A “La veritat sobre el cas Harry Quebert”, premiadíssima novel·la del suís Joël Dicker, Harry li pregunta a Marcus Goldman: “Sap quina és l’única manera de mesurar quant s’estima a algú? Perdent aquella persona”. I és que, sovint, no trobem a faltar el més important fins que no ho perdem. Una cosa semblant devien pensar els tres futbolistes del Terrassa FC que van jugar a futbol amb els ulls tapats. Es van adonar de l’enorme complexitat que suposa i van valorar l’esforç dels jugadors cecs o amb una discapacitat visual greu que practiquen el futbol-5 adaptat, conegut també com a “blind football” (futbol a cegues).
En el marc de les activitats de la Setmana del grup social ONCE a Terrassa, el seleccionador de l’equip espanyol de futbol-5 adaptat per a persones cegues, Xavi González, ha visitat aquest dimecres l’Estadi Olímpic per dur a terme una acció amb tres futbolistes del Terrassa FC, el porter Marcos Pérez, el migcampista Gil Muntadas i el davanter Aythami Perera. Acompanyat pel director de l’ONCE a Terrassa, José Juan Rodríguez i d’altres membres de l’organització, va dirigir una sessió d’entrenament en el decurs de la qual els tres futbolistes professionals van poder comprovar de primera mà què suposa jugar a futbol sense veure-hi.
La iniciativa té com a objectiu conscienciar la societat de com és la vida diària en l’àmbit esportiu per a una persona que no hi veu o i veu molt poc, així com de la tasca que fa l’organització per intentar normalitzar-la el màxim possible.
- Marcos Pérez, fent una passada
- Nebridi Aróztegui
A cegues, els moviments futbolístics aparentment més senzills adquireixen una gran complexitat. Tal com van poder comprovar ahir Marcos, Gil i Aythami, la percepció de l’espai desapareix quan et col·loques un antifaç negre. Coses tan aparentment senzilles com córrer en una direcció concreta, fer una passada, controlar una pilota o conduir-la esdevenen autèntics reptes.
Igual que passa en el futbol per a cecs, els jugadors han tingut l’ajuda de diversos assistents que els guiaven amb la veu i els aturaven quan calia per evitar que prenguessin mal.
Els futbolistes han provat diverses ulleres, per a la categoria B1 (persones cegues o amb molt baixa visió) i B-2 i B-3 (deficients visuals severs). Han executat curses, passades, controls i fins i tot han llançat penals.
- Un llançament de penal
- Nebridi Aróztegui
En l’àmbit competitiu, calen unes normes molt estrictes: el pavelló ha d’estar molt ben il·luminat, el silenci ha de ser absolut i abans d’abordar a un rival cal advertir-lo (“vaig”). La pilota duu uns cascavells que permeten saber on és en cada moment i té un color ben contrastat amb el de la pista, que es divideix en terços, en els quals hi ha sempre una persona que parla als jugadors.
Córrer dins la foscor
L’osonenc Gil Muntadas ha estat el primer a realitzar els exercicis. Després de tapar-se els ulls, li han demanat que corri cap a una persona que li feia senyals amb els braços. En refer la cursa, es protegeix el rostre amb les mans, com tement xocar amb algú. No té ningú al davant, però ell no ho sap. Aquesta adequació a la nova realitat espacial és un dels aspectes més importants a treballar. “M’he adonat de la sort que tenim de poder-hi veure. Quan et tapen els ulls veus la importància que té. Ens han posat en una tessitura complicada. Fer una passada o xutar a porteria es complica moltíssim”, explica Muntadas.
- Aythami, amb l`entrenador de l`ONCE, Xavi González
- Nebridi Aróztegui
Córrer a cegues pot ser senzill, però dominar l’espai és el gran repte. El canari Aythami i el barceloní Marcos Pérez se sorprenien de la ràpida adaptació del seu company. Quan els va tocar a ells fer els exercicis, haver-los vist abans els va suposar un clar avantatge.
“Ha estat una experiència brutal. Estàs sol. Sentia solitud i por a l’hora de córrer o de xutar. Té un mèrit enorme el que fan aquests futbolistes”, comenta Aythami. Marcos Pérez, per la seva banda, ha comentat: “Ha estat una situació molt estranya. Tot costa moltíssim. La dificultat és màxima”.
