El Pedro té 56 anys, “però la seva vida conté diverses vides. El llibre quedarà llarg”. El Pedro al qual es refereix l’emissora d’aquestes paraules és Pedro Romero, qui va estar intern quatre anys en una presó de Colòmbia per narcotràfic i ella, l’autora, és l’escriptora Núria Armengol. Tots dos són de Terrassa, però de mons socials dispars, i treballen junts en l’elaboració de la biografia amb què el Pedro vol saldar comptes amb el passat i, sobretot, “explicar la veritat a aquells que només han conegut la mentida”. Un altre objectiu, no menor: “Vull deixar constància per escrit del que he passat perquè pot ajudar a altres persones”. Assegura que ficar-se en el camí espinós de les drogues només porta a dos llocs possibles: el cementiri o la presó.
Quatre anys en alerta màxima 24 hores, ensumant violència a cada racó, pagant per tot, immers en baralles amb ganivets, amuntegat. Pedro Romero ja va escriure un llibre al 2016, “Desde el infierno”, i un documental relata la seva història. Però l’atzar li va posar al davant una trobada amb l’escriptora. Al maig del 2024, el Pedro servia la taula en la qual Núria Armengol sopava amb uns amics, un dels quals, de natural xerraire, va establir conversa amb el cambrer, i una cosa va portar a l’altra, fins que el cambrer va explicar la seva història. “Vaig pensar que era molt interessant per fer un llibre. Però vaig emplaçar el Pedro a un cafè perquè m’ho expliqués millor”, diu l’autora. “La cara de la Núria era un poema quan narrava la meva història”, diu ell.
“He passat molt de temps ficada al cap d’una altra persona”, indica l’escriptora
La Núria té gravades moltes hores d’entrevista. No resulta fàcil allunyar-se de l’objecte d’estudi en un cas així: “És un repte, però he de reconèixer que hi ha moments en els quals em costa digerir-ho tot. Hi ha situacions molt dures derivades d’una forma de vida que a mi em resultava completament aliena. He passat molt de temps ficada al cap d’una altra persona”, resumeix l’escriptora. El resultat serà una mena de biografia novel·lada, “una història personal molt literària”, estructurada en ordre cronològic i en una vintena de capítols, i segurament arribarà a les 400 pàgines. Núria Armengol incorpora al text el relat del Pedro. “Qui parla és ell”, diu. El títol serà, segons el protagonista, “Mi última palabra”, o expressió similar: “S’han dit moltes coses de mi, moltes estaven fora de lloc”.
- Pedro Romero amb l`escriptora Núria Armengol
- Nebridi Aróztegui
El relat s’iniciarà just en el moment en què el Pedro viatja a Colòmbia per fer-se càrrec del negoci de narcotràfic en el qual es va abismar per pagar deutes. Aquell noi esportista, amb una infància i una joventut transcorregudes dins de paràmetres més o menys normals, treballador, amb xicota, amb la mili feta, veu com la seva existència gira de cop amb un fracàs sentimental. “Tenia 30 anys i no em sentia feliç. Vaig sofrir una depressió”, explica. I sortia, engolit per la nit i la cocaïna. “A la feina m’anava bé, fins que vaig muntar un restaurant quan ja em trobava en el bucle destructiu”. La infausta cadena d’esdeveniments es va disparar amb un préstec, la crisi del maó, deutes, el Pedro que empenyora el pis de la seva mare... A través d’un “amic” amb el qual es va trobar en un enterrament va entrar en el món del tràfic de drogues, opció a la qual es va acollir per al pagament d’assumptes pendents però que es va convertir en la llosa que va aixafar la seva vida. Necessitava diners. “No era jo. O anava a buscar cocaïna o a cobrar-la. El cap no descansava, ni de dia ni de nit. Festes i més festes. Et tornes un inútil”, afirma.
“Em va ajudar molt a sortir d’allò la fe en Déu i pensar en els meus dos fills”
“Vaig perdre tots els meus valors. Decideixes començar a recuperar-los just quan travesses el pitjor moment. Allà mateix, a la presó, vaig decidir sortir d’aquella situació que em va destruir per dins i per fora. Em va ajudar molt la fe en Déu i pensar en els meus dos fills. A la presó vaig deixar de consumir droga després d’un procés de mentalització. ‘No ho faré més’, em deia”, declara el Pedro. La seva, segons la Núria, “és una història de desesperació d’una persona que entra en una espiral autodestructiva, amb una experiència terrible de quatre anys, però el que més em va atreure va ser la reflexió posterior. I vaig veure el punt. En el fons, si mires, veus una bona persona”.
Al Pedro, treballador d’hostaleria, originari de Can Jofresa, el va enxampar la policia amb set quilos de cocaïna a l’aeroport El Dorado de Bogotà. Va sortir de la presó al gener del 2014, quatre anys després. “La llibertat no arriba quan surts, sinó quan et sents bé. Si surts i et sents sol, necessites més ajuda”, sentencia.
La fugida per la finestra d'un segon pis
Un cert dia del 2008, a les Arenes-la Grípia-Can Montllor, va acudir a una cita per a una transacció important. Ell portava 35.000 euros. El seu contacte havia de subministrar-li cocaïna. L’operació es va truncar. Aquella coca no valia aquells diners. “Quan arribava a aquestes cites visualitzava les possibles sortides per a una fugida precipitada”, explica. La situació es va posar tibant, violenta, i el Pedro va sortir corrent, va travessar el vidre d’una finestra i es va precipitar al buit des de dues plantes d’altura. Va caure damunt d’un cotxe. “En la seva vida hi ha episodis increïbles, de pel·lícula. Espero haver-ho fet bé”, agrega Núria Armengol, que ja havia escrit una biografia i tres novel·les. “Aquest projecte, però, és molt diferent. Crec que aquesta experiència em farà millor escriptora”, assenyala Núria Armengol Segura, nascuda a Terrassa l’any 1958.
