Terrassa exposa obres d'un fotògraf insigne: "La seva precisió era brutal"

Eugeni Forcano va ser una de les figures més destacades del document gràfic als anys 1950 i 1960 i la sala Salvador Alavedra d'Amics de les Arts, a Terrassa, li dedica una mostra amb 34 còpies originals del mestre que comprenia i estimava.

Un nen, vestit amb bata escolar, travessa un carrer de la Barceloneta carregant una gerra metàl·lica amb llet. Unes criatures gitanes ballen davant d’un carro amb vela. Un altre infant, amb la vestimenta esquitxada de llànties, mira cap a les altures; “Dejado de la mano de Dios”, es titula la imatge, realitzada a la plaça Reial el 1965. Comparteix espai amb “Fiestas de Navidad”, en les quals un guàrdia urbà somriu a la càmera mentre una nena observa un gall i un munt de productes col·locats a la calçada a la rambla de Catalunya. Aquesta foto és de 1966. Totes les referides, i unes quantes més, 34 en total, integren una exposició, “Eugeni Forcano. Mirar, comprendre, estimar”, que repassa part de l’obra d’un dels fotògrafs més rellevants de la segona meitat del segle XX a Catalunya: Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926-2018). La mostra està disposada, fins al 24 de juny vinent, a la sala Salvador Alavedra d’Amics de les Arts.

Tres retrats de nens amb regalims, dona amb nen malalt a l’esquena, dona carregant un matalàs enrotllat, nena saltant a la corda, nen amb una cama amputada mirant a la càmera de Forcano just quan al seu costat passa una nena que, s’endevina, té possibles. “Era un geni captant la mirada”, se sent durant una visita d’un grup de fotògrafs a aquesta mostra comissariada per Laura Terré i impulsada per Josep Guindo, artista, cardiòleg i col·leccionista terrassenc  que és el responsable de l’arxiu del fotògraf de Canet de Mar i que va compartir una estreta relació amb l’artista entre el 2016, qual el va conèixer, i el 2018, quan Forcano va traspassar.

Era un nen de la Guerra Civil. Durant el conflicte va veure situacions extremes que el van fer madurar a corre cuita, segons indica la presentació d’una mostra que té en els infants la seva clau de volta narrativa i que exposa còpies originals signades pel propi autor; com “Oratorio triunfal”, en la qual es veuren tres noies d’esquenes, amb abillament de novícies, a Cardona. Era l’any 1967.

Al llibre que es va publicar el 2005 amb motiu de la seva exposició al Palau de la Virreina de Barcelona, Eugeni Forcano va escriure una dedicatòria als seus nets. Els desitjava les virtuts per a ell més  preuades: la il·lusió i la passió de mirar. I els animava a l’esforç per comprendre. I els demanava que, fos quin fos la seva conclusió després de mirar un món de vegades incomprensible, aprenguessin a estimar-lo sense fer distincions i acceptant els possibles contrasentits. En resum, els pregava no esgotar la seva mirada infantil. A les fotografies de Forcano, “els infants no omplen simplement els carrers”, assenyala Laura Terré: “Són els objectes de l’acció, l’emoció i els sentiments”. Viuen les misèries de la vida amb el somriure “d’aquelles normes que s’han inventat per jugar”.

Titulava les fotos, com li feia la revista Destino, per a la qual va treballar, en les seves portades. En va publicar 90. Triava llegendes literàries per orientar la interpretació. No obstant això, quan es relaxava i es deixava portar per la rauxa interior del fotògraf, esdevenia un mestre “captant l’espontaneïtat i l’atzar del carrer”, apunta la comissària. La seva baixa estatura era un privilegi per produir contrapicats, capturant les imatges dels infants a la seva alçada, directament als ulls, “disparant des del melic amb la seva càmera 6 x 6 que portava penjada al coll”. Forcano domina la sorpresa dels gestos “fent ús d’un potent teleobjectiu i és capaç d’entrar en la intimitat sense destorbar-la”, afegeix.

L’arxiu del fotògraf a Canet de Mar  compta amb unes 4.000 còpies i Forcano disposa d’una sala pròpia a la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, a la mateixa població. La producció d’aquest fotògraf és, però, difícilment abastable, com el misteri que s’amaga darrere l’observació d’un temps de silenci i història plasmada en blanc i negre.

“No hi cap foto desenfocada. La seva precisió era brutal quan captava el moment després d’intuir-lo. La immensa majoria de les obres són espontànies”, subratlla Josep Guindo; com l’efectuada a  la baixada de Santa Clara, a la Barcelona de 1962, titulada “Pasión por la lectura”, que immortalitza sis infants asseguts en el graó d’un edifici, llegint revistes i còmics; o com la fotografia que presenta una nena penjada del braç d’un avi. Pura tendresa amb arrugues. “Era un gran retratista perque tenia una gran empatia per l’ésser humà”, conclou Guindo,  amic d’un artista del document i marmessor de la seva obra.

"No hi ha cap fotografia desenfocada. La seva precisió era brutal", afirma Josep Guindo

Aquelles 12 hores en un box

El doctor Josep Guindo presidia l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya quan, el 2016, va entrevistar Forcano per al butlletí de l’entitat. Mesos després, va rebre una trucada telefònica de la filla del fotògraf. Li demanava ajuda. El pare estava malalt. Guindo va acudir  a casa del fotògraf i el va acabar portant al Parc Taulí. Allà va romandre 12 hores en un box amb Forcano, iniciant-se així una amistat intensa entre el cardiòleg  i aquell artista de la imatge, membre d’una família d’11 germans, que abans de dedicar-se  a la fotografia havia fundat una empresa que transportava estris de famosos. Després va passar a segellar posteritat.