La Fundació Torre del Palau enriqueix cada any la història terrassenca amb almenys dos volums de la col·lecció Àmfora, a més d’altres publicacions de tota mena de matèries, que no exclouen les aportacions històriques. Per Sant Jordi i per Nadal podem estar segurs d’accedir a nous capítols de la redescoberta del nostre passat, amb l’objectiu centrat en els més diversos períodes d’aquest devenir. Enguany, en vigílies del Dia del Llibre ha aparegut una obra important, que no ho és només per les dimensions, que també, sinó per una tria generosa i extensa dels materials que ens permeten fer-nos càrrec d’una aventura singular per mols aspectes, ben representativa dels anys de la República i de la guerra, centrada en un grup singular, començant pel nom.
Es tracta de Els moments decisius de Joenter Balliman, obra de Josep Lluís Lacueva, un historiador que ja compta amb diverses publicacions per al coneixement dels anys del franquisme, com ara Combat per la llibertat (2007), amb altres autors, diverses aportacions en obres col·lectives, articles en revistes especialitzades i el capítol dedicat a la Segona República i la guerra civil a Una història de Terrassa (2018). Una publicació més recent, La lluita contra els enemics invisibles (2021), sobre una obra inèdita, Tarrasa, su Topografía Médica i altres escrits del metge Pau Aymerich i Gilabertó, que és una radiografia de les condicions sociosanitàries de la ciutat pels anys 1880-1881. Un estudi editat en plena pandèmia, cosa que l’autor va aprofitar per suministrar dades als futurs historiadors, amb la relació nominal de tots els terrassencs/ques morts durant la pandèmia, entre març i maig del 2020. Lacueva és, a més, algú totalment implicat i lliurat als diversos projectes i treballs de «memòria històrica» que s’estan fent a Terrassa en els darrers anys.
El títol d’aquesta nova publicació no fa referència a cap intrèpid aventurer o detectiu de nom exòtic, com algú podria suposar, tot i que el llibre no deixa de tenir un vessant d’aventures novel·lesques en molts aspectes, de l’acció bèl·lica a les intrigues polítiques, de les vicissituds que acompanyen la subsistència diària a diverses històries amoroses. El subtítol del volum, però, aclareix del tot el contingut: Cartes i dietaris des del front i la reraguarda (1936-1939). Estem, doncs, davant d’un recull documental molt ampli, com ja ho fa suposar l’aspecte físic del llibre, que supera les 1.100 pàgines, és a dir una aportació que només aquest aspecte exterior ja fa endevinar que és de gran trascendència i un interès més que considerable.
En efecte, rere aquest aparent nom i cognom sorprenents hi ha l’acrònim amb el qual s’identificaven una mitja dotzena llarga de conciutadans nostres d’ambdós sexes, llegats per l’amistat i/o l’amor, que van sostenir en aquells anys trasbalsats una copiosíssima correspondència, de la qual, però, l’impressionant volum és només una selecció! L’acrònim està format per la primera síl·laba del nom de tres dones: JOana Pagès, ENgràcia Armengol i TEResa Serarols, i la primera síl·laba del cognom de quatre homes: Joaquim BAllbè, Salvador LLImona, Pere MAsana i Pere ANglada. A més d’unir-los l’amistat, el veïnatge i una mateixa condició social, eren tres parelles, una d’elles ja casats, la de Joaquim Ballbè i Engràcia Armengol, dues que encara no havien passat pel jutjat, la de Pere Masana i Teresa Serarols i la de Salvador Llimona i Joana Pagès; pel que fa a Pere Anglada, el setè membre del grup, va mantenir relacions amb una barcelonina, Maria Antònia Gispert, motiu pel qual durant una època l’acrònim fou JOENMATER BALLIMAN, però la història no va quallar i l’acrònim més durador fou l’altre.
