“La pintura és un neguit personal, una cosa espontània que em surt”

Eduard Moya, pintor

De ben jove, comenta, tenia un interès en l’escriptura, sobretot per la poesia. Durant uns anys va escrivint “coses”, però, a posteriori, “ho vaig aparcar perquè no em sentia en un moment per fer-ho”, afegeix. Arran d’una relació trencada amb una noia, va recuperar el gust per la poesia, suposa, per “canalitzar la meva frustració i les meves angoixes”. Tot canvia durant el confinament per la pandèmia. “Quan no tenia paraules a dir o em quedava bloquejat i no trobava les paraules adients, vaig començar a fer gargots”, assegura i es va anar decantant per la pintura. Li va ensenyar els seus primers treballs a un client seu del taller on treballa i amant de l’art, el cardiòleg Josep Guindo, que el va encoratjar a continuar amb les seves pintures. “No miro a ningú i la meva pintura em surt de dins i surt del meu cap”, explica. Admet que “no soc una persona d’anar a museus, ni de llegir molt ni de moure’m molt en el tema de la cultura”. “És un neguit personal, una cosa espontània que em surt i es canalitza d’aquesta manera”, amb la pintura. Afegeix que “no tinc formació acadèmica” i apunta que el que inspira la seva pintura “és rampell, instintiu i visceral”. No pinta amb pinzell, ho fa amb les mans o amb pals i barreja tota mena de productes. La poesia està present en els seus quadres.