Les dues cares del futbol professional

Fer un pas enrere per agafar impuls, per saltar més lluny, per tornar a sentir-se important, per gaudir de nou del futbol, la seva passió des que era un nen i va començar a destacar amb els equips formatius del Terrassa FC i del Jabac. Álex López ha recuperat la il·lusió a l’Alcorcón, l’actual líder del grup primer de la Primera Federació. Un club que li va obrir les portes al darrer mercat d’hivern després d’un incomprensible període sense equip, incomprensible perquè la temporada anterior havia disputat 35 partits a Segona Divisió amb el Mirandés i el seu nom figurava a moltes agendes. Però el temps va anar passant, les negociacions obertes no es van tancar i el mercat va finalitzar deixant-lo a l’atur. Ell, que va arribar a debutar amb el primer equip de l’Espanyol, s’enfrontava a l’altra cara del futbol professional, la menys amable, la més dura, la més incerta. “Del Mirandés només tinc paraules d’agraïment perquè vaig estar molt bé en tots els sentits. Però volia fer un pas endavant perquè havia rebut l’interès de clubs superiors a Segona Divisió i alguns de l’estranger. Tot es va complicar, algunes opcions es van aturar i al final vam preferir esperar fins al gener”, explica ara que torna a sentir-se futbolista important. “A l’hivern vaig provar amb un equip de la Primera Divisió de Polònia, però no era el que esperava. I l’Alcorcón havia demostrat molt interès per mi. Ha estat una bona elecció, m’ha sorprès de forma molt positiva aquest projecte.” Malgrat la duresa del període que li va tocar viure, aturat mentre el futbol professional es posava en marxa, diu que mai va perdre l’esperança. “Vaig viure moments durs, no ho negaré. En tot cas, el millor és que estava a Terrassa, amb la meva família, la meva xicota i els meus amics. A més, em vaig imposar una rutina d’entrenaments diaris amb el meu preparador físic. Desconnectava amb l’entrenament i ‘únic que no feia era competir el diumenge. Però és veritat que et passen moltes coses pel cap i et preguntes com havia arribat a aquesta situació després d’haver jugat tants partits la temporada anterior.” Dubtes i més dubtes. Però mai un pas en fals, confiant a tornar a la roda del futbol ben aviat. “Hi ha moments que et preguntes com has arribat a això. Però tenia present el meu recorregut en el futbol i que no podia llançar la tovallola. Jugar a l’Alcorcón ha estat una possibilitat que pot ser bona per a les dues parts.”

La fortalesa mental

En aquests escenaris, la fortalesa mental del protagonista acostuma a posar-se a prova. “Sempre he estat una persona forta mentalment, però és cert que després d’aquests anys en el futbol professional he viscut coses que altres jugadors igual no han viscut. I això m’ha fet madurar més ràpid, tant dins com fora del camp i personalment i esportivament. Mai havia treballat psicològicament amb cap especialista, fins que he arribat a l’Alcorcón. Amb 25 anys he viscut les dues cares del futbol. La gent, des de fora, només veu les coses maques que et pot mostrar la televisió o els mitjans de comunicació, però no tot és tan maco. I no és només entrenar al matí i marxar a casa. Hi ha molta feina a fer per arribar a dalt.” Les seves reflexions parteixen des de la maduresa que ha adquirit en una carrera esportiva profitosa. “Fas la vista enrere i t’adones de coses. Quan vaig pujar al primer equip de l’Espanyol igual no valores determinades coses i amb 25 anys sí que ho fas. Hauria preferit no viure aquesta experiència, però espero que en uns anys miri enrere i tregui conclusions positives.” Ara, l’únic objectiu és pujar a Segona Divisió amb l’Alcorcón. “No miro més enllà”, explica. I si puja, el seu futur està a l’equip madrileny. Perquè en aquest temps, ha après, entre altres coses, que “t’adones que el més important és anar allà on confiïn en tu de veritat.” I tornar allà on has estat feliç. A Alcorcón ho és. I ho valora.