Sovint, aquells que no són uns estudiants brillants, necessiten trobar la motivació en altres aspectes de la vida que no necessàriament es descobreixen dins les parets d’una escola. Moltes vegades, aquestes aficions arriben en contextos inesperats. És el cas de Cristina López, a qui se li il·luminen els ulls quan parla del que ara és la seva vida.
La jove sabadellenca va entrar en el món de les arts marcials gairebé obligada i, amb el pas dels anys, ho ha convertit en la seva passió i feina. “Jo feia gimnàstica rítmica, però quan tenia 7 anys, la meva professora va marxar i ja no m’agradava. El meu pare em va portar a provar les arts marcials perquè fes un altre esport. No em va agradar gaire, però li vaig dir que sí que m’havia agradat, perquè el veia molt content. Vaig estar tres mesos anant a entrenar sense estar convençuda fins que, sense adonar-me’n, vaig anar fent un nucli. Va ser com un refugi, un lloc on podia ser jo mateixa. Amb 11 anys ja estava entrenant amb el grup d’adults”, recorda.
El moment en què va saber que havia trobat el seu lloc va ser quan va aconseguir el primer cinturó, el taronja. “Mai havia estat una gran estudiant i vaig veure que allò sí que ho volia aprendre i em motivava. Poc després vam anar al Campionat de Catalunya, el primer que vaig disputar, i vaig acabar segona”. Amb 18 anys ja competia en categoria sènior contra lluitadores molt més expertes i fortes. “És un aprenentatge”, assumeix.
El seu primer torneig com a sènior també el va guanyar. I va ser tercera del món en sub-21, la categoria que realment li pertanyia.
Fa un any i mig, va decidir fer una passa més i convertir la seva passió en la feina del dia a dia. “Estava opositant per entrar als Mossos. Amb un soci vam decidir iniciar el projecte, però ens vam separar el desembre passat per discrepàncies en la manera de fer la feina”.
Als problemes, bona cara i solucions
“Vaig donar classes gratuïtes al carrer algunes setmanes fins que vaig trobar un altre lloc. El 24 de desembre hi havia alumnes i pares ajudant-me a pintar l’espai”, assenyala.
Des que va agafar en solitari el projecte, ha duplicat els alumnes i ja supera la seixantena entre les dues escoles. Dilluns, dimecres i divendres a Terrassa i dimarts i dijous a Sabadell.
Ho fa tot ella. Alguns pares s’estranyen. “Em pregunten qui més ho porta i els dic que ho faig jo tot. Al principi no s’ho creuen i quan em coneixen ho entenen. Per mi no és una feina”, diu.
“Quan vols alguna cosa t’has d’esforçar per aconseguir-la”, proclama. Entre els alumnes en té un d’especial, el seu pare, qui la va animar a provar les arts marcials per primera vegada. “El vaig anar enganyant perquè fes exercicis amb nosaltres. El càrdio, l’escalfament... a poc a poc es va anar animant i fa uns mesos el vaig examinar jo mateixa per pujar al cinturó negre”.
L’experiència tailandesa
En el pla personal i competitiu, malgrat que les obligacions són moltes més en l’actualitat, Cristina López no perd les ganes de créixer. De fet, fa unes setmanes va viure una experiència única a Tailàndia. Va rebre la trucada per fer un combat al Low Kick Championship, un esdeveniment que reuneix alguns dels lluitadors més forts del planeta. La tailandesa, però resident a Filipines, Stephanie Dy, va ser la contrincant de López. “Ja havia guanyat dos combats del Low Kick a València i buscaven una competidora invicta. Em van trucar, però jo havia de parlar amb els pares del meu dojo per veure què fèiem amb l’escola. Ho van entendre molt bé, fins i tot els feia il·lusió. Això també em va fer veure que havia de guanyar sí o sí”.
Un cop allà, però, les coses no van anar com s’esperava. El “jet-lag” i el canvi de temperatura van ser una llosa en la preparació pel combat. “A Tailàndia em vaig posar malalta. Va ser molt dur i complicat mentalment, perquè s’acostava el combat i no millorava. Em van trucar alguns alumnes i em van donar ànims. Vaig assumir les condicions i el que estava passant. Va ser un acte de resiliència”, afirma. La seva rival era més pesada i també tenia més experiència. A priori, tot estava en contra.
“Per com són aquests combats, el primer cop et mostra molt de com anirà. Ella em va donar una puntada i vaig resistir bé. En canvi, quan jo li vaig donar, no tenia la cama tensa i li va fer mal. Em va donar confiança i vaig anar repetint a la mateixa zona fins que ella va perdre una mica el fil i es va acabar retirant”, analitza. Tercera victòria en tres combats al Low Kick Championship d’una Cristina López que ja pensa “a revalidar el títol”.
López competirà el juny a Saragossa en un campionat internacional i també està pendent d’un esdeveniment al Japó i, lògicament, oberta a futurs combats del Low Kick. Tot això sense oblidar la seva escola. “A Tailàndia he vist la manera i les condicions d’entrenaments i m’ha servit per adonar-me que hem de fer un pas endavant i pujar l’exigència”.