Amb l’aixecament militar rebel a la República, a partir que alguns d’aquests quatre homes es van incorporar a les milícies originades per les diverses forces polítiques i sindicals que s’oposaren, ja en els primers moments, a l’intent de cop d’estat que no va reeixir totalment i que va derivar en una guerra, o bé, més endavant, amb les lleves decretades per incorporar-se a l’Exèrcit Popular de la República, que reordenava —i alguna cosa més— les anteriors milícies, els soldats comencen una copiosa correspondència, no únicament amb les parelles respectives sinó també amb els companys del grup terrassenc i amb molta altra gent, fins un volum que supera en molt el miler de documents. A més, en un moment determinat, per resoldre l’encreuament d’informacions i la reiteració dels diàlegs bilaterals, a proposta de Masana les cartes es van convertir en «circulars», que s’adreçaven a tot el grup: cada home l'adreçava a la seva parella, i elles en feien còpies i les enviaven a la resta del grup, com una mena de butlletí periòdic dels components de l’acrònim, bàsicament sobre la situació militar respectiva i la vida diària al front, i elles també escrivien d’altres circulars, explicant la situació de la rereguarda, és a dir la vida a Terrassa en aquells anys difícils.
A més de la correspondència, Pere Masana —o Maçana, com li escriu algú—, que és la figura central del grup i, per tant, del llibre, va escriure diversos dietaris i narracions dels fets, que anomena «assaigs», tots els quals han estat transcrits i incorporats i que formen l’esquelet o articulació de totes peces les altres peces, ja que del miler llargs de cartes, Lacueva n’ha seleccionat 180, que es van trenant, seguint la cronologia que desenvolupen els dietaris, el relat d’aquells anys, tant en els diversos fronts de guerra com a la reraguarda terrassenca. Tot plegat un volum més que considerable, que es pot llegir com una novel·la de guerra, des dels diversos punts de vista dels seus autors/es i de la diversitat de fets i circumstàcies que reporten. És cert que hi ha molta literatura sobre la darrera guerra civil espanyola, i fins d’autors terrassencs o vinculats, que Lacueva relaciona amb exhaustivitat pel que fa als directament participants en el conflicte i de manera més selectiva pel que fa a la reraguarda, així com algunes recreacions literàries recents basades en testimoniatges dels familiars dels autors.
L’interès que ens suggereix el grup Joenter Balliman —podem dir-ne així un cop aclarida la formació d'aquest apel·latiu— és la seva singularitat pel que fa a la militància política, o almenys les seves simpaties. Pertanyents a les classes populars, gent d’ofici i d’activitat subalterna, primer van ser propers al Bloc Obrer i Camperol, i després al seu successor, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, on alguns militaven. De fet, es tracta d’una generació una mica posterior —si es vol, una segona promoció de la mateixa generació— als que Jan Brugueras va qualificar d’Intel·lectuals proletaris en el seu estudi sobre Pere Vigués i el grup d’«Allà baix» (2020). Fins podríem dir que són els d’«Allà dalt», membres del Cosmos Club, editors d’una revista i impulsors d’un cineclub, que participen en les juntes del Centre Excursionista de Terrassa i en la d’Amics de les Arts en la renovació dels anys de guerra. Aquest estudi, doncs, completa el de Brugueras i pot servir per aclarir i reivindicar, si calgués, el paper a Terrassa del BOC i del POUM, una història massa sovint volgudament silenciada pels hereus del PSUC, el partit que, en l’enfrontament intern d’aquells anys bèl·lics, havia orquestrat, inspirat per la URSS estalinista i amb la complicitat del Govern de la Generalitat i ERC, una repressió ferotge contra aquells competidors en l’afiliació de la classe obrera i les directrius de la revolució. Els testimoniatges recollits aquí són tant o més expressius d’aquest enfrontament i de la repressió que comportà, que els reportats per Brugueras respecte a la generació que els precedí, per l’evident diferència metodològica d’ambdós historiadors.
