Enguany fa 75 anys de la teva primera visita a Terrassa. Què recordes d’aquells primers anys?
El primer record que tinc és la rebuda d’aquells que em van convèncer per venir a aquesta preciosa ciutat: els senyors Cima, Puigbó i Cardellach dos bons amics i part de la meva família de El Social. Tampoc em puc oblidar de la ràdio, allà on em vaig presentar en societat i on durant quaranta anys vaig poder dirigir-me als infants.
Aquella primera emissió la vas fer en català?
És clar, per mi aprendre i parlar la vostra llengua era d’extrema prioritat, una manera de connectar amb la terra, la cultura, i la tradició terrassenca, i respectar-la. De fet, aquella emissió del 27 de desembre de 1951 va ser la primera a les ones en català de tot el país després de la Guerra Civil.
Tornaran aquelles meravelloses emissions a la ràdio?
La gent d’El Social i jo mateix li hem donat moltes voltes, però els temps han canviat i la comunicació també. Ara els nens veuen la televisió i les xarxes socials, per això, des de fa uns anys em vaig fer un compte d’Instagram (@patgexiuxiu).
Quin és el teu millor record de tots aquests anys?
Curiosament, un dels moments més especials de tota la meva història a Terrassa, va tenir lloc en la meva absència, l’any 1984, quan em van reconèixer amb el guardó del Terrassenc de l’Any. Va ser especial perquè em sento molt arrelat a la ciutat, passen els anys i les dècades i la il·lusió dels terrassencs en veure’m sempre és la mateixa. Em fa molt feliç veure la mateixa brillantor als ulls, generació darrere generació, en els petits i en aquells que un dia van ser-ho.
Per les teves famoses llibretes blaves i vermells deuen haver passat alguns dels terrassencs més reconeguts?
Tots els que et puguis imaginar. I no pensis que esborro cada any la llibreta, no pas. Guardo les llibretes de cada any, en una sala molt especial, en una gran llibreria. Una sala que guarda recorda el Nadal de generacions i generacions de terrassencs. Molts anaven per un bon camí i els apuntava a la blava, i uns pocs, els més ganduls, a la vermella.
Recordes algun cas en especial?
Dos dels nostres referents musicals actuals, en Lildami i en Miki Núñez, van tenir algun any que “Déu-n'hi-do”, i els vaig haver d’incloure en la llibreta vermella. No obstant això, ràpid van trobar “El Camí” correcte i van poder fer el salt a la blava. Ells dos són un exemple per a tots els nens, cada any podem ser millors.
Però tu no decideixes si els nens reben regals per Nadal o no, oi?
Sempre que parlo amb els petits terrassencs quan em venen a veure, els hi intento explicar. Jo agafo les seves cartes, observo si han fet bondat i trasllado tota la informació a Sa Majestat el rei Gaspar. Però ni tan sols els Reis decideixen si hi haurà regal o no, són els nens, amb el seu comportament qui té el poder de decidir si tindran un regal sota l’arbre.
Has tingut a les mans milers i milers de cartes per a Ses Majestats d’Orient, com ha evolucionat les peticions dels terrassencs?
El canvi més notable és la tecnologia. D’uns anys ençà les tauletes, mòbils o videojocs estan a l’ordre del dia. Els més petits, però, encara demanen joguines com fa dècades, amb una petita diferència: les princeses, prínceps o animalets, també surten per la televisió.
