Els clubs de futbol de Terrassa viuen una crisi directiva que també es reflecteix en la globalitat del futbol català. La manca de relleu a aquelles persones que dirigeixen aquestes entitats de forma altruista s’ha convertit en un veritable problema que amenaça la supervivència de moltes d’elles, sostingudes en gran manera per un grup de directius que semblen haver-se convertit en els darrers voluntaris d’un sector cada vegada més professionalitzat.
L’univers de presidents de clubs de futbol de la ciutat ofereix una fotografia molt clara al respecte. La major part d’ells fa més de deu anys que són al càrrec, la mitjana d’edat és alta i els resultats per trobar substituts irrellevants. La manca del sentit del voluntariat, la complexitat administrativa en la gestió de les entitats esportives i la dificultat en la relació amb les famílies dels jugadors que conformen els clubs apareixen com alguns dels motius que expliquen aquesta crisi.
“Per la gent és molt fàcil exercir de crític, però assumir responsabilitats crema. Els clubs s’han professionalitzat i gestionar-los és complicat. Trobar relleus és un problema molt greu”, explica Carles Mota, que fa 19 anys que és president del Jabac. Com la majoria, diu que li agradaria plegar aviat. “El nostre club té ara una problemàtica molt concreta que fa que no pugui marxar. Però estic a la pròrroga”, confessa.
[caption id="attachment_376369" align="aligncenter" width="700"]
Ildefons Doblas, en el centre, és el president de l´EF Bonaire / Arnau Alcalà[/caption]
Els clubs de futbol de la ciutat són, en la seva gran majoria, entitats esportives de caràcter social que es continuen regint sota el paraigua de juntes directives escollides pels socis. Però hi ha alguna excepció al respecte pel que fa a la forma administrativa que adopten. El primer club local, el Terrassa FC, és una societat anònima dirigida per un consell d’administració i un president, Jordi Cuesta, que és el màxim accionista. Cuesta fa sis anys que és el president. El Jabac depèn d’una fundació i el seu president, Carles Mota, està designat per aquesta entitat. El Can Colapi, per la seva banda, és un club lligat a una estructura educativa com l’Escola Pia i l’Escola Manu Lanzarote és un projecte impulsat per l’exfutbolista Manu Lanzarote.
“La voluntat per entrar en una junta o assumir una presidència és zero”, comenta Jordi Amador, president del Can Boada des de fa 16 anys. “El futbol ara és com una empresa. Hi ha moltes complicacions i has d’estar preparat. Això frena moltes persones que no volen problemes. El voluntariat s’ha acabat. O pagues o ningú dona un cop de mà”, explica recordant el vessant social que desenvolupen bona part d’aquestes entitats en els seus respectius barris.
Llarga estada
La gran majoria de clubs egarencs es mantenen amb estructures directives de llarg recorregut i amb poques expectatives de canvi, amb un nombrós grup de presidents per sobre dels 60 anys. “Un dels problemes importants que tenim els presidents és la responsabilitat jurídica sobre qualsevol problema que es pugui produir en el club. Estem molt sols”, explica Ildefons Doblas, president de l’EF Bonaire en els darrers 17 anys. El club ha estat vinculat en diferents etapes a la Peña San Pedro i al Terrassa FC i ara ha incorporat un equip directiu quasi totalment renovat. “Si a això sumem la manca de recursos, les despeses elevades o la dificultat del tracte amb les famílies, no és fàcil que algú estigui disposat a entrar en una junta directiva. El futur de l’associacionisme és complicat.”
Ramon Moya ha estat tota la vida vinculat al Sant Pere Nord, club que presideix des de fa 16 anys. A més, és l’entrenador del primer equip perquè considera que “s’ha d’estalviar”. “A un club li has de dedicar moltes hores. I la gent ara no les té. Jo estic jubilat i puc fer-ho, però la gent vol una recompensa econòmica per treballar”, analitza. “Jo només penso seguir un altre mandat si no es presenta ningú més a les pròximes eleccions del mes de maig. Cal deixar pas a altres.”
