Del camp i del poble a la ciutat i d’un país a un altre. Les persones emigren a la recerca d’un futur millor, bé sigui per raons socials, econòmiques i polítiques. Hem seleccionat sis llibres de veus destacades de casa nostra i de fora que parlen del fet de recomençar en un altre lloc.
Càmfora
La novel·la premiada de Maria Barbal Farré (Tremp, 1949) és un retrat de la primera immigració a la Catalunya moderna, a finals dels anys cinquanta, del camp a la ciutat, en aquest cas des del Pallars fins a Barcelona. Tres personatges porten el fil conductor de la història: la Palmira, el seu marit Maurici i el seu sogre Leandre. La jove parella fuig del poble de Torrent per deixar enrere els maldecaps ocasionats per una qüestió tèrbola de dots i herències. A la gran ciutat, el matrimoni recomença aixecant la persiana d’una tenda de queviures. Però al poble, eren algú, persones amb nom i títol, mentre que a Barcelona són uns forasters. La Palmira vol mirar endavant. Està convençuda que la nova vida està plena d’oportunitats mentre que el marit, en Maurici, no s’hi adapta i un dia li diu que vol tornar al poble.
Un home que se'n va
L’escriptor i periodista de casa nostra Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, 1957) no necessita presentació. És, probablement, un dels autors de la nostra ciutat que més ha escrit sobre el fet de migrar i, molt sovint, de manera autobiogràfica perquè prové d’una nissaga familiar que, per raons diverses, ha hagut de traspassar fronteres. En aquest llibre, Villatoro ens transporta, als anys cinquanta, a les arrels del seu avi, Vicenç Villatoro Porcel, a Castro del Río, a Còrdova, fins a la seva arribada a la Terrassa industrial perseguint, com tants d’altres, un futur millor pels seus fills. No és l’únic anhel. El protagonista, un home de 60 anys, que va estar a punt de ser afusellat dues vegades, confia que el canvi l’ajudarà a fer més suportable el dolor, la por i la tristesa causada per la Guerra civil i els primers anys de la postguerra.
“Un nou país més enllà de la finestra”
- “Un nou país més enllà de la finestra”
És una de les veus de la Mediterrània oriental més llegida i polifacètica. Escriu novel·les (en bona part autobiogràfica), poesia i assaig, i també és traductor, guionista, actor i director de cinema. Theodor Kallifatides (Molai, Grècia,1938) va emigrar primer a Atenes, amb la seva família, i després, en solitari, a Suècia l’any 1964 a la recerca de feina. En aquest llibre explora els seus orígens grecs i la persona en què s’ha convertit després de dècades de viure a Suècia. Kallifatides, des de les seves vivències, reflexiona sobre la condició de l’estranger i de l’immigrant en una nova comunitat. L’autor destaca, entre altres consideracions, que la condició d’estranger no es perd mai perquè respecte a l’altre (la persona originària del país d’acollida) sempre hi ha una diferència latent.
“La filla de la tempesta”
Aquest llibre de Santi Baró Raurell (Terrassa, 1965) ens farà reviure dos fets cabdals dels anys seixanta a Terrassa. Per una banda, l’onada immigratòria andalusa i d’altra, la tràgica riuada del 25 de setembre de 1962. El relat té la veu d’una noia cordovesa, de nom Mariana, de només 16 anys, que arriba a Terrassa amb la seva família a la recerca d’una vida més digna. La novel·la és un retrat molt proper de la ciutat industrial del tèxtil de l’època franquista. Una ciutat dominada pel fum de les fàbriques que creixia desordenada i marginal, amb cases d’autoconstrucció humil al costat de les rieres. La jove protagonista ens fa partícips de com s’adapten els seus i ella a una nova vida lluny de la seva terra d’origen.
“L’últim patriarca”
Aquesta novel·la de Najat El Hachmi (Nador, 1979) va obtenir el Premi Ramon Llull el 2008 de l’editorial Planeta i ha estat traduïda a deu llengües. L’hem triada perquè, segurament, és la millor de l’autora en explicar el fet migratori marroquí a Catalunya. La història té com a protagonista a una nena immigrant d’aquell país que s’instal·la a terres catalanes (Najat i la seva família van anar a viure a Vic) i ha de fer front a mons culturals i sociolingüístics diferents: l’àrab, el català i l’espanyol.
Aquesta confrontació queda palesa, sobretot, a través de la figura del pare, de caràcter autoritari, que vol preservar les tradicions i costums del país d’origen, i d’ella que, per contra, defensa el país d’acollida i la seva identitat, i acaba per sentir-se més catalana que marroquina.
“La roca de Tànios”
- “La roca de Tànios”
És difícil triar una obra literària de l’autor Amin Maalouf (Beirut,1949) exiliat a França des de l’any 1975 per motius polítics. La raó és que cada llibre, amb protagonistes de ficció, aporta una reflexió sobre el món occidental i oriental, així com la diversitat d’orígens, de llengües i de religions. Hem seleccionat una de les novel·les de més èxit, La roca de Tànios, que va obtenir el prestigiós Premi Gouncourt. Ambientada a mitjan segle XIX, el llibre narra la vida de Tànios, un xicot a qui el destí li reserva la possibilitat d’alliberar el seu poble, situat en la muntanya libanesa de Kfaryabda, del conflicte polític i bèl·lic entre Egipte i l’Imperi Otomà i dels interessos que sorgeixen de les potències afins. La història té la veu principal d’un narrador, un habitant d’aquesta muntanya, que reconstrueix els fets de Tànios i del seu poble amb l’ajuda de les cròniques locals i la memòria d’un ancià del lloc.
La mirada poètica
Per complementar aquest recull d’experiències narratives sobre la condició de l’emigrant, hem triat versos de les poetesses catalana Joana Raspall Juanola i la siriana Maisoun Shukair, refugiada a l’Estat espanyol des del 2014. D’aquesta segona hem trobat un poema traduït de l’àrab al castellà.
“Podries”
de Joana Raspall Juanola (1913-2013)
- Joana Raspall
Si haguessis nascut en una altra terra
podries ser blanc, podries ser negre...
Un altre país fora casa teva,
i diries “sí” en una altra llengua.
T’hauries criat d’una altra manera
més bona, potser, potser més dolenta.
Tindries més sort o potser més pega...
Tindries amics i jocs d’altra mena;
duries vestits de sac o de seda
sabates de pell o tosca espardenya,
o aniries nu perdut per la selva.
Podries llegir contes i poemes,
o no tenir llibres ni saber de lletra.
Podries menjar coses llamineres
o només crostons eixuts de pa negre,
Podries...podries...
Per tot això pensa que importa
tenir les mans ben obertes
i ajudar qui ve fugint de la guerra
fugint del dolor i de la pobresa.
Si tu fossis nat a la seva terra,
la tristesa d’ell podria ser la teva.
“Llegamos”
de Maisoun Shukair (Damasc, 1970)
- Maisoun Shukair
Llegamos
a la tierra de nieve
a la insoportable belleza
a la tierra de los perros que
educan a los humanos
con toda amabilidad.
Llegamos y estamos completament listos
para tomar fotos en todas las partes
y esperar en la linde de las ayudas
y hablar en voz baja
en el autobús.
Llegamos
llegaron nuestras maletas llenas
de sueños bien planchados
y fotos recientes de los que dejamos atrás.
Les prometimos volver
y nos prometieron que no envejecerían
en nuestra ausencia.
Bellas imágenes de las víctimas
posiblemente podamos convencernos
de que de verdad somos muy leales.
Llegamos
pero
nos caímos de las maletas
en el camino.
