dir, la dic després. L’altre dia va venir a casa un amic director i vaig actuar davant d’ell. Em va dir que havia seguit el guió al 80%!
Dijous passat, en la presentació del programa Fem Estiu, vas assegurar que t’ho passes molt bé. També escrivint la història? Sí, m’ho he passat molt bé. Vaig començar a treballar-la a principis d’aquest any. La vaig escriure en una setmana, encara que després la vaig retocar i vaig afegir coses a l’embrió. Un cop perfilat el text, l’assajo sola a casa, aprofitant que tinc un dúplex i em puc aïllar. Visc el teatre amb intensitat.
Et ve de tradició familiar. Em recorda al meu pare, gran actor. Ell ens va inculcar l’amor pel teatre. Va fer actes sacramentals al Social, entitat en la qual vaig cultivar molt el teatre. També al Casal de Sant Pere, portant grups teatrals. Però, per qüestions laborals, vas deixant de banda algunes coses...
Per reprendre-les quan ets sènior? Això mateix. Estic operada de tres càncers. Malgrat tot, endavant i fora. Vull demostrar que els sèniors podem fer moltes coses, que no som trastos vells, que tenim moltes capacitats vitals. Som grans, però només tenim més anys que els altres. Això és tot. Si jo vaig guanyar 20.000 euros en un concurs de la tele!
I després de la història de la Rosa Pladellorens ja prepares el següent monòleg? Sí. Fan fora de casa seva una dona gran. Ha de desmuntar la casa. Són coses que passen en la societat i vull reflectir-les dalt de l’escenari, amb un llenguatge senzill, sense floritures.