[caption id="attachment_376370" align="aligncenter" width="700"]
Jorge Ruiz, segon per la dreta, president del Pueblo Nuevo 2002 / Alberto Tallón[/caption]
Francisco Martínez fa quasi catorze anys que és el president del Juan XXIII. I coincideix en el seu diagnòstic amb els seus col·legues de càrrec. “Ningú vol responsabilitats. I quan et trobes al capdavant d’un club tot són crítiques. Arriba un moment en el qual et canses de tot això.”
Jorge Ruiz va encapçalar un grup de persones que l’any 2006 es van fer càrrec del Pueblo Nuevo 2002 per evitar la desaparició del futbol al barri. Ja fa onze anys que presideix l’entitat. “Mantenir el futbol dels barris és molt important. La gent ha de sentir seus els clubs més pròxims”, explica. “Però manquen persones amb ganes de fer coses. Un president té moltes responsabilitats i seria convenient que s’incorporés gent jove. Però no és fàcil, almenys en el nostre cas”.
Artur Travesa, el degà dels presidents
Artur Travesa és el degà dels presidents dels clubs de futbol de la ciutat i de les entitats esportives locals. Té 93 anys i en fa 54 que està al capdavant del club. Travesa explica que malgrat la seva edat segueix al peu del canó ajudat pel seu vicepresident, Paco Contreras. “De la manera que està organitzat el futbol avui en dia és molt difícil la gestió diària. I això fa que la gent no vulgui sacrificar-se”, diu Travesa en l’anàlisi de l’escenari actual. “Si no surten noves persones, el futur dels clubs podria estar en risc. De fet, a Terrassa han desaparegut alguns en els darrers anys”.
[caption id="attachment_376367" align="aligncenter" width="591"]
Daniel Basco, a la dreta, és el nou president del Maurina Egara. A l'esquerra, Artur Travesa[/caption]
Canvis al Maurina Egara
L’única entitat en la qual s’ha produït un relleu recent és el Maurina Egara. José Ramón Plaza ha deixat la presidència en mans del qui era el seu vicepresident, Daniel Basco. Plaza és ara el president honorífic i Basco compta amb un equip de persones de llarga vinculació amb l’entitat que han decidit fer el pas. L’expresident feia 13 anys que estava en el càrrec i 28 a la directiva. “No som eterns”, explica Plaza. “Els clubs necessiten noves persones, noves idees. Després de tants anys és com un fill que vols deixar en bones mans. En el nostre cas hem fet el relleu que buscàvem des de feia dos o tres anys.”
Hi ha altres entitats terrassenques en les quals el relleu va arribar fa pocs anys. En algunes va ser de forma obligada, com és el cas del San Cristóbal a causa de l’elecció de Miguel Ángel Moreno com a regidor d’Esports de l’Ajuntament de Terrassa. Francesc Manchado, que ja era directiu de Moreno en el club de Ca n’Anglada, va prendre el seu relleu fa dos anys accedint des de la vicepresidència. Moreno feia vuit anys que estava al capdavant de l’entitat i més de vint com a directiu, període en el qual es va assolir l’ascens a la Tercera Divisió.
Joan Ortiz, per la seva banda, va accedir a la presidència del San Lorenzo fa quatre anys després de 12 anys a la junta, rellevant Guillermo García, també amb una llarga trajectòria a la presidència i a la directiva. “La nostra és una tasca molt esclava, però ens agrada el futbol i li dediquem hores de feina i diners”, comenta Ortiz. “Compensa veure el creixement del club en els darrers anys. Però la pròxima temporada serà la darrera. Ser president o directiu comporta molts problemes a tots els nivells.”
Sebastián Hita, que comença la quarta temporada al capdavant del Can Parellada, té una opinió que difereix de la majoria. “En molts clubs hi ha una espècie de poder adquirit. Hi ha presidents que porten molts anys i no es plantegen marxar ni que ningú els hi faci ombra”, diu. “Les directives s’han d’anar renovant. Can Parellada igual és un cas atípic i van apareixent persones disposades a entrar a la junta encara que hi ha moltes responsabilitats.”
