Li ha costat molt prendre la decisió de plegar?
Aquestadecisió feia anys que voltava, i l’últim any que vaig estar entrenant fora, fa tres temporades a l’Esparreguera, ja tenia clar que aquell any plegava, perquè el dia a dia et fa cansar tot plegat i cada vegada costa més. Però vaig parlar amb el president de l’Sferic, el Joan López, i em va fer il·lusió acabar on havia començat. Crec que ara ja toca, amb el mal gust d’haver perdut la categoria, però com a experiència he estat molt content i molt de gust, però són etapes de la vida que has de prendre decisions.
Què s’emporta de tots aquests anys?
Molts amics, i ho vaig veure l’altre dia. No soc gaire de xarxes, i sé que a l’Sferic ho van penjar, i a casa meva em van dir els missatges. Tampoc m’he mogut en un món de molt nivell, sinó un bàsquet molt popular, molt de carrer, molt de casa, però sobretot m’emporto amistats, i amistats importants. Tenir aquest reconeixement, que la gent t’estima, i que tu estimes altra gent, a nivell personal, m’ha omplert.
S’esperava estar tants anys a les banquetes?
No, perquè bàsicament pensava que seria jugador, però no devia ser tan bo, i la veritat és que, amb 21 anys, vaig agafar el sènior de l’Sferic. Estava de segon del Rafa López i, va ser a la mitja part a Sant Feliu, que em va dir, jo ho deixo, no puc més. I dilluns em van dir que ho agafava jo, amb gent com el Toni Ros, més gran que tu. Potser és de les coses que més greu em sap ara, no haver viscut una etapa amb algú on pogués tenir un referent molt més temps per aprendre més coses. Una miqueta vaig haver d’anar curtint i anar aprenent. El poc que hagi pogut aprendre de bàsquet ha sigut a poc a poc. Si el referent el tens al costat, se n’aprèn moltíssim.
Li hauria agradat ser jugador més temps?
No. En el seu moment sí. Vaig plegar amb 21 anys. Suposo que alguna cosa sí que devia fer més o menys bé a l’hora de parlar, i gestionar el grup, o portar coses d’aquestes, que és per això que em proposen fer de segon entrenador. Hauria tingut opcions de jugar a qualsevol altre lloc, en algun equip de Terrassa, però no, perquè l’altre t’omple molt. Ara està de moda dir que m’he buidat, però aquesta no és la situació. Al final, si ho vols fer bé, necessites moltes hores. I no deixa de ser una afició i els resultats t’afecten, però no tant com la dinàmica del grup, el que puguis aconseguir, allò que vols fer...
Vol dir amb això que la dinàmica d’equip pot arribar a cremar?
Soc mestre, i cada vegada la realitat de les aules, també, de la societat, es veu en els equips de bàsquet, i costa molt. Ens omplim molt la boca del treball en equip, de ser responsables, d’ajudar els altres, i això, i estem en una societat en què està costant moltíssim el treball en equip, el ser respectuós, el compromís. Hi ha molt melic. I això, quan treballes en esports d’equip, és complicat de gestionar i cada vegada cansa més.
Compaginar la feina i aquesta afició al bàsquet, en el seu cas com a entrenador?
Com a jugador, entrenes, acabes i te’n vas, i ja està. Com a entrenador, són totes les hores del dia. Ara em diuen que els caps de setmana els tindré lliures. A mi els caps de setmana, en principi, tampoc em suposaven un sacrifici molt gran. El sacrifici gran és entre setmana. A l’hivern, ves a entrenar, a quarts de deu de la nit, per plegar a les onze, després de tot un dia ja treballant. El dia a dia de la setmana era el més complicat, que no pas els diumenges o els dissabtes. Al final, el partit al final és el regal, la cirereta, és allò que vas a buscar, que és el que t’omple més.
Fer el pas cap al professionalisme li hauria agradat?
Crec que no tinc el nivell. Els que he conegut que han fet el pas són unes bèsties i quan he estat a prop d’algun i he pogut parlar o treballar amb ell, dius, ostres, estàs molt lluny. A part que crec que tampoc tinc el caràcter per gestionar segons quins grups.
I quin tipus d’entrenador creu que ha sigut?
En això sí que he notat que he canviat molt, com la vida, suposo, que es va evolucionant. A mi m’agrada parlar, i fer-los reflexionar, i ferlos pensar i sentir-se importants. La gent ha d’estar dins del projecte. Un dels meus objectius sempre, i ho saben molts jugadors, és que un equip que comenci amb dotze jugadors, acabi amb aquests dotze.
Com veu el bàsquet a Terrassa?
Ara s’enfadaran amb mi, però quants anys fa del Bàsquet Terrassa Base? No hem sigut capaços de crear ni un sol equip a categoria preferent. I els jugadors continuen marxant. Ens ho hem de fer mirar o assumir que Terrassa té uns clubs de bàsquet que són eminentment socials, i estem on estem. Talent n’hi ha i no tenim la capacitat d’aglutinar-lo. Alguna cosa especial a la ciutat no ens permet créixer.
