Publicitat
Cultura i Espectacles

El darrer somriure de Miquel Carol

Philip Catherine va oferir un concert d’homenatge en record del prestigiós i inquiet fotògraf egarenc que va morir el passat mes d’octubre

El concert de Philip Catherine Trio a la Nova Jazz Cava / SANTI OLIVET
Publicitat

[Joel Codina]

Philip Catherine arribava a la Nova Jazz Cava de Terrassa trenta-cinc anys després del seu debut l’any 1986, on va actuar fent duo amb el contrabaixista Niels-Henning Pedersen. El guitarrista belga és un dels grans referents de l’avantguarda del jazz europeu i mundial. Amb 78 anys, segueix mantenint l’olfacte per als nous projectes, l’habilitat dels seus dits intactes i el seu discurs replet de groove, lirisme, creativitat i bon humor. Catherine ha compartit escenaris i propostes musicals amb quasi tots els referents del jazz. Cal destacar-ne, però, dos períodes molt interessants: quan va formar part del quintet del violinista Jean-Luc Ponty i del trio de Chet Baker. A banda d’aquests dos, el guitarrista belga va treballar amb Lou Bennet, Tom Harrell, CharlieMariano, Charles Mingus, Dexter Gordon, Stéphane Grappelli, Richard Galliano o Buddy Guy, d’entre altres. El concert de divendres passat no només era un d’aquells que van replets de crema jazzística amb groove i swing, acompanyat d’aquesta mena de jazz que porta un segell inequívocament egarenc. L’aforament “sold-out”, cares reconegudes, mirades de complicitat, neguits previs i, en definitiva, sentiment de viure una nit històrica amb els de casa. Però no només era això, sinó que l’arribada de Philip Catherine servia per fer un concert d’homenatge en record del prestigiós i inquiet fotògraf egarenc Miquel Carol, mort el passat mes d’octubre.

Miquel Carol es va convertir amb el referent del món fotogràfic del jazz a Terrassa, sempre movent-se pels laterals i darreres de la Jazz Cava. De vegades apareixia mig assegut a prop de les cadires del públic o pujat a sobre de l’altell que separa l’escenari del passadís al guarda-roba. Carol, amb la seva càmera de fotografiar i el seu ull sempre lleugerament inclinat a mostrar una pàtina de blanc i negre en les seves fotos, era un d’aquells personatges mítics i característics de la família jazzística egarenca.

Philip Catherine va obrir el concert de divendres amb l’estàndard “Lover Man”, seguit de”Why can’t you be have” de Cole Porter. Dues peces que varen servir per agafar dinàmiques, complicitats i rodatge amb el bateria Jo Krause i el Hammond de Phil Wilkinson. Catherine, com a gran bregador i gat vell, anava marcant tempos i certes ordres d’entrades o desenvolupament al duet que l’acompanyava, que es va mostrar en el seu inici una mica conservador i respectuós. “Recadero”, un altre dels estàndards de la bossa nova, va servir per treure neguits i cert aire rígid al trio, que a partir d’aquest moment es va mostrar molt més distès i lliure. Un dels moments àlgids de la nit va arribar de la mà de “Smile”, peça que va compondre Charlie Chaplin per fer de banda sonora de la seva pel·lícula “Temps Moderns”. Una peça que va servir perquè el públic es deixés anar acompanyant amb la veu, moments de les tonades musicals més reconegudes. Un moment excepcionalment emotiu on el guitarrista belga ens feia una aclucada d’ull fent servir una composició on part de la seva lletra demana als oients que s’animin i que sempre hi hagi un matí brillant, que sempre somriguin. Als ulls de les imatges realitzades per en Miquel Carol de Joe Henderson, Lou Bennet, Roy Hargroove o Tete Montoliu, un no va poder deixar de mirar totes les imatges que envolten la Nova Jazz Cava i imaginar en Miquel Carol assegut en un tamboret de la barra mirant-nos a tots i dibuixant un somriure i disparant la seva càmera per deixar-nos per sempre ben retratats.

El concert va cloure amb “Fried Bananas”, de Dexter Gordon, i “So in love”, de Cole Porter. Una nit per guardar embolcallada entre somriures i un virat a blanc i negre com de ben segur al Miquel li hagués agradat.

Publicitat
To Top