El material publicat ara, però, afecta tota mena d’aspectes, tant en el front, amb les vicissituds bèl·liques gairebé dia a dia en els diversos llocs de combat on van ser destinats els quatre homes, com en les dificultats i problemes de la rereguarda, i també la participació de les dones en les col·lectivitzacions de les empreses on treballaven. Tant una cosa com l’altra, com és de témer, ho pagaran molt car en no exiliar-se, o tornar d’immediat, ja que el franquisme s’hi abraonarà. Per tant, també tenim uns casos concrets més del que fou la repressió del sinistre Emili Matalonga i els seus esbirros, explicat en termes generals en el pioner volum de Xavier Marcet sobre els «anys foscos» (1999), que inaugurava precisament la col·lecció Àmfora on s’ha publicat aquest nou treball.
És un tema només apuntat aquí, però amb les seves circumstàncies singulars, perquè els protagonistes del volum van patir presó o van haver d’optar pel silenci i fins la partida de Terrassa, cap a un exili interior a Barcelona, on van desenvolupar altres feines i fins un parell van participar en la creació i gestió d’una empresa tèxtil emblemàtica, la de la marca Meyba, acrònim format pels dos fundadors, Josep MEstre i (y) el nostre Joaquim BAllbé, amb Pere Masana com a soci minoritari i gerent. Una història emblemàtica de vençuts que aconsegueixen refer-se, una circumstància no massa generalitzada, tot i que al preu d’abdicar d’alguna de les seves conviccions, passant de lluitadors proletaris a capitalistes més o menys convençuts.
Cal agrair a Josep Lluís Lacueva la tasca d’editor i, molt especialment, el riquíssim aparell de notes que ajuda a identificar molts esments que apareixen a dietaris i correspondència, aclarint-los copiosament, i encara més les notes que contextualitzen les fases i punts culminants del conflicte bèl·lic i els moviments d’una línia divisòria entre rebels i republicans que de vegades era estable durant mesos i fins anys i en d’altres tenia un moviment continuat, amb retrocessos i alguna contraofensiva. Sovint els corresponsals al front no disposaven de prou informació per facilitar-la en allò que escrivien, per a ells o per als seus corresponsals, o se n’abstenien per evitar la censura militar, amb alguna anècdota divertida dins la tragèdia, com algun avís adreçat al Censor per tal que no passés les tisores sobre algun comentari potser indiscret o imprudent. Ja se sap que la censura acostuma a anar adjunta sempre a una comprovada idiotesa de qui l’exerceix, o a un excés de zel igualment nefast.
Un altre element a destacar és que cada any del període 1936-1939, en que està articulat el text, a manera de grans parts, està introduït per Lacueva amb la reproducció —cal imaginar que no fictícia, ans recollint la seva pròpia experiència com a professor de secundària— d’unes sessions de la classe d’història dedicades als anys de la guerra civil, on una lliçó magistral resumeix els grans trets del període, atèn les preguntes i interessos dels alumnes, i els posa «deures»: la lectura i comentari d’un cert nombre de textos de la selecció d’aquell any. Aquestes pauses entre anys resituen el lector pel que fa al devenir dels fets, la seva significació i les circumstàncies concretes que envoltaven els quatre combatents i les seves tres companyes.
En aquest volum, inusual per les seves dimensions, Josep Lluís Lacueva aposta decididament per confiar en l’expressivitat i suficència dels textos triats per explicar l’època, els fets, la mentalitat i fins les manies dels protagonistes (allò que ara, en terminologia abstrusa, cal dir-ne els “productors”) i limita la seva feina, cosa que tanmateix és una feinada immensa, ep!, a la transcripció, la selecció i l’acompanyament amb aquelles dades o elements que faciliten la comprensió d’allò que té més interès, i confia en la sagacitat del lector per tal d’interpretar els continguts. No ens estalvia la feina d’arribar a les conclusions per nosaltres mateixos i ens permet gaudir de l’expressivitat i les característiques de la llengua de l’època, tant la col·loquial com la que té unes certes, i sovint reeixides, pretensions literàries.
