Uns músics adolescents porten Nova Orleans a Terrassa

El rellotge fregava la mitjanit i aquells adolescents que alegraven el capvespre al pati havien de marxar cap a casa. La Sant Andreu Dixie Band, secció del projecte pedagògic de Joan Chamorro, acabava de servir a taula Duke Ellington amb aromes de Nova Orleans.

La pregunta venia amb sorna, però era veritat que aquells músics no havien de trigar gaire en marxar. “No teniu casa?”, va preguntar Joan Chamorro al públic renuent al fet que acabés el concert. S’estava molt a gust allà, al pati de la Nova Jazz Cava de Terrassa, en una nit amable, en una terrassa plena de gent predisposada a gaudir i al davant, a l’escenari, un grup juvenil disposat a aconseguir que l’auditori gaudís. I entre la inclinació d’uns i la d’uns altres, la nit d'aquest dissabte passat va millorar la seva llisor a ritme del jazz més que digerible de la Sant Andreu Dixie Band, un grup de nois (i una noia) comandat pel seu director, el mestre multiinstrumentista, el pedagog Joan Chamorro.

La banda de l’escola de Chamorro va interpretar 17 temes, adaptant-se a formats diversos, reduint la dotzena de músics a quintet, per exemple, o a pianista i veu sols, després d’un inici trepidant al més pur estil Nova Orleans, marca de la casa i pedra angular d’aquest projecte educatiu per a adolescents. La major part de la banda té entre 13 i 15 anys i conforma la secció més jove i més dixie de la Sant Andreu Jazz Band.

Amb Chamorro dirigint des de l’esquerra de l’escenari, amb èmfasi, amb passió, donant entrada als músics a cada moment, apagant cada actuació amb les mans, la Sant Andreu Dixie Band va alternar el frenesí conduït per la potent secció de vents amb els moments de relax, i Duke Elligton va aparèixer diverses vegades, com era obligat. Entre “Royal garden blues”, la primera peça, i “Just squeeze me”, l’última, la nit fluctuava entre la trepidació i el repòs, ara so arribat de Louisiana, després “The lyon’s roars”, mena de blues accelerat de Leo Parker, i després “Isfahan”, de Duke Ellington, mentre un reguitzell d’explosions pirotècniques (el Drac de Terrassa estava de festa molt a prop), obligava a ajornar uns segons l’inici d’alguns temes. Res que el jazz no pugui assumir.

Johnny Hodges també es deixava veure pel pati, i el “Comes love” en versió d’Scott Hamilton. Tot sonava acoblat en gran format o en la reducció, el “That’s a plenty”, que la banda va tocar per primera vegada a Terrassa en el 2007, o el “Tenderly” interpretat dissabte en sextet. Fins i tot, Chamorro va demanar al públic escollir entre dos temes possibles, i, davant la divisió d’opinions, i del fet que va haver-hi persones que van votar totes dues opcions, es va imposar la decisió salomònica: “Tocarem els dos temes”.

Casa i solera

Era la 15a aportació. Amb “Saturday afternoon blues”, amb tres saxos, la nit llanguia i amb la calma de “Just squeeze me”, la Sant Andreu Dixie Band va acomiadar el concert. “Just squeeze me” era un tema “per marxar tranquils a casa”, deia Joan Chamorro a la Nova Jazz Cava. “Això és com casa meva, un dels millors clubs del món, amb solera. Un lloc que fa que el jazz estigui molt viu”. Això ho aconsegueixen clubs com la Cava i pedreres com la del Joan Chamorro.

“Acabem, que aquests nois han d’anar a dormir. I demà han d'estudiar”, insistia el Joan. Aquests són els integrants de la Sant Andreu Dixie Band, citats perquè la demostrada creativitat dels solistes no es dilueixi en el col·lectiu: Joan Chamorro (director), el terrassenc Martí Costalago (trompeta), Max Munné (trompeta), Luc Martín (trombó), Jordi Bosch (trombó), Sander Thenus (saxo alt i soprano), Pere Company (saxo tenor i clarinet), Bernat Benavente (saxo baríton), Anna Ndiaye (piano, veu), Gael Gassiot (piano), Asier Vázquez (guitarra), Mateu Teixidó (contrabaix) i Dídac Moya (bateria).

L'hora de Claire Martin

El concert de la Sant Andreu Dixie Band arribava 24 hores després de la tercera sessió del cicle Jazz a la Fresca, protagonitzada per la cantant anglesa Claire Martin al mateix escenari, el pati de la Nova Jazz Cava. Claire Martin (Wimbledon, 1967) debutava a Terrassa i ho feia aquest divendres passat, 18 de juliol, amb un trio format per la pianista Nikki Iles, el contrabaixista Mark Hdgson i el bateria Stephen Keogh. Guanyadora del British Jazz Awards a la millor vocalista vuit vegades, Martin va transmetre des de l’escenari la seva sensibilitat amb una veu de vellut fosc i davant d’un públic entregat.