Cada any, milions de tones de roba acaben convertides en residus a tot el món. Davant d’aquest impacte ambiental creixent, la durabilitat de les peces de vestir emergeix com un factor determinant per reduir el malbaratament i avançar cap a una moda més responsable. Però aquest és un concepte molt més complex del que sembla i, segons el professor emèrit de la UPC Enric Carrera.
En la seva conferència “Durabilitat de les peces de vestir. Un concepte polièdric”, pronunciada aquest divendres durant la VIII Jornada Indústria Tèxtil i Sostenibilitat de l’Intexter de la UPC, Carrera ha advertit que la Unió Europea corre el risc de simplificar massa el debat si fonamenta la seva estratègia de reducció de residus tèxtils només en la durabilitat funcional de la roba. La seva proposta passa per ampliar la mirada i considerar també la durabilitat emocional.
Segons Carrera, Europa està “molt preocupada per la gran generació de residus tèxtils”, que l’any 2019 superaven els 12,5 milions de tones anuals, dels quals només una petita part es recull per ser revaloritzada. “El volum de residus que acaba al contenidor de rebuig és espectacular”, ha assenyalat, tot recordant que entre el 6 i el 8% del que llencem a les escombraries són tèxtils.
Per revertir aquesta situació, ha remarcat que “el disseny del producte determina fins al 80% del seu impacte ambiental durant el cicle de vida” i que “allargar la vida útil de la roba és essencial”. Ara bé, la pregunta clau és què entenem exactament per durabilitat. Carrera distingeix entre durabilitat funcional —quan la peça deixa de servir per desgast o pèrdua de qualitat— i durabilitat emocional, que té a veure amb el moment en què una persona “deixa de sentir-se còmoda amb una peça o ja no s’hi identifica”.
- La sala d`actes de l`Eseiaat ha acollit la jornada, que també s`ha pogut seguir per YouTube
- Nebridi Aróztegui
“La majoria ens desprenem de la roba no perquè estigui trencada, sinó perquè ja no projecta la imatge que volem transmetre”, ha subratllat. Per això considera que “si només ens fixem en la resistència del teixit, oblidem la meitat del problema”.
Factors a tenir en compte
Carrera també ha destacat altres factors que influeixen en la vida útil de les peces: el preu —“una peça cara sol triar-se i cuidar-se millor”—, la capacitat de l’armari —“com més petit és, més rotació i desgast hi ha”— i els hàbits de rentat, ja que “la roba sovint es desgasta més per un excés de temperatura o intensitat de rentat que no pas per l’ús mateix”.
El professor ha advertit que mesurar la durabilitat “no és senzill” i que hi ha qui proposa fer-ho en anys, en usos o en rentats, però sense un criteri únic. A més, “no totes les peces es desgasten igual”, fet que obliga a adaptar els mètodes d’avaluació a cada tipologia. “Cal trobar la manera que, amb un esforç mínim, puguem obtenir la màxima informació per prendre decisions útils”, ha assenyalat.
L’expert ha advertit, però, que existeix el risc que, per reduir el cost i el temps d’aquests estudis, s’acabin establint criteris d’avaluació poc representatius, de manera que “els assajos de durabilitat es converteixin en un tràmit tediós que cal superar per obtenir el passaport digital”. Aquest passaport, que serà obligatori per a les peces que es comercialitzin a la Unió Europea, haurà d’incloure informació sobre la seva durabilitat.
Entre les propostes de futur, ha apuntat diversos paradigmes emergents: reduir el nombre de col·leccions, apostar per peces bàsiques i atemporals, dissenyar roba adaptable als canvis de talla o forma, i fomentar la reutilització i el lloguer de peces, en lloc de la seva compra. També ha remarcat que augmentar la durabilitat de les peces i alhora incorporar fibres reciclades és un repte que caldrà afrontar des del disseny i la innovació.
Carrera ha conclòs recordant que la durabilitat és un concepte polièdric que combina aspectes tècnics, emocionals i socials. Segons ell, només una visió global permetrà avançar cap a una indústria tèxtil realment més sostenible.