En aquest darrer aspecte, descobrim la potencialitat d’un Pere Masana, que ja havia escrit i publicat algun conte, i una parell d’obres teatrals escrites amb un autodidactisme que no augura cap gran descoberta, però que convindria recuperar també per tal de completar el capítol encara pendent d’una revisió literària i ideològica d’allò que s’ha anomenat «literatura de guerra», a la qual se’ns dubte va contribuir, amb una especificitat interessant, la del sector més esquerrà del marxisme, que, com l’aportació de l’anarquisme, han estat menystinguts o subordinats a major glòria dels psuqueros, i alguna psuquera, elevats a una categoria que sovint no els escau, ni de bon tros. D’altra banda, Masana seria també un exemple a considerar de la «no literatura» que es produeix sota el franquisme, és a dir tots aquells autors i autores que romanen en l’exili interior i cessen, sovint de
manera definitiva, en la seva activitat literària, a diferència dels i les que van optar per l’exili, on van continuar, amb dificultats i menor producció, la seva trajectòria literària, o la van iniciar, la majoria maldant per ser acollits per les editorials de l’interior, que, condicionades per la censura franquista, no sempre podien viabilitzar sense perill de censura o segrest aquelles produccions.
Aquest aspecte seria només un, si voleu anecdòtic, tot i que cruel, del drama més general que es produeix amb la victòria dels «nacionales»: la ruptura de les trajectòries de diverses generacions en tots els aspectes, tan polítics, òbviament, com creatius en tots els vessants. Estem, doncs, just en l’estadi que la derrota planteja als nostres set protagonistes diverses exigències, en alguns casos reciclar-se a nivell laboral: l’arribada dels «amos» a Terrassa, procedents de l’exili franquista —els que havien pogut fugir i no havien acabat a una cuneta— comportarà molts acomiadaments, sobretot d’aquells/es que havien tingut algun paper rellevant en les col·lectivitzacions. En d’altres, una fugida menys radical que la de l’exili, el trasllat a una altra població, i simptomàticament són diversos els del llibre que opten per Barcelona, on podran ser més anònims i no hi haurà tant perill de denúncies. Sobretot, però, més enllà de les vicissituds de la nova vida laboral, hauran d’abdicar de les seves idees, o mantenir-les ocultes, perquè no tothom tindrà l’heroisme d’apuntar-se als maquis resistents o participar en els primers contactes i mobilitzacions d’oposició. Des de posicions diferenciades, la trajectòria posterior d’un Vigués o d’un Masana, per centrar-ho en les dues figures més emblemàtiques d’ambdós grups, o promocions d’aquella generació d’intel·lectuals proletaris, ens il·lustra de les diverses sortides per les que es van optar. En tot cas, una generació truncada, per tal com estava tot just despuntant, i que s’afegia a la suspensió o parèntesi de les precedents. Un fet que prefigura també totes les limitacions que patiran les generacions posteriors.
No es pot deixar d’esmentar, i Lacueva ho fa repetidament i lleialment, el paper que en la conservació d’aquests materials va tenir Jaume Canyameres i Cortàzar (1931-2017), que en el seu afany de col·laborar en la recuperació de la cultura i de la història terrassenca, va saber valorar aquests materials, des d’una absoluta distància ideològica, per fer-ne possible la conservació i, finalment, el seu dipòsit en l’Arxiu Històric de Terrassa, on es conserva a disposició dels estudiosos, i on Lacueva ha treballat intensament en aquesta contribució que cal agrair-li i esperar que no passi desapercebuda com, per desgràcia, passa tan sovint en la nostra ciutat, orgullosa de ser la tercera en població de Catalunya però en una posició molt menys capdavantera pel que fa a la cultura. Esperem que els exemples dels fantàstics JOENTER BALLIMAN inspirin les joves generacions, ara que els poden freqüentar en aquest llibre indispensable.
