El concepte “Tèrries” és una invenció personal de l’artista que es forma amb Terrassa, la seva ciutat; Ester, el seu nom, i Ramón, el seu cognom. I de tot plegat, en síntesi particular de terracota, neix el títol de l’exposició que Ester Ramón (Terrassa, 1966) presenta a una localitat, la seva, com queda dit, en la qual no exposava des del 2017. La mostra inclou unes 55 peces que constitueixen un recorregut per l’obra d’aquesta escultora resident a Montblanc des de fa set anys. La mostra, a la Sala Muncunill, es podrà visitar fins al 9 de novembre. És “un viatge a través del temps i de la matèria”. És un recull de peces de terracota: de la figuració a l’abstracció, d’un mural de 100 elements i 200 quilos a una instal·lació de dolor pels incendis forestals.
Ramón és presidenta de l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume a Montblanc. L’estiu passat es va cremar aquell paratge a tocar del Camino Olvidado que travessa Castella i Lleó. A la columna d’entrada a la Sala Muncunill, Ramón ha instal·lat la seva obra més recent, específica, titulada “Cremat”, feta amb refractari (tipus de fang que pot coure fins a 1.300 graus) i PVC patinat.
“Africana” rep els visitants. És una de les primeres obres figuratives de l’escultora. Elaborada el 1995 amb fang i manganès, inspirada per un viatge a la Costa d’Ivori, Ramón veu en l’exhibició com una revenja perquè la va presentar a un certamen sabent que no seria escollida “perquè no responia a la línia d’art conceptual que es portava llavors”. “Africana” es troba ara a la Sala Muncunill, amb el cap girat “com a demostració de despit, de rebuig a les nostres societats, que tant han exhaurit el continent africà”, reflexiona. Ella, Ester Ramón, va virar després cap a l’art conceptual a través del seu aprenentatge a Itàlia, els anys 1996 i 1997, gràcies a una beca.
Les vuit peces que donen nom a la mostra estan dedicades a Sant Llorenç del Munt
Creadora de peces en diversos materials, mitjan els 2000 va tornar al fang, que és producte “bo, bonic i barat” i permet modelar tota mena de formes. “Tèrries” és això. L’ús de l’argila, malgrat la seva mal·leabilitat, no sempre suposa un avantatge. No té l’energia ni la força intrínseca de la pedra, la fusta o el metall, però guarda el miracle per a la transferència posterior de l’esperit creador. “Quan entra en el forn, la falta d’estructura desapareix. El fang es cristal·litza, s’ordena. El treballo abans com si fos pedra”, declara. La matèria abans tova i fràgil, “s’endureix i es dignifica”.
- L'escultora, davant del mural
- Nebridi Aróztegui
Va polir la superfície del mural “Entre mans”, fruit d’un projecte amb Aprodisca, entitat d’ajuda a persones discapacitades; representa mans com si fossin arrels i branques, apel·lació simbòlica a la cooperació però també recurs propi d’una artista enamorada de l’entorn natural. D’aquesta passió va néixer “Tèrries”, el grup de peces que dona nom a l’exposició i que reuneix vuit obres dedicades a la muntanya de Sant Llorenç, formes de joc ondulant, “amb una volumetria accentuada a la part inferior i, a dalt, amb formes que s’han arrodonit, transformades per l’erosió”.
A “Escac mat”, de rajoles de terrissaire amb engalbes, el que sembla una espiga és el rastre deixat per un tractor que destrueix un camp per a la construcció d’un polígon. “La natura és la principal artista”, declara Ramón mentre cavil·la sobre altres dos fonaments de la seva alimentació artística: l’aigua com a metàfora i l’etern retorn que va descobrir quan, amb 6 o 7 anys, va veure un roser que s’imaginava mort a l’hivern. Es va admirar “en veure’l renéixer a la primavera”.